EL MANIFEST

Vint prestigiosos intel·lectuals signen un manifest en defensa del valencià com llengua comú en el País Valencià.

Entre ells estan Savater i Vargas Llosa. Asseguren que la discriminació d'esta llengua en el sistema educatiu d'algunes comunidats acava fent mal als més desfavorits perquè recurta les seues possibilitats laborals.


Mario Vargas Llosa, Albert Boadella y Fernando Savater, entre una vintena de escriptors, artistes i polítics, han promogut un manifest en defensa del valencià com llengua comú al País Valencià.

Per a Savater, "no se trata de una mera queja o de la denuncia de un hecho sino de proponer a les Corts una serie de iniciativas legales, entre las que se contempla una posible modificación de la Constitución y de algunos Estatutos Autonómicos".

"Los ciudadanos son quienes tienen derechos lingüísticos y no los territorios ni mucho menos las lenguas", va assegurar hui el filòsof impulsor del document, durant la seua presentació a l'Ateneu de Madrid.

José Antonio de la Marina, Roberto Blanco, Sosa Wagner, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Alvaro Pombo, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Ramón Rodríguez, així com profesors de les universitats de Santiago, Cantabria i Rey Juan Carlos de Madrid, completen, per ara, la llista de signants.
El valencià, "única llengua obligatòria"

Entre els punts de canvi propostos, es troben el "assegurar el dret de tots els ciutadans a ser educats en llengua valenciana, siga la que fora la seua llengua materna, així como incloure, entre els plans d'estudi, opcions que contemplen al castellà, pero mai com llengüa vehicular exclusiva".

"La base sobre la que partim és que no pot discriminarse políticamente al valencià el que, segons consideren els signants, acava afectant als més desfavorits, fent mal a les seues possibilitats laborals i socials i recurtant les seues alternatives", sentencià Savater.

L'académica Carmen Iglesias resaltà la seua preocupació per "les conseqüències de la marginació del valencià en els plans educatius" i recalcà la importància de lograr una movilizació de la sociedat civil y dels polítics "per a garantitzar el dret i deure de l'aprenentatge del valencià".

Així mateixa, defeneren "el dret de tot ciutadà a ser atès institucionalment en les dos llengües oficials, el que no significa que tot funcionari estiga obligat a emplear amdues". Per altra part, apuntaren com recomanable el que la rotulació de carrers i edificis públics siga bilingüe, "però que mai s'emplee exclusivament la llengua castellana".

El cinquè dels punts suscrits es referix a l'ús del valencià que han de fer els polítics, tant de l'Administració central como de les comunitats autònomes, "en les seues funcions d'alcanç estatal, tant dins como fora d'Espanya".

El que fora cap de llista al Senat per Madrid en UPyD, Alvaro Pombo, considerà que segurament el seu partit "presente una iniciativa parlamentària que arreplegue allò esencial del manifiest".



Ja veieu, simplement canviant la llengua de l'escrit i canviant castellà per valencià és desmonten tots els arguments d'este ramellet d'intel·lectuals de l'Espanya més cavernaria.

notícia original

ANTONIA FONT

He decidit fer cas al consell que ens donava l'amic Soca al seu blog i jo també tinc ja les meues dos entrades pel concert, d'esta nit a València, dels Antonia Font.

Estava dubtós entre anar a vore'ls o esperar-me a la setmana que ve. puix és el Viña rock al meu poble Paiporta per escoltar un altre concert, però en fi, la qualitat dels Antonia Font, i el fet que la setmana que ve se n'anem, ma muller i jo, de vancances cap Andalussia i després Sardenya, m'acabat de decidir.

En fi si algú de vosaltres s'ha decidit, allí cap a s'hora baixa els escoltarem i sentirem.

Nota:
Promet fer un Post Scriptum sobre el concert i si el restaurant s'ho val també.


Allò promès és deute.

Podria posar adjectius com brutals, sentimentals, orgàmiscs, etc, etc, però en faré una crònica una miqueta més planera.

Davant un public majoritàriament ja granadet, rodant la trentena, ens feren vibrar un parell d'hores llargues, acompanyats per l'orquestra Quatre Quesos.
Música de qualitat i buscant la complicitat de les cordes, que acabà amb un orgasme de barreja de músiques, que sempre bufen des de la mar. Tal volta, per la proximitat de Sant Joan o potser pel seu alé mallorquí. L'accent de les Mallorques em feia pérdrem més d'una lletra, però la coral musical que feia el brou rítmic, ho compesava sobradament.
El concert transcorregué com un bon adaggio, acabant en catàrsi total del personal aplegat a la sala. Per cert una pena no disposar d'una millor acústica, els músics s'ho mereixien i el públic ho haguérem agraït.

I és que així és esta música en Sa nostra llengüa que cada volta aplega a més gent, sense espentetes públiques ni privades, només perquè volem.

65 HORES

Fa poc, les planes dels diaris ens oferien una d'eixes notícies que tan llunyanes ens semblem, més en concret eixes que ens venen de d'Europa.
El projecte, augmentar el número d'hores màximes a treballar per setmana. És posa en marxa una mesura d'allò que els economistes anomenen el flexitreball.
Demostrat és per la teoria i la pràctica econòmica que quan més flexible és el mercat de treball, més fàcil és posar en contacte l'oferta i demanda de ma d'obra i per tant augmentar el nivell d'emplenament que pot aconseguir una economia.

Per als creients i/o practicants de l'economia de mercat els podria semblar una bona mesura per a fer revifar o fer més competitiva l'economia, en este cas europea. Pot ser cert que el flexitreball ens faça més eficients i competitius econòmicament, però hem de tindre en compte que esta mesura no és l'única que aporta el flexitreball.
Per tal d'avaluar les bondats o el perjuí que ens pot aportar esta mesura caldria enfocar l'assumpte, com a mínim, des de tres besants. Fent un anàlisi cetres paríbus, un altre de dinàmic i per últim un de social. Comencem:

L'anàlisi cetres paribus analitza el factor introduït (en este cas un augment d'hores de treball màximes) pensant que la resta de factors es mantenen invariables.
Per tant este augment d'hores possibles treballades automàticament produiria un augment de la producció de la UE, s'augmentaria el PIB europeu, eixa estadística que tant agrada als polítics quan és positiva...
L'altre efecte immediat seria l'abaratiment de la mà d'obra, no pel que molts penseu (més hores igual jornal) sinó degut a l'augment d'hores de treball oferides al mercat, per tant el salari d'equilibri disminuiria, és dir el salari per hora.
Esta baixada d'un dels factors productius, automàticament produiria un augment de la competitivitat de l'economia europea davant la resta del món, donat que el factor treball és un dels factors que més pesa en el cost de producció a la UE, al contrari que a les economies emergents.
Per altra banda i en principi també augmentaria el consum europeu puix com és treballarien més hores, també augmentaria la seua renda disponible absoluta, que no relativa (preu x hora)
Per últim els sectors productius que tenen dèficits de mà d'obra ( pense ara mateixa en les infermeres per exemple) vorien equilibrat eixe dèficit. Esta últim seria precisament l'efecte de la flexibilitat que es voldria aconseguir amb esta mesura, però algú creu que és el que realment es perseguix?

L'anàlisi dinàmic ens apropa un poc més a la realitat econòmica, donat que quan un factor canvia, també ho fan la resta en certa manera, res roman invariable ( be alguns postulats polítics si)
Aplicada esta mesura, automàticament la productivitat dels treballadors cau, tot lo món sap que a partir de cert temps de treball, la seua concentració cau, rendix manco que quan està en plenes condicions. Altrament un altre dels factors que és clau en una economia dinàmica i on a més el cost de la mà d'obra és molt important, és eixa productivitat i a més lligar la retribució a eixa productivitat. Si el factor diferenciador que tenim els treballadors europeus és la qualificació i la productivitat que açò aporta (junt al factor tecnològic) resulta que si perdem productivitat som menys competitius front la resta i per tant el nostre sou per hora haurà d'abaixar lògicament... Tot açò encara que la nostra economia siga més competitiva.

També cal tindre en compte que a uns territoris on s'ha instal·lat la baixa natalitat, esta mesura sense dubte contribuiria a minvar-la encara més, podrien suportar durant molt de temps els sistemes de pensions esta baixa natalitat?
Donada esta conjuntura però, les nostres vendes a l'exterior de maquinaria i tecnologia també augmentaran, donat que les economies que són intensives en ma d'obra i als qui relativament la seua ma d'obra serà menys barata invertiran en tecnologia, que gran part pot ser venuda pels europeus. Tot açò fins que la produïsquen ells mateixa d'una manera competitiva. Este pot ser l'efecte bo de la mesura.

Però i socialment, com afecta esta mesura?
És la gran pregunta, que és el que volem els europeus i en este cas els valencians, volem que la nostra economia siga més competitiva? Òbviament crec que majoritàriament sí. Però volem que este augment de la competitivitat passe per una baixada dels sous relatius i per una major dedicació horària? Ja no ho tinc tan clar.
Si fora necessari ho acceptaríem? Realment és necessari?

Les mesures de flexitreball, no són només l'augment de la jornada màxima de treball, hi ha mesures com la conciliació de la vida familiar i laboral, un sistemes d'abaratir l'acomiadament per a no desincentivar la contractació sense caure en un possible abús del patró, promoure les mitges i quartes jornades laborals per que certs sectors puguen enganxar-se al carro del món laboral, prolongar l'edat de jubilació voluntària, etc, etc.

Per tant hauríem de pregutar-se si entre totes les mesures del flexitreball si són les 65 hores la que més ens convé? A qui li convé més? És l'Europa dels ciutadans la que promou esta mesura? Qui la promou?

Hui en dia tot empresari oferix contractes amb un número màxim d'hores a treballar per setmana, qui ens diu que si s'aprova esta mesura, molts d'eixos contractes no passaran a ser de 60 o 65 hores, el prens o el rebutges?
Però realment als empresaris els convenen este tipus de jornades? Puntualment a certs sectors si, però, i la majoria d'emprenedors? volen treballadors poc productius, sense temps per a formar-se o reciclar-se? Volen tindre una petita Xina vora casa? Em pense que tampoc.

En fi el tema encara esta verd, però tot avançarà. Volem una Europa dels ciutadans o una Europa dels grans Lobby's econòmics?

DE FAUSTÍ BARBERÀ

Sembla mentida que discursos de més de fa cent anys, encara estiguen tan vigents, també sembla mentida com la casa comuna que hauria d'haver sigut Lo Rat Penat ha quedat en mà d'uns "m'estalvie els comentaris" després de l'amarga eixida de Lo Rat Penat
Reproduïsc:

Ha d’ésser la tasca de Lo Rat Penat: en primer lloch, obrir els ulls a qui sense adonar-se’n els té tancats per les falagueries de dalt: trevatllar per a desfer el prejuhí, el artifici, la concepció hipotètica, base y fonament de la destrucció de les regions naturals ibèriques; trevatllar a fi de qu·els imbuïts tornen en si, reconeguen son equivoch y en la interpretació y propaganda del patriotisme natural seguixquen els camins qu·els portaran a la veritat. En una paraula, Lo Rat Penat deu fer valencianisme aclarint la inteligència y encenent lo sentiment; perquè may ha de convindre per a ningun gènero de propaganda valencianista, el sentiment fosch e impulsiu asoles; sinós al contrari, aquell que se done conte del per què; el qu·estiga constituït sobre bases de sana y reflexiva observassió fonamental.
Sentiment e idea han d’ésser els dos factors que ha de despertar y atjuntar nostra Societat per a fer sa, robust y durader patriotisme.
En armonia ab este criteri deu escomensar Lo Rat Penat per cridar la atenció vers la nostra història regnícola, però a nostra història general, compressos l’art, les cències y quant formà l’estat de cultura del nostre passat.
Assí, ahon les llibertats valencianes y la mateixa València carixen d’un recort públich, y al turiste no li oferim monuments demostratius del expedient que mos abona com a ciutat culta y obrera del saber universal; assí, ahon el nom del gran Lluís Vives el tenim tancat en un racó de carrer y a moltíssims paisans ilustres ni tan sols li’s ha tocat l’asilo d’un racó de carrer; assí, ahon havem aplegat a vore en puesto públich escuts de València en més de quatre barres rotjes perqu·els pintors no savien si n’havien de possar quatre, cinch o una dotsena; assí, ahon ham tengut que deplorar els erros més garrafals y ridículs, que may poguera somniar la decadència lliterària e històrica més llamentable; assí, ahon havem vist traduir al castellà els noms de carrers y pobles posantlos mocosuena mocosuene; y ahon havem vist y veyem suprimir u cambiar alguna lletra dels apellidos y també mudarli’s de sílaba el accent prosòdich per a donar-los un so acastellanat; assí, ahon havem vist y veyem totes les ridiculeses que puga imatginar-se·l desconeixement més absolut de si mateix, ahon havem aplegat ¡¡sembla increïble!! a que la falsa cultura fassa gala de la pròpia ignorància en història local y regional, ¿no ha de fer falta eixa acció despertadora de Lo Rat Penat?
¿No li ha de fer falta al ànima valenciana, en los deliris que la trastornen, eixe toch d’atenció, eixa propaganda patriòtica, per a traure-la de son erro, que torne·n si, fer-la més il·lustrada y qu·es prepare a eixercitar son dret sense tudories innecessàries?
¡Encara que només fóra per caritat y per lo bon nom dels conterranys! deu fer-ho aixina si no li he hu imposara son caràcter de colectivitat intelectual y directora en matèria de valencianisme y sa fundació de societat de amadors de les glòries valencianes, de societat empentadora del nostre renaiximent integral, del nostre reviscolament en l’art, en la cència, en la indústria, vui desposehits de son caràcter propi y genuí per tendències destruhidores; aixina deu fer pàtria valentina dit en poques rahons, deu despertar per tots los costats el sentiment valencianiste; perquè este sentiment, com tots los afectes del esperit, deuen ser estimulats per a son desenroll y creiximent si han de aplegar a tindrer la pujança deguda.
És més, qui pense que n’hi ha prou ab lo valencianisme que surt espontani en nostra concència y qu·entre nosatros no falta vui, entench va molt descaminat; puix això seria bo, si tan delicada afecció no topetara en atres propagandes poderoses que conspiren y obren per a acatxonar-lo, tallar-li els passos y omplir son puesto; això seria si no tinguera enemichs interesats en matar-lo per a arreplegar la herència; però com estem en lo cas contrari, d’assí qu·el patriotisme valencià sentit naturalment, necesite cuidados molt especials per a poder surar, extendre sa acció y acàs trunfar per lo temps de son poderós enemich, la corrent avasalladora de uniformisme que desfreçà d’espanyolisme avaixa des de Madrit; per a poder sobrepossar-se a totes les propagandes malahides que breguen y bregaran per a aniquilar-lo.