ESCAPADA A LA SERRA DE BÈRNIA

És recomanable d'eixir matinet de casa si és vol fer la ruta a les èpoques on ja comença a apretar la caloreta, nosaltres però, eixírem més tard, se'ns van apegar el llençols, som així no ho podem canviar.

Tot i eixir tard de casa, vora les nou del matí (ens esperava hora i mitja de camí si ho trobàvem a la primera) això no fou impediment perquè anàrem ben preparats, calcer adequat, la gorra que no faltara per protegir-nos del sol, els entrepans i la beguda per a quan el cos desfallira pel camí de la Serra.

Eixírem de l'autopista, previ pagament de l'etern peatge de la A7, no férem cap plànol, creia que m'enrrecordaria de com aplegar-hi, Però com sol passar no m'errecordí una volta allí. Em vaig atrotinar i acabarem a l'altra banda de la Serra de Bèrnia de la que teniem previst començar la ruta. Allí, entre urbanitzacions, cases i més cases que arrapaven les faldes de la Serra de Bèrnia que mira cap a Altea i Benidorm, s'entestarem en trobar un lloc per on manpendre la ruta. Finalment desistirem, el formigó s'havia menjat l'entrada.



Agafàrem el cotxe direcció Benissa, pensàvem; toca tu! si no podem pujar Bèrnia, almenys anirem a la platja. Però ves per on, de sobte vàrem vore abans d'aplegar a Benissa un desviament on un cartell que marcava Xalò, ens obri el record. Sí, era per allí.


La Serra de Bèrnia l'intentarem pujar un anys abans, febrer crec que era, però ens va ploure i desistírem, no sense abans fer un bon glop d'una de les fons que naixen pel recorregut.
Ens desviàrem cap a Xalò i des d'alli, ben indicat estava com aplegar-hi. Una carretera, això si, sinuosa i que tira cap a dalt, Pel camí alguns ciclistes tirant la lleu (quan no panteixant) per l'apujada ens feren companyia en el nostre trajecte amb cotxe (sortosament)

En aplegar a l'inici de la ruta, hi ha una pinadeta que acompanya un Mas convertit en restaurant. No hi havia molts cotxes, el cartell anúncia menjar típic i encara sense haver-lo tastat (promet que un dia hi aniré) pense; - si algú puja fins allí a menjar, han de cuinar bé. -


Al començament, s'observa un caminet que transcorre entre camps de vinyes que el llepen i algunes casetes d'estes que la gent es va fent poc a poc i on tenen el respir merescut a la rutina diària. Este paisatge ens acompanya fins aplegar a una primera font d'aigua neta i fresca. De tres canys brolla l'aigua i no som els únics que hi estem, un xicot es renta la suor de la front i també les abelles acudixen a refrescar-se vora l'aigua.
Allí reomplim un parell de botelles amb la fresca aigua i mamprenem a pujar per una senda que s'estreta cada volta més, mentre s'enfila cap a dalt de la serra. La verdor i el bon paisatge ens envolta, les vistes paguen la pena. Així mentre anem bufant i panteixant, apleguen al primer alto al cami, és l'una i mitja del migdia i baix un ametler que prova de no caure pel penya-segat fem el dinar.
Després de reposar continuem cap a dalt, fins aplegar a una cova que forada la Serra i permet passar cap a l'altra banda . Per on entrem es nota la ma de l'home en fer el forat, però en avançar un metres la cova s'agranda i deixa ja vore la seua naturalitat escolpida. A dins bufa un aire que en eriça els pels i ens refresca de la calor del migdia.






A l'altra cara de la Serra tot canvia la verdor deixa pas a la pedra esguitada per les palmes que s'aferren a una terra pobra, així el paisatge verd perd bragó front la blancor de les escorrenties de pedres i com no, de les urbanitzacions que ens encalcen venint des de Benidorm, Tot i això el paisatge és bonic, es pot albirar perfectament Benidorm i les seues torres hoteleres i també la seua illa, que imagine plena de pardalets.
El cami deixa entrevore l'existència d'una colònia de cabres, que encara no albirem. La calor és sufocant i la pedra al cami refulgís el sol que ens assaona més del comte la pell. Portem tres hores ja de ruta quan comencem a doblar la Serra de Bèrnia, cap a les ruïnes de l'antic fort que protegia la muntanya. La verdor torna a fer-se l'ama i prop del castellot trobem un altra font i més visitants que paren com nosaltres.
Una picadeta, ens refresquem i tornem a reomplir les botelles d'aigua. Dalt de tot unes formes blanquinoses es mouen, un ramat de cabres, sense pastor prop. Són les ames de la serra i ens vigilen com qui es mira a l'intrús.
Quan les cames sembla ja que volen deixar de respondre't comences a baixar i el camí et regala el millors paisatges del dia, tot plegat al final els camps de vinya i ametlers ens tornen a acompanyar, alguns, sinó la majoria, sense qui els conree ja.

Abans d'eixir de casa se'ns va ocòrrer ficar unes tovalles i uns banyador a la bossa. Acabàrem el dia a una de les impressionants cales de la contornada. Ah!! i si aneu amb diners a la cartera, no deixeu d'anar a sopar a Al Zaraq al poble de Benissa, l'amo de la casa i la seua encantadora muller, vos faran degustar les mil i una nits de la cuina libanesa. Bon Profit!

LA BALANÇA FISCAL VALENCIANA

Últimanet sembla que el tema del finançament valencià envers de l'estat espanyol, torna a estar en boca de la vida política valenciana, degut a això he decidit llevar-li la pols i actualitzar un poc un article que vaig publicar al diari parlem al 2005.
Espere que vos aprofite.





FISCALITAT A L'ESTAT ESPANYOL I A LA UE
Per començar l’explicació de la balança i els dèficits fiscals que patix el nostre poble seria convenient fer una breu i el màxim de senzilla explicació de com funciona la fiscalitat a l'Estat Espanyol i la U.E. sense entrar en detalls específics entre els que es perden fins i tot els experts, tot i sabent les incorreccions que esta simplicació pot comportar.
.
Respecte al sistema estatal tenim les següents modalitats:
-Els sistemes forals de Navarra i País Basc on cadascun dels territoris s'encarrega d'arreplegar, i en alguns casos de legislar, els i sobre impostos. Una volta els tenen tots al calaix li paguen al govern espanyol les factures dels serveis que este ha prestat als seus territoris més una quota de solidaritat que ja ve marcada i que no es pot superar.
-El sistema especial fiscal de les Canàries que té com a missió compensar de manera efectiva els sobrecostos que es deriven de la seua llunyania i insularitat. Tenen un règim duaner diferent i alguns impostos més barats ( ex. tabac, gasolina, etc.)
D'altra banda existix una Agència Tributària estatal que tots coneguem com Hisenda que és la que s'encarrega de recaptar tots els impostos de l'Estat; una volta arreplegats comença la feina de repartir els ingressos entre les diferents administracions: Estat, Comunitats i Ciutats Autònomes, Ajuntaments, Diputacions i Mancomunitats).

Els principis per repartir-los són:
-Solidaritat per garantir l'equilibri econòmic i social.
-Autonomia financera de cada administració.
-Suficiència de recursos per desenvolupar correctament els serveis prestats.
En principi pareix del tot raonable o just, però a l'igual que en tot contracte d'assegurança el més important està en la lletra menuda. Però bé, continuem...

Respecte a la U.E. esta recapta els seus fons bàsicament dels:
-Drets duaners, cotitzacions del sucre etc. que li són competencials.
-De la part de l'IVA que li correspon.
-Dels recursos procedents de carregar a cada Estat proporcionalment al seu P.N.B. (Producte Nacional Brut) Si algú creu en la plurinacionalitat de l'Estat espanyol hauria de dir-li P.Ns.B.

COM ES REPARTEIXEN ELS IMPOSTOS
Bé, una vegada tenim una certa idea de com és recapten els impostos, anem a vore com es reparteixen que és igual o més important encara.
La Generalitat Valenciana finança les seues competències mitjançant:
-Els tributs cedits total o parcialment com l'I.R.P.F. o l'I.V.A. etc.
-Les taxes afectes als serveis traspassats.

Les competències comunes entre Generalitat i Estat es financen mitjançant tres fons:
-Fons general que s'assigna en funció de la població, la superfície, la dispersió de la població i la insularitat.
-Fons de renda relativa que es repartix només a aquelles comunitats en les quals el total de la població contribuïx més que la mitjana que contrubuïx la població de l'Estat. Este és un aspecte clau sobre el que es parlarà més endavant
-Fons densitat que s'assigna a poblacions en situació de població escassa i dispersa.
Les competències sanitàries i de serveis socials de la Seguretat Social tenen un finançament a banda i s'assignen fons en raó de la població, insularitat i població major de 65 anys. Este també és un aspecte clau sobre amb el qual s'incidirà més avant.
Fons de compensació territorial provinents de l'Estat i fons de cohesió provinents de la U.E. que s'assignen a Comunitats o regions on la renda per càpita és inferior al 75% de la renda mitjana europea.
La resta dels impostos es destinaria a finançar, l'aparell de l'estat com pot ser l'administració central, l'exèrcit, Museus estatals, empreses públiques, etc. que no és poc.

COM FUNCIONA EN REALITAT EL SISTEMA FISCAL A L'ESTAT ESPANYOL. EL CAS VALENCIÀ.
Bé, una volta feta esta explicació (espere que no massa avorrida!) anem a vore si trobem el gra de forment entre la palla.
En principi pareix un bon sistema per redistribuir la riquesa, de manera solidària i eficient, no? Doncs em pense que no, perquè com ja hem citat dalt la lletra menuda és la que pot fer efectiu o no este sistema.
Què és una balança fiscal? Doncs imagineu-se tot el que pagueu a l'Estat en forma d'impostos (la declaració de la renda, impostos sobre la gasolina, taxes, etc.) i el que rebeu, si pagueu més que rebeu teniu una balança negativa i al contrari positiva. Ara proveu a fer el mateix, però amb tots els habitants del País Valencià, això és la balança de tots nosaltres.
En principi un sistema equitatiu faria que els qui tenen més pagaren més i els que tenen menys pagaren menys d'allò que reben. Eureka! Primer erro, els valencians tenim un P.I.B. per càpita inferior que la mitjana espanyola, per esta regla de tres deuríem de rebre més del que paguem, però resulta que les calculadores de l'Estat han de funcionar diferent (o qui sap, potser la culpa la tenim nosaltres i les nostres funcionen malament!).
Algú pensarà, com que els valencians som més pobres que la resta de l'Estat? No, el que estic dient és que som més pobres que la mitjana de la resta de l'Estat.
Algú també pensarà, que on residix (sobretot si és a la part litoral) es té un nivell de vida millor que a la resta de l'Estat o almenys que la majoria. No va tampoc errat, té raó, però el País Valencià és més que la part litoral, i a l'interior hi ha comarques que no superen el 75% de la renda mitjana europea (per això reben fons estructurals de la U.E. ja que ells comarcalitzen les ajudes, cosa que no fa l'Estat Espanyol amb els seus fons de compensació territorial); d'esta manera el resultat final és que som més pobres que els espanyols i el que és més greu als 80 érem més rics que la mitjana espanyola, hui en dia som més pobres, per poc però més pobres com es pot vore al següent gràfic.





A banda d'altres coses a valorar que també poden haver afectat este empobriment relatiu (i subratlle relatiu perquè ara vivim millor que als 80 però els espanyols viuen millor encara)



Com s'ha arribat a este extrem? Ara intentarem explicar-ho.
A la major part dels estats amb vocació federal o confederal (Alemanya, Suïssa, EE.UU. Canadà etc.) es publiquen balances fiscals entre els territoris. A Espanya curiosament no se'n publiquen tot i que es ve demanant que es faça des de fa vint anys. Un amic em deia que això era com si se n'anàrem de soparot a una caseta i ficàrem diners per comprar el menjar i que després algú li demanara la factura al que ha anat a comprar-la i este es negara a donar-la. No pensaríeu que té quelcom a amagar? Doncs açò és el mateix.
De totes maneres i encara que no amb l'exactitud que podríem tindre si les publicara l'Estat, diferents experts i universitats han fet estudis que més o menys concorden i els resultats diuen que les úniques comunitats que tenen una balança negativa amb Espanya són ordenades de major a menor:
Catalunya.
País Valencià.
Illes Balears.
La Rioja.
País Basc.
Navarra.
Aragó (Alguns autors diuen que la seua balança està saldada -en pau- i d'altres que en té un poquet de dèficit).
Cal esmentar un parell de coses ací, estos resultats són en termes absoluts, és a dir, el total en euros, si ho férem percentualment al P.I.B. (riquesa que produïx el territori) el que més contribuiria seria el de les Illes Balears; d'altra banda el País Valencià és l'únic que té una balança negativa estant per baix de la mitjana de riquesa per càpita de l'Estat! En concret el nostre dèficit ronda el 2,9%.

EL CAS DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE MADRID
Però com pot ser açò? Com és que des de molts mitjans de comunicació se'ns diu que Madrid és la Comunitat més solidària i ací no apareix?
Abans de respondre-vos, dir que no només no és solidària, sinó que és la que més en rep.
La trampa està en la manera de fer els comptes (en la lletra menuda). Per fer-los no tenen en compte les següents coses:
-La major part de les grans empreses de L'Estat (ex: Ibex 35, Gestió d'aeroports, etc.) tenen la seua seu social a Madrid, açò significa que els impostos de les activitats que realitzen a tot l'Estat es paguen allí i per tant la Comunitat Madrilenya s'apropia d'una part d'estos impostos que té cedida i que lògicament si l'activitat s'ha fet a tot l'Estat no li pertanyerien en exclusiva. (Qui fique en dubte de l'efecte que açò pot tindre que s'arrime per Almussafes a la Ribera Baixa i veja quins efectes tenen els impostos i la relació del poble amb la Ford, després que ho multiplique per tropecents). Un exemple clàssic és el de Transmediterrània que realitza la major part de la seua activitat al País Valencià o les Illes Balears però paga impostos a Madrid, és una tònica que s'arrossega ja des del franquisme o més enllà encara i que casualment no s'ha pogut canviar.
-La major part del funcionariat estatal de gestió té la seua residència a Madrid i també paguen impostos allí i consumixen allí.
-La major part d'inversions en museus "nacionals" centres culturals d'este tipus es fa a Madrid perquè estan allí i els seus efectes també es noten allí.
-L'Estructura de comunicacions radials en carreteres, tren i aeroports fa que les inversions i els efectes d'estes es multipliquen a Madrid.
Tenint en compte esta situació el que resulta és que Madrid per exemple pagaria 100 i en rebria 120. I després diuen que són solidaris, sí, clar, solidaris segons els seus comptes, no diuen mentida. Nosaltres, els valencians, venim a pagar 100 i en rebem 97.


Clar sent coneixedors d'això com s'expliquem moltes altres comunitats autònomes no alcen la veu i carreguen contra açò. Dos explicacions em venen al cap:

La primera és que les possibles reformes propostes sobre finançament podrien suposar a moltes comunitats una retallada de fons, també pensen que per no, perdre fons, l'únic que poden fer és oposar-se a elles o carregar contra el sobrefinançament madrileny. I clar és més fàcil tindre èxit contra el més dèbil políticament parlant.
La segona és que potser siga una qüestió de concepció nacional espanyola, de l'España grande com deia J.F. Mira.
Front a nous tipus de finançament per variar este dèficit també s'argumenten qüestions com que els impostos es paguen de manera individual (Qui més té més paga) i que segons els plantejaments territorials una persona que visquera per exemple 6 mesos a Barcelona i després se n'anara a viure a Badajoz passaria de ser solidari a insolidari.
La veritat és que és una bona paradoxa i en part estic d'acord. Però no és menys paradoxa que si tots hem de ser iguals individualment, a l'hora de contribuir, també hem de ser igual a l'hora de rebre els serveis que el sector públic presta. Així es dona el fet que a Extremadura que és una de les Comunitats amb balança positiva, tenen un ordinador per a cada estudiant a les aules, les llistes d'espera a la sanitat són la meitat que al País Valencià i això a banda de la bona gestió, que li la supose al govern extremeny, és també degut a que percentualment per cada funcionari valencià n'hi ha quasi dos d'extremenys.
I posats a ser iguals jo vull ser igual en el bo i en el roín, no només en el roín. Esta apel•lació d'individualitat fiscal es contradiu amb les declaracions als mitjans dels seus paladins, afermen la individualitat impositiva per després dir que Catalunya o altres territoris són insolidaris. Com quedem? Individual o col•lectiu? Es pot ser solidari individualment i insolidari col•lectivament?
Després també està el fet econòmic contrastat que les poblacions que reben més subvencions tendixen a tindre menys iniciativa privada i per tant menys espenta per créixer, clar dit així pareix com si a estes poblacions se les acusara de poc treballadors, ells pensen, -damunt que sóc més pobre encara em tiren en cara que rep subvencions!– en part tenen raó, però no és cap acusació, qui no coneix algun amic que està en l'atur i té un any de "paro" per davant i et diu "dins de tres o quatre mesos començaré a buscar faena"; és normal i és humà, jo faria el mateix.]

MÉS SOBRE EL CAS VALENCIÀ
Però xarrant xarrant m'he desviat un poc del tema; reprenem-lo.
D'on ve el nostre dèficit?
Una part important ve de la sanitat, com s'ha citat adés els fons de la sanitat es repartixen segons criteris de població i gent major, però el País Valencià té un factor econòmic que no està contemplat ací, tenim un gran sector turístic i als turistes també cal atendre'ls sanitàriament, però no compten a l'hora de fer el repartiment de fons.
Un altre aspecte substancial són els fons de renda relativa que ni molt menys arriben a compensar el nostre esforç fiscal.
L'últim aspecte que citaré no el puc afirmar, perquè no en tinc proves, (com el cas de la factura del soparot) però quan algú amaga els comptes, en este cas les balances fiscals entre territoris, perquè serà?
Ara seria ja hora de quantificar el nostre dèficit, este ronda el 2-4% segons autors, els estudis diuen que la quota de solidaritat òptima per a que un territori no es veja afectat significativament el seu creixement ronda el 3%. Aleshores d’açò es podria deduir que els valencians tenim un tracte just amb l’administració? Doncs en part sí i en part no. La nostra quota de solidaritat amb l’Estat és la correcta com a mitjana dels últims anys, és el que desitjarien contribuir territoris com ara Catalunya o les Illes. Aleshores on està el problema? En que esta quota de solidaritat no és uniforme i que esta quata per als valencians com a conjunt de població significa que sobre ser més pobres que la mitjana hem de pagar més que rebre. Quan el govern de L’Estat ha tingut el mateix color que el govern de la Generalitat el nostre dèficit s’ha reduït i quan els colors han sigut diferents el dèficit s’ha augmentat. Açò vol dir que econòmicament sofrim daltabaixos que poden coincidir (i de fet ho han fet) en moments que necessitàvem fortes inversions i no les hem tingut, açò en part explica que als 80 fórem relativament més rics que els espanyols i ara sigam més pobres. A banda estan les implicacions polítiques que açò comporta, la gent que és conscient d’açò votarà al partit que governe Espanya i no votarà en clau valenciana.
També cal remarcar que quan als teus veïns els pasa el mateix que ha tu (parlant en clau d’infraestructures) necesàriament a tu t’afecta d’una manera o altra, per això si al País Valencià ja hi tenim una manca d’inverssió en infrestructures si a açò li sumem que el trajete fins a eixir a Europa està igual o pitjor, açò ens crea un greu desavantatge competitiu. ( Nomes cal mirar l’autopista de la Mediterrànea o la línea férrea que unix la tota la costa des dels Pirineus fins a Almeria, per no parlar dels aeroports.
D'altra banda i si el model impositiu a l’Estat Espanyol fóra com a Alemanya, EE.UU. o la mateixa U.E. no es podria donar el cas que un territori que està per baix de la mitjana de riquesa, haguera de tindre una dèficit fiscal, és més ens deurien d’assignar fons de solidaritat perquè som més pobres, i resulta que ara en paguem. De fet amb una agencia propia de recptació és podria garantir que qui més té individualment pagara més i a l'hora que si el conjunt de la poblaciço és més pobra que la mitjana d'Espanya no s'haguera a més de pagar el beure a més de ser "cornut" . Esta podria ser la clau de volta, ara sí cal l'espenta, la desició i la força política per a dur-ho avant.

LES PERSPECTIVES DE FUTUR
Bé, crec que el lector ja tindrà una idea més o menys clara (espere que no siga a l'inrevés encara que en estes coses ....) del tema que ens ocupa. Però si difícil pareix l'anàlisi de la situació no menys serà resoldre-la.
El País Valencià ha afrontat una reforma de l'estatut a l'igual que Catalunya, les Illes Balears, Andalussia i altres que s'apuntaran al carro, la segona transició li diuen alguns. El tema del finançament el tragueren els nostres veïns de dalt i esperant que algú més en situació pareguda s'apuntara a la festa, no és el mateix demanar-ho a soles que en conjunt. La seua balança fiscal és molt més grossa i no els està permetent desenvolupar-se com creuen convenient i de fet ja han perdut la posició de primer motor econòmic en favor de Madrid, a més tenen també un greu dèficit sanitari i d'infraestructures públiques.
La nostra situació no és tan greu quantitativament, però almenys els catalans paguen més com a territori i són també més rics que la mitjana si mirem el quadre del P.I.B. per càpita, però la nostra situació és digna d'estar feta per un comptable anomenat Françuà Meninfot.
La clau per resoldre esta situació és la d'obtindre un tipus de finançament que pose límit al dèficit fiscal que patixen alguns territoris, quantificant este dèficit (o si voleu solidaritat) en un 2 o 3% del P.I.B. Perquè esta xifra? Dons perquè és la que permet ser solidari amb la resta de territoris sense perdre competitivitat o qualitat de serveis interna. Este tipus de forma és el que és gasta als EE.UU. a Alemanya o a la mateixa solidaritat dins de la U.E!
Quin model pot permetre assolir estos objectius? De moment el que està contrastat és el basc i és el que voldrien assumir tots els territoris amb dèficit fiscal, si més no, és el que els beneficiaria més.
Els valencians de moment ens haurem de apanyar com a molt amb una servei tributari propi, però clar primer cal desenvolupar l’apunt que està al nou estatut dels valencians i clar després dotar-lo de competències.
Perquè és tant important tindre una Agència Tributaria pròpia? Doncs citaré unes paraules de l'Arzallus que més o menys venien a dir açò; "quan la transició ens reunírem Pujol i jo i ell intentava convèncer-me que entràrem dins del sistema tributari comú, deia que ell i els seus amics del grup Banca Catalana havien fet números i els convenia més este sistema, jo li vaig dir que preferia tindre els meus diners a la butxaca i quan haguera de pagar algo ja els trauria" Curiositats de la vida, ara Pujol reclama el concert basc per a Catalunya, extragueu les vostres pròpies conclusions.
Serien possibles tantes agències tributàries com Comunitats Autònomes? És allò del "café para todos" Si pogueren ser tantes comunitats al seu temps no seran menys les agències tributàries.
Sobre este tema (el sistema fiscal basc aplicat al nostre País) voldria matisar una cosa; encara que a llarg termini siga possiblement el que millors resultats podria donar, este model suposa que ningú no va a vindre a traure't les castanyes del foc, és a dir, comptes amb els diners que arreplegues, no pots després anar a plorar a "mamà" Espanya i requerix una bona gestió dels fons obtinguts. Comptant que el País Valencià és l'autonomia que percentualment està més endeutada, vora un 10%, (i el que és pitjor no s'han fet grans inversions productives com a producte d'este endeutament) si s'abastira este model el deute suposaria una pesada pedra al camí. També caldria ressenyar que este model va bé quan eres més ric que la mitjana de l'estat, però si eres més pobre no produïx tantes satisfaccions.
Sent un poc realista l'única opció que podrà abastar el País Valencià serà el de l'Agència consorciada i ja vorem. Bé, menys dóna una pedra, esperem que vinguen temps millors.
De totes maneres el que em sembla significatiu és que hagen hagut d'alçar primer la veu altres sobre el tema per a que s’adonem del que passa i quan el govern de Camps s’ha decidit a alçar-la sembla que ho fa més com un estratègia de victimisme polític que com una estratègia per solucionar el tema de la millor manera possible.... algun dia prendrem nosaltres la iniciativa?

Artur Josep Martínez Caba.

Presentació.

Hola a tots i a totes.

Be comence per fi a escriure a este el meu blog. Sobretot espere que no siga un d'eixos blogs que acaben abandonats per la desídia de l'autor, en este cas un servidor. No sé encara com encarar-lo, però el que si tinc clar és que no vull que siga monotemàtic. Un poc de de política, un poc de festa, un poc de bon menjar, alguna cosa d'economia (la justa per no avorrir al personal) i una micoteta de viatge per acabar d'adovar-ho. Tot açò amosredo.

Be amics fins el pròxim escrit