SE M'ESBORRONA LA PELL

Fent memòria, la primera volta que escoltí una albà fou quan tenia quatre o cinc anys, la meua germana Mari era festera de la Marededéu de Montserrat a Picanya, no m'enrrecorde molt be, però crec que la meua tasca era voltar entre les faldes de les dones, que admiraven al mascle i la femella que cantaven, mentre els pastissos i la mistela corrien entre la gent que s'arrimava vora la taula parada a la portalada de casa. Mai hem tingut entrada de carro a casa, però sempre hem sigut complidors.

Més tard quan mon pare fou clavari de la Sang li cantaren una ben bona, en el punt just de lloança, punxeria i pebrera. En està ja se m'esborronà la pell. Ja amb els ous peluts (com diu en al meu poble) me la cantaren a mi quan fiu clavari dels Sants de la Pedra, la taula ben parà i la pell predisposta. De totes maneres, sempre m'ha agradat sentir una bona albà més que dedicada a ta persona, dedicada a alguna persona que aprecies o que estimes, tal volta perquè t'identifiques amb allò que li canten i si li ho han encertat li ho veus a la cara i els ulls.

El cant d'estil a l'igual que moltes marxes de moros i cristians quasi sempre em fan aborronar la pell. Juan el meu cunyat andalús, diu que a ell li passa el mateix amb el flamenc, són coses que no sé perquè, m'apleguen a dins del cor, com diu Apa, una bona alba ha de portar un bon versaor, una bona veu i sobretot cantar-se des de dins del coret, sinó no aplega al personal.

Vull pensar que açò li passa a més gent a banda de a mi, n'estic segur, i és que la tradició que naix de ben fondo, té alguna cosa que no té la millor cançó de moda o el millor estudi sociològic. No té una explicació, senzillament hi és i això val per a totes les vores del valencianisme, del Segura, del Xúquer, del Túria i del Sènia.
Per tot això, vos deixe uns quants links per als que vullgau o necessiteu que se vos aborrone la pell.

Primer que res l'escola.

De totes maneres al carrer també s'apren

Encara que si amb la dolçaina vols florejar hores li has de dedicar

Però la marxa mora també em posa

Guitarró i metall també fan nyiga, sobretor amb eixes veus

Allò que és bo va de sud a nord i de dreta aesquerra

I si no que li ho diguen a estos


AU CACAU

VISITA A L'ILLA D'ARRAN

A l'estiu del 2005 decidirem muntar-se el viatge cap a Escòcia, utilitzant l'Internet i malparlant una miqueta d'anglés vàrem reservar els hotels i Bed&breakfast per a passar huit dies per aquelles terres nórdiques.
Vàrem vore les principals ciutats,, Edimburg i Glagow, després tirarem cap a les Highlands, fins a Inverness a vore i sentir l'auténtic sabor escocés (i no em referisc al whisky que també)

Però abans d'agafar el cotxe cap al nord férem una escapadeta cap a l'illa d'Arran, ja que no ens donava temps a vore les illes de més al nord, decidírem que esta excursió seria profitosa i ens rebaixaria el desig de no aplegar més al nord.
No vérem les illetes del nord, però ausades que encertarem amb l'excursió. Aplegarem fins a Ardrossan lloc de partida del ferry mitjançant el tren.
El ferry anava prou plenet, era agost i la gent eixia de casa, es notava (a l'igual que nosaltres) . Feia bona mar, així és que el viatge no es feu molt pesat (més o menys una horeta), fins que ens gelarem estiguérem a la coberta del vaixell L'oratge d'Escòcia a l'estiu és així, quan els núvols no tapen el sol fa caloreta, però en quan impedixen un poc el pas dels rajos, et comença a envair la frescor.

A l'aplegada, el poble de Brodick, una vileta encantadora, amb un passeig vora la mar brava escocesa. El nostre pla era llogar unes bicis i anar vorejant l'illa, però prompte ho posposàrem, cartells dels Highland Games. No s'ho pensàrem, compràrem l'entrada (dos lliures) i s'enfilàrem cap a dins. Allí llançament de martells , de troncs i carreres, junt a l'exhibició del cos de paracaigudistes escocesos, ens féren companyia fins l'hora de d'esmorzar-dinar acoplant-se així als horaris de l'illa.

Després llogarem les bicis, les vistes eren realment espectaculars a l'igual que la vegetació, ens dirigirem cap al castell de Brodick per a admirar els seus fabulosos jardins, ens colàrem, ja ho se que està malament, però ho férem sense adonar-nos, veiérem el cartell que s'havia de pagar entrada als jardins una volta isquérem .
Continuàrem manxant amb la bici fent una paradeta més a un clar de la carretera on una tenda de perfums i aromes i un altra de formatges ens feren l'ullet.

Ja de tornada, les gaites i l'ànim festiu ens envoltaren, un fum de gaiters quasi que ens escorten fins al ferry i ja a la mar no pararen de bufar l'instrument, ballar i beure whisky fins aplegar a Androssan.

En resum si viatgeu cap allà no vos perdeu esta joieta escocesa, no vos defraudarà

LA TARONJA NO FUNCIONA I

Hui he dinat en ca mos pares, aprofitant els últims dies de vacances que em queden, després de fer el cafenet, mon pare (de 74 anys) i jo s'hem enfilat cap al bancalet que té a la partida de la Marxadella (Torrent).
“L'oratge està fent carasses” Així comença la nostra conversa de camí al camp, a l'aplegar a un corba perillosa “Cuidao! que ací la gent passa com una fona” . La gent major és un pou de sapiència, tot i que a voltes els vegem pixar fora de test a esta societat moderna.

Ja al camp li canvie les piles a l'ordinador del reg per degoteig, i fem la volta al camp pels margens, de l'antiga boquera fins a la solada. M'explica que ara està esporgant a poc a poc el camp “La llenya no la cremarem, llogarem el tractor per que la trepitge”
Ara, ja jubilat mon pare, quan és al camp el veig feliç, només per això ja paga la pena fer front a la factura. Mon pare també n'és conscient d'això “Mentre anem empatant anirem tirant cap a davant”
Passa l'estona i és hora d'anar cap a casa, més be jo cap a casa i mon pare al casino del poble a fer la xarreta i el carajillet. Abans d'anar-se'n diu mirant l'horitzó, cap als moderns xaletets que s'alcen a un quilòmetre “ este trosset t'apanyarà la teua vellea, açò valdrà a muntó diners”

És curiós ja fa temps que m'ho diu quan marxem del bancal, reconeix que la taronja no funciona, en petit comité amb eixe “ este trosset t'apanyarà la teua vellea” , entre ell i jo. Quan ens reunim tots els germans al voltant de la paella, nega i refuta l'evidència. “Mentre jo visca els camps estaran llaurats!” Em recorda als irreductibles gals de l'Axtèrix i l'Obèlix.

És mor una manera de viure que ha marcat fortament la societat valenciana, és bo o roín que açò ocórrega? Per què ha passat i esta passant açò? Quin futur te l'agricultura i els agricultors al País Valencià? Totes estes preguntes i moltes més que em faré, m'han decidit a començar una sèrie d'articles i del que este és la introdució. Aplicaré per a fer-los la meua experiència al camp, com a collidor, llaurador, treballador dels magatzems de confecció de taronja a diferents llocs de treballs, també les converses d'hora d'esmorzar al bar de llauros i tot amanit amb l'economia que he pogut apendre a la facultat. - Si ja sé el que penseu, estic fet un volantiner -
Així espere poder respondre'm a totes les preguntes que em sorgixen i així de pas si algú li poden ser de profit millor que millor que deia l'Arguiñano.

XE! AÇÒ ÉS UNA PIZZA

Aplegarem la meua dona i jo a l'estació de tren de Nàpols ja ben afamats, El llarg matí que passàrem a les ruïnes de Pompeia i vora les tres que eren, feia que els nostres sucs gàstrics començaren a fer tossals a l'estómac.

M'haguera agradat estar més temps a Nàpols, la seua caòtica activitat, plena de gent als carrers, les botzines dels cotxes i els venedors legals i il·legals al carrers en feien trobar a gust, a gust mediterrani.
A Marta la meua dona no li feia tan de goig, això i els advertiments sobre la delinqüència ens feren arribar a l'acord d'estar-s'hi només una vesprada. Les coses així vàrem prioritzar; pizza napolitana per dinar i visita al Castel Nuovo, la residència d'Alfons el Magnànim i son pare Ferran d'Aragó per admirar el seu monumental porticada de marbre on s'exihibix encara l'escut quatribarrat de la nostra corona d'Aragó.

Respecte al Castel Nuovo la veritat es que vos podeu estalviar la visita al seu interior (5 €) no hi ha massa a vore, les successives remodelacions i incendis li han deixat ben poc per a admirar i l'exposició de quadres que té és ben pobra.
Ara respecte a la pizza, això si que és digna d'admirar i per descomptat de tastar.

Seguírem el consell de la guia que portaven i anàrem a tastar-la a L'antica Pizzeria ''da Michele'' a més el local ens venia de pas cap al port (Via Cesare Sersale, 1) on es troba el Castel Nuovo. Tot i estar ja una setmana per la bota italiana no ens havien afartat de pasta i pizza. Com dormíem a pisos llogats varem fer unes quantes visites als mercats centrals de Florència i Roma per a abastir-nos de bons queviures, tot de primera i així estaven després els guisats.
Da Michele és un lloc amb solera, es dedica a això de la pizza des del 1923, la guia que dúiem ja ens advertia que caldria fer cua per poder menjar al local i de fet l'haguérrem de fer, encara que no fou llarga donat l'hora que era ja. Mentre esperaven al carrer es veu que isqueren uns quants personatges famosos, un futbolista del Nàpols i una actriu crec, la gent els demanava autògrafs i el cap del local s'acomiadava d'ells amb goig, encara que també és de veres que ho feia igual de tot qui s'arrimava a ell després de dinar.
Esperant el meu torn no em llevava del cap la clavada que ens anaven a pegar a "il conto". Res més lluny de la veritat, potser fou el dinar més econòmic que férem a la Itàlia, amb onze euros apanyarem la visita.
Da Michelle només fa dos tipus de pizza la Margarita i marinara (tomata amb un poc d'all tallat a fines llesques) així és que com anàvem dos en demanàrem una de cada. No espereu que vos col·loquen a una taula només per a vosaltres, taules de 4 i 8 persones omplin el menudiu local i quan entres vas agafant cadira al tall. De veure dos coca-coles (amb ampolla de vidre de 33 cc de les que ja no es veuen per ací) ens serviren per arremullar la pizza. Dos italianetes s'assegueren en la nostra taula, prompte trencaren el gel (no m'agrada menjar defugint la mirada a ningú), una d'elles feu l'Erasmus a Lleida i amb una paraula en italià, altra en valencià i d'altra en castellà encara férem tertúlia, eren actrius de teatre i estrenaven eixe dia obra. Com no les desitjarem molta merda.
La masa de la pizza exquisida, els napolitans no la fan torradeta sinó tova, això un poc de tomata natural ratllada i un allets conformaven el meu dinar, quina cosa tan simple i a la volta tan bona. Tenen mans a Da Michelle i es nota, el paladar ho agraix.
En fi si s'arrimeu per Nàpols no ho dubteu, encara que estigueu ja farts de pizza arrimeu-se, no sé si és que a Da Michelle no fan pizza o són tots els altres llocs on no en fan.

JUANCA, LA COMMONWEALTH I LA CIMERA IBEROAMERICANA

A sigut sense cap dubte la notícia de la setmana, encara que mai se sap, a voltes l'actualitat ens sorprén. El Rei d'Espanya manat callar a un impertinent Hugo Chaves. No vaig a reflexionar ara sobre si crec que estigué be o malament el comportament de tots els actors d'este sainet (incloent-hi els qui no estaven presents, Deu meu ja pareix Nostresenyor amb bigot!!!) M'agradaria escriure i que el lector per descomptat em seguís sobre la impressió que m'ha causat el comportament de tots els actors i el seu efecte sobre Juanca.

No soc gran coneixedor del funcionament ni de la Commonwelth ni de les cimeres d'estats iberoamericans, però així a grans trets s'hi veuen de característiques comunes, a mi sempre m'han semblat uns fórums, unes associacions per a defendre i fomentar uns interessos econòmics i culturals més o menys comuns. Això almenys és el que sempre se'ns ha venut des dels mitjans de comunicació.

Però no només se'ns ha venut això, també se'ns han fet uns paral·lelismes entre les dos institucions o almenys eixa és la impressió que a mi sempre m'ha donat. A l'igual que la Regna d'Anglaterra se la tracta amb pompa i respecte al país de la Commonwelth on va, supose que per allò que significa de nexe d'unió històric, cultural i fins i tot econòmic,també així fins ara ens havien contat el paper de Juanca a les cimeres iberoamericanes. Des de les teles i ràdios espanyoles ens el venien com el representant de la fraternitat de la cultura hispana.

Així és com potser haguera continuat, almenys al meu subconscient, sinó fora per la recent polèmica ocorreguda i és que de sobte me n'he adonat, millor dit el meu subconscient se n'ha adonat (i també crec que el de més gent) del que reialment és la reial persona del Rei d'Espanya al context iberoamericà. El Cap d'Estat del Regne d'Espanya, res més ni manco. I és que quan les persones actuem, podem entrar a valorar els fets i les conseqüències que se'n deriven i això fa caure molts tabús, almenys més que sentir llegir paperets al Nadal mentre parem la taula per a sopar.