COMMEMORACIONS

La història és llarga i sembla que tots els anys hi han grans commemoracions i dates que celebrar quasi gairebé ja pareixen com els dies sense cotxe, el dia mundial de la lluita comtra l'apetitis neuronae, o el dia de l'arbre solitari.
Així i tot m'agraden, la major part d'estos dies i commemoracions, servisquen per a molt o poc, solen tindre una bona finalitat al darrere, després millor o pitjor,amb més o menys cursilera, aplegaran als seus fins; fer participar o trametre una idea o coneixement.


Tots estos esdeveniments tenen en comú el que un grup de persones representades individual o institucionalment s'apleguen per a trametre unes idees sobre allò que poden fer o sobre allò que ha passat.
Hui però, vaig a centrar-me en aquelles fites que volen rememorar allò que passà i el seu significat.
Estes poden estar impulsades per institucions, parlaments, estats, etc.
Qui pot enrecordar-se d'Anglaterra sense les seues pomposes rememoracions de les mil i una batalles? Com per exemple la de Trafalgar. Dels francesos amb la seua pressa de la Bastila i la seua revolució, dels nord-americans sense el seu 4 de juliol, dels escocesos sense el seu Brave Hart, dels bascos sense el seu Aberri Eguna o dels valencians sense el 9 d'octubre.

Les institucions s'encarreguen de rememorar estes fites, no per la pressió popular, no perquè els manifestants estiguen reclamant-ho, sinó perquè si no fos per eixes fites ni la institució ni els que en formen part estarien ahí. És una ofrena a si mateixa, i a tots els que d'una manera o altra en formen part.

Este 2007 a banda del nostre magnífic 9 d'Octubre, els valencians tenim dos commemoracions molt assenyalades; una els 300 anys de la Batalla d'Almansa on por justo derecho de conquista són abolidos los fueros i privilegios del Reino de Valencia . No és una data molt gojosa per celebrar, almenys per als valencians, però si de conmemorar puix reflectix allò que varem ser (Un Regne, a l'hora doncs, un estat) allò que deixarem de ser i allò que si decidim podem o no podem ser, puix el dret de conquesta mai és just per als vençuts.



Però la història avança i ara els valencians estem en democràcia dins de l'Espanya europea i pot ser no és l'hora d'anar contra ningú si no ens en van a nosaltres, però si de recordar que tot i els avanços, un dia fórem el Regne de València i igual que hui, majoritàriament sembla que no volem tornar a tindre eixe estatus, per a això tenim l'Estatut (ara falta aplicar-lo) no per això hem de renunciar a res i per tot això cal recordar per exemple el fatídic dia del 25 d'abril del 1707.

Però com hem dit la història avança i així estem ara en el 2007, el valencià és llengua oficial i pròpia del nostre poble. Temps a passat des que ens la varen prohibir escriure i apendre regladament. Ara ens l'ensenyen a les escoles si ho demanes, en teoria clar, hi han molts pares, xiquets i estudiants que s'assabenten d'açò davant la realitat de no trobar plaça en valencià, (com les notes que em ficaven de menut N.M. necessita millorar)
Ara fa 75 anys a Castelló es firmaren les regles en les que ensenyem la nostra llengua valenciana, allí signaren les persones i institucions més significants del nostre idioma, Valencians, Catalans i Balears.
També Lo Rat Penat i el Pare Fullana, les signaren, no sense deixar constància de certes disconformitats, que dit i fet representaven la pròpia singularitat del parlar valencià.
Estes normes ens han servit per a començar una ja nombrosa producció literària i científica en valencià, tot i que encara li falta per aplegar al lloc merescut almenys pel número de parlants. A l'internet però, i amb tot el que això suposa som una de les llengües més dinàmiques i prolífiques. Estes normes ens han servit per retrobar-nos als valencians en la nostra cultura, tot i que des dels anys 70 la centenària institució de Lo Rat Penat i la RACV en crearen una codificació de nova, ara als 75 anys de la seua signatura (també pel nostre Rat Penat) estes normes de Catelló han de servir per retrobar-nos en la nostra valencianitat, també a Lo Rat Penat i la RACV que si més no històricament duen usant més temps les normes de Castelló que no les noves del Puig.
Però la veritat és que jo no soc ningú per a dir el que ha de fer ningú. Tots els ratpenatistes, tant els que estan fora, com els que encara romanen al si, s'adonen que la cultura valenciana ja s'escriu amb C de Castelló. Així a poc apoc vasorgint un nou valencianisme cultural integrador.

I tot açò em du a la següent conclusió, s'imaginen al govern de Madrid deixant de commemorar com cal l'obra i el seu Il•lustrat Alfonso X el Savio? S'imaginen als escocesos durant els segles passats sense recordar que la seua pedra de la coronació, també dita del destí (on es coronaven els reis escocesos) va ser furtada per Eduard I d'Anglaterra, i a partir de llavors el reis d'Anglaterra es coronaven asentats damunt d'ella?
Doncs a mi em pareix que no.
La Generalitat sembla haver passat de puntetes sobre estes dos fites dels valencians, les ha commemorat? o en farà algun acte amb la boca menuda?
No són maneres. A ma casa a això se li diu poca espenta.


P.D. La pedra del destí fou tornada pel govern anglès als escocesos el 6 de novembre de 1996. La pedra pesava 250 kg, allò important no era el pes o la grandària.

LA LLIBRETETA

Fa dos o tres anys comencí a interessarme per eixes expressions, paraules i dites que sempre he sentit de menut i cada volta es van sentint menys. La gent major se'n va anant i part del seu parlar també, però junt a estes paraules també nàixen de noves o es rebifen de velles.
Cosa esencial per a anar fent esta faena ha sigut portar una llibreta i una menuda llapissera al damunt, de vegades et sorprenies a tu mateixa amollant paraules de les que no es gasten als estàndarts usuals, si pasaven unes hores i no l'apuntaves, savies que es perdria en el teu record, fins que tornara a sortir de la teua boca.
La gent major és una bona font (de les millors) però també la juventud i sobretot sentir parlar a difents gents de tot el País Valencià. Per anar arreplegant parauletes i expressions, és imprescindible parar be l'orella, però també anar amb el valencià per davant, perquè a sovint, si no dones tu el pas, molts parlants no et desvetllen la seua condició de valenciano-parlants.
També m'ha ajudat molt Internet, navegant per ella trobes molt escrit, i també diccionaris com el DCVB que m'ajudat a esbrinar el significat de molts mots que els havia sentit o emprat nombroses voltes i no en savia ben be el seu significat.

També compartir coneixement a la xarxa m'ha ajudat a recopilar moltes notes, de fet quasi totes les expressions i dites que podreu observar al document on de moment les he arreplegades ja han sigut publicades als posts de www.valencianisme.com.

Este és un treball humil, fet per un filòleg aficionat o de tot a cent com m'agrada dir a mi (de fet diuen que cada valencià és un filòleg en potència)
Molts han fet trebals moltíssim més rigorossos, sitemàtics i guaixats, però si el lector em permet, este és el meu granet de sorra i amb el temps espere anar fent-lo més gran a poc a poc i amb la complicitat del parlar diari de tots nosaltres.

compilació de paraules, expressions i dites valencianes

TORNEM AMB LA TV3

Personalment, no és que siga una de les meues preferides, però de quan en quan un bon documental del 33 o del 30 minuts i alguna pel•liculeta cau. És extrany tot i que crec que no em cal cap tipus de concienciació de la bona tasca lingüística que fa qualsevol tipus de mitjà de comunicació que desenvolupe la seua tasca en llengua valenciana,no em plantege este tancament de l’emissió de la tele dels nostres veïns catalans al nostre territori, com un atac a la llengua (que en certa o tota mesura ho és) ni com un atac a la llibertat d’expressió i al dret a sentir la infomació des d’un altre punt de vista (podent estar d’acord o no). M’ho plantege d’una manera més tranquila, el Molt Honorable Senyor Paquito Camps de Golf i tota la seua trouppe de holligans peperos em van a fotre en un dels pocs espais en els que no tenen dret a entrar, en ma casa. Per una banda fan tot el possible per a que puga exercir el meu dret a jugar al golf (cosa que per als qui els agrade estarà molt bé) i per altra fan tot el possible per a que no puga exercir el meu dret a vore el que em rote dels collons a ma casa.

És extrany, la gent del P.P. en la seua cara més amable sempre s’ha presentat a la societat valenciana com els paladins del liberalisme polític. La llibertat individual de les persones sempre ha d’estar per davant, dien... Que se n'haurà fet!
Paradigmàticament la seua actuació en este tema sembla més propera a la pudor del nacionalsocialisme, implanten les bases per al conrreu d’una activitat social o socialitzant com el golf i en canvi coarten mitjançant la censura la meua llibertat individual de poder vore uns canals de televisió que he tingut l’oportunitat de vore durant més de 20 anys.

I per deixar constància en pareix tan respectable i recomanable el practicar el golf com el vore TV3, és el que tenen les faules a l’hora d’escriure.

DE TROBALLES: Pep Laguarda i la tapineria.

Vaig trobar el seu únic disc Brossa d'ahir per pura casualitat a la pàgina de links de material en valencià/català www.comparteix.cat . La resenya que hi figura al link de descàrrega em cridà l'atenció un grup valencià dels finals dels 70 amb resenyes en els diaris dels E.U.A.? Bé és mereixia matar la curiositat, un clic i tot en marxa.

La primera volta que escoltí la seua música em resultà un tant estranya, una barreja de psicodèlia i una mica de folck, tot amanit amb tota mena d'instruments i sorolls dels que et trobes passejant per la muntanya o vora la platja. Em sonava a un d'eixos grups hippylongos americans, d'eixos clàssics que han fet música que mai no passarà de moda i que malgrat el pas del temps sempre, es conserven frescos com l'aire que bufa de la mar.
Però a més a més parlen en la llengua de ma casa. Si tot és furgar i trobes...

Sis cançons de llargària considerable ens escorten amb una serie de veus i sons musicals que t'enganxen com si d'una droga dura es tractara. És un treball musical que et va amerant cada volta que el tornes a escoltar, una volta darrere altra descobrixes noves sensacions i sons a cada cançó.
El disc comença amb alceu-vos, xe, que ja és de dia; Una guitarra acústica junt a sons dels pardals matinejadors manprenen la cançó, després entra la percussió suau i la veu del Pep Laguarda per aplegar al'extàsi amb uns excepcionals cors que ens donen el bon dia. La resta per a descobrir.

Després de l'aperitiu, el disc torna amb cims i abismes una dylaniana mediterranea d'allò més bonica. Per rematar la meitat del disc La caseta del plater amb una percussió excepcional a l'igual, altra volta,que els cors.

Una paüra ens introduïx a la nit amb els saltamartins de fons i el xiuxiueig del Pep Lagarda. Milanta anys-llum blues fent un fals directe a l'entrada (o així m'ho sembla) ens endinsa en la matinada plena de wiskey, blues i cassalla, esta és la més curteta i deixa pas al, punt i final armoniós, mai millor dit del la balada de l'angel bru.

El disc tot i que els components són/eren tots valencians, és grava al poble de Deia a Mallorca, en un modest quatre pistes a l'estudi d'un tal David Alllen (Soft Machine, Gong).que llavors es veu que tenia l'estudi hippylongo a este poble, concretament el Banana Moon Observatory.
Este tal David Allen es veu que publicà una ressenya del disc a un important diari de Nova York i encara que les vendes no han sigut mai massives, si que s'ha convertit en un disc de cult per a molts aficionats a la psicodèlia i el folck, De fet el vinil original es cotitza a Internet entre 300 i 600 €.
Passejant també per l'Internet i consultant les planes de vendes de discos i les típiques llistes de millors LP's un és troba que a quasi totes les planes americanes, per cert és pot aconseguir una reedició molt acurada del disc original amb un parell de llibres amb anècdotes i un DVD amb gravacions del grup.
Sobre les llistetes, molts no dubten en qualificar-lo com un dels deu millors discs de folck-psicodèlia, i fins i tot entra dins d'algunes llistes espanyoles com dels millors 100 treballs musicals del segle passat.

Que s'ha fet d'esta gent? Doncs ben be no se sap, sembla que fou un d'eixos discos maleits, tan bo que millor no fer un altre per cagar-la. Tal volta s'hauria d'anar al carrer Tapineria per trobar-los
Bo, abaixant a la realitat posíblemnt la cosa no donava per a més. La distribució a Espanya en aquell temps fou lamentable, segons es veu, tot i que llavors la música en valencià estava en ple esclafit, la veritat és que si hui en dia ja costa donar-se a conèixer en valencià, sols cal imaginar-s'ho aleshores. Els americans en canvi i sense prejudicis lingüístics si que l'han sabut apreciar.

Pep Laguarda sembla que després d'este disc en gravà un altre que mai va vore la llum, (tal volta seria interessant trobar les cintes i escoltar-lo) i respecte als components en l'actualitat sembla que han acabat un poc barallats pels drets de la reedició de l'àlbum en el 2005. Fa poc a Massalfasar un dels components donà un concert i a alguns fòrums d'internet sembla que el Pep Laguarda buscava acompanyants per formar grup.


En fi, el millor quedar-se amb la qualitat del disc, escolteu-lo si podeu i gaudiu una horeta del plaer dels sentits.

CA BLAYET

Anant per la carretera del Saler, junt a les comportes del Perellonet (les primeres no les que estan junt al Perelló) vos trobareu el restaurant.
Als cartells trobareu la data de fundació, 1935 si no recorde malament. El major encant del local és la seua situació sense cap dubte, junt a l'Albufera. L'edifici és sobri no té cap luxe innecessari ni tanpoc li falta de res. Però per al que s'hi a d'anar és pel menjar i això ho tenen boníssim.
Com probablement si aneu, ho fareu en cotxe (no vos recomane anar ni en bici ni caminant, ja se sap, després d'una fartà la panxa pesa molt) trobareu un ampli parking junt al restaurant.
A la seua plana web diuen que fan cuina de mercat, però si aneu no vos ho recomane, no perquè tinguen mala cuina per a ella (a més els ingredients són de primera qualitat) sinó perquè almenys per al meu gust allí s'ha de tastar peix i marisc.

Començant per l'esgarradet, l'all-i-pebre, qualsevol tipus de paella i acabant per peix fresc o salat cuinat de diverses maneres, tot sol estar sempre al seu punt i clar i si a açò li afegim uns ingredients de primera qualitat tenim un resultat magnífic.

El local té zona de fumadors i no fumadors, esta més gran i junt a la de fumadors la seua terrasseta per a set o huit taules. La terrassa és recomanable per als dies solejats d'hivern al migdia, unes clotxines amb pebre i llima, acompanyats d'un bo vi blanc o una freda cervesa són recomanables per a qualsevol persona que li agrade patir.

Per als qui teniu xiquets hi ha una bona zona d'esbarjo on ells podran jugar al recer de perills i vos deixarn allargar un poc la tertúlia del dinar o sopar.

Les cartes del Blayet són en valencià (normalitzat no com el nom del restaurant) i en castellà francès i anglès, una pena que la plana web només estiga en castellà.
L'atenció és bona, els cambrers intentaran fer-te l'estona més agradable, però sense parafernàlies moltes voltes més que prescindibles. La feina dels cambrers és també un dels forts de la casa. La atenció en valencià bona dels qui el saben parlar i d'alguns cabrers i cambreres andaluses en un castellà salat que et fa entrar ganes de conversa.

Vos recomane l'esgarradet, qualsevol ensalada de la casa, l'all-i-pebre si no vos agrada molt valent i quasi tots els arrossos excepte el melós de llamàntol que per al meu gust sempre me l'han tret o massa salat o massa coent. Per acabar no vos perdeu la "tarta de la abuela" i el bon café que servixen.

Respecte a la dolorosa si no s'esmarreu en 25 o 30 euros per cap fareu el sopar o dinar, però si s'esmarreu no patiu, és un d'eixos llocs que quan pagues reconeixes que els diners que has amollat mereixien la pena.

Per cert si algú vol fer nit, Ca Blayet és també un hostal.