DE GESMILERS I TAPA VERGONYES

Des de menut, el flaire del gesmiler sempre m'abraonà. Allà per la meua infantessa quan mos pares em duien a ca Marutxi on es muntaven les seues corrobles d'estiu amb les amistats, un gesmiler era l'amo del corral, després aplegada l'època dels codonys, al corral sempre bullia l'olla amb estos fruits i bona cosa de sucre d'on a remat, treien com miraculosament, aquella pasta de codonyac.

Diuen del gesmil que sempre s'ha plantat molt per estes contrades, uns diuen que per la seua bellesa, altres que per que és allò que sempre hem conegut i uns altres perquè diuen que als corrals de les cases tapava la pudor que, sense remei, feien els animals de la casa (Tot atenent que per animals no parlem dels seus amos).

Doncs si, el gesmiler és un multiusos, pot tapar-te les vergonyes pudoríferes de la casa tot i donant-li a més una bona estampa.
Segurament a quasi totes les cases i capelletes polítiques d'este nostre País Valencià n'han de tindre algun de plantat. No, no s'esglaieu, no vaig a parlar del Compromís, per a tots hi haurà...

Estos últims dies els socialistes valencians han decidit rentar-se la cara (encara que sense llevar-se les lleganyes) i liquidar el PV de les seues sigles. M'entristix la seua decisió, però com a sobirans que són, estan en tot el seu dret a fer-ho. Segurament al corral de l'ex PSPV ara PSCV quan liquidaren a Almiñana allà per la transició també plantaren un gesmiler per a tapar la pudor de la vergonya.
Eixa intel·lectualitat desperta que fou (i encara és) la colla del tristament difunt Ernest LLuch, el brillant professor Vicent Soler i Marco i tota eixa caterva que en algun moment es cregué el país, segurament plantaren i cuidaren el gesmiler del PSPV.
El cas és que ara jo em pregunte, serà que el canvi de nom estarà propiciat perquè s'ha mort el gesmiler? serà que ja ningú el cuidava? i si encara el cuiden, no els fa vergonya? perquè el flaire del gesmil amics i amigues, també té certs límits.

Mirant-me el melic un poc, m'he enrecordat d'un comentari del meu amic Roger, veterà de val.com que em deia vora a una paelleta que m'estava quedant un blog un pel llorentià, tal volta tinga raó. Per això i per a celebrar-ho vos deixe un poema de Teodor LLorente escrit i un altre musicat.

ÉS DE JUSTÍCIA! DEMANEM JUSTÍCIA FISCAL!

Fa uns pocs dies el gobierno de ZP empentat per la maca de majoria absoluta al Parlament, complí la seua promesa de fer públiques les balances fiscals entre territoris. Els socialistes amb trage de multicultural-plurilingüe-que-queda-requeteguay ho han posat com exemple d'allò que diuen defensar, no sense abans deixar clar que diguen allò que diguen estes balances fiscals, ells faran allò que vullguen, que per això són multicultural-plurilingüe-que-queda-requeteguay.

Este és un tema del que ja he escrit alguna cosa, però ara m'ho veig d'un altra manera. M'ho mire com el ciutadà indignat que després d'haver reclamat la factura de la llum durant vint anys, finalment li la donen, la factura i la raó, però li diuen -oiga usted, aunque tiene razón la pasta nos la quedamos nosotros, que és que le hemos cogido ya mucho apego- i damunt li diuen - ¿ y no nos da las gracias? Mire que nos ha costado encontrarla ¡eh!-

Resumint, les balances han sobtat a poca gent, a pagar sempre els mateixos valencians, catalans, balears y madrilenys. Sobre els madrilenys però una concisió, a estes balances no s'inclou l'efecte econòmic que suposa a Madrid tindre la gran part del cos administratiu de l'estat, ni que per herència franquista el 80% de les grans empreses de l'Estat, tinguen seu fiscal i paguen impostos a Madrid (A tall d'exemple, la Ford i Transmediterrànea desenvolupen la seua activitat ací, però paguen allí) Si descomptaren este efecte, probablement es quedarien "cuenta con paga".

Però el moll de l'ós el trobem (i en especial els valencians) en que som l'únic territori que sent més pobre que la mitjana ens toca pagar. Tant socialistes i peperets argumenten que açò és normal i que els impostos no els paguen els territoris sinó les persones. No és una postura destrellatada, sempre que s'aplique el mateix raser per a tot, és dir, que siguen també les persones les que reben els fons de l'estat, però ahí no, ahí si els convé que siguen els territoris els que reben i no les persones.I eixos territoris mai som nosaltres.

Es curiós, els progressistes, sempre s'hem caracteritzat per lluitar contra la injustícia, doncs no és de veres que és una injustícia que el conjunt dels valencians, sent més pobres que la mitjana espanyola, no rebem l'ajuda d'eixe estat? Al qual, per cert, ben vàrem ajudar a modernitzar-se contribuint llargament al benestar de tothom. No és el moment d'esmenar eixa injustícia? la qual hi ha contribuït a que passem de ser el tercer territori amb més empenta econòmica a principi dels 80 a estar al vagó de cua al final de la primera dècada d'este segle.

Doncs llavors, este govern socialista amb les proves de la injustícia a la mà, mira cap a altre costat, li nega l'aigua a la persona perduda al desert, li fica la trabeta al cec, este govern, realment és progressista? o només és progressista amb uns i amb nosaltres actua d'un altre ista però amb més bona olor?

És de justícia! demanem justícia i solidaritat!



P.S. No sé perquè, parlant d'este tema se m'ha passat per la ment la taronja que Lizondo portà al Congrès dels Diputats, i m'he imaginat el que feren amb ella una volta acabat el discurs. Exprimir-la?

MENJANT PER L'ALGUER

Xe tu! me n'agarre 10 dies de vacances i l'actualitat valenciana se'm desboca, El Molt Honorable Francisco Camps signa el manifest de la caverna nazi-cultural espanyola, a la Gloria Marcos se la ventilen del grup parlamentari Compromís (bo açò estava quasi cantat), el patriótico diari Valéncia hui tanca la seua paradeta en paper (a la família Lladró ja fa temps que no li van be les figuretes) i per últim a Paiporta el meu poble El regidor d'EU per Compromís decidix a última hora no acceptar el trencament del grup municipal, amb la convivència del PP local.

Bé, moltes coses en poc de temps, es nota però que venen les vacances i el personal vol deixar-ho tot enllestit.

Estos dies he estat per Sardenya, tenint com a base d'operacions la Ciutat de l'Alguer, per facilitat lingüística i també certa curiositat, però hui no m'abellix parlar-vos d'açò, ja ho faré més avant. Hui recupere la vessant gastronòmica (no de vades he tornat amb uns quilets de més)

Tot i ser una illa i tindre una peixquera de categoria, abunden les paradetes a les fires on fan el tradicional porcheto rostit, així com unes llonganisses en forma d'espiral que estan esquisides, altra cosa que fan són una especie de "zarajos" amb els budells del porquet, però estos ja no em vaig atrevir a tastar-los. Si demaneu porcheto no vos espereu un preu econòmic, vos el vendran al pes i més o menys per un quilo (ració per a dos) vos vindran a cobrar uns 20 €. De totes maneres recomane no pedre's-ho.
Una bona colla de formatges i embotits completen un taulell de productes de l'interior, això si, teniu en compte que si voleu traure embotit de porc de l'illa, haurà d'estar certificat, perquè la pesta porcina encara no està eradicada de Sardenya.
Respecte a la peixquera, que dir-vos! a l'Alguer normalment el peix sempre sol ser fresc al restaurants, tenen un bon repertori, des de llagosta fins a eriçons de mar, jo vos recomane arrimar-vos pel passeig del casc antic de l'Alguer, allà on s'estreta està l'Osteria Machiavello, a la nit sempre està prou atapeït, si voleu tranquil·litat és millor arrimar-se al migdia. Allà Franco, uns dels professionals cambrers del lloc,vos atendrà en un simpàtic alguerès, el plat estrela del Maquiavello són els espaguetis al cartuggio.
La recepta és senzilla però amb un resultat monumental. Per a fer-los sobre un llenç de paper de plata, s'estenen bona cosa de tomatetes sherry, gambetes coniues pelades, un parell de cigales i gambes grans per cap, calamar fresc fet a talls, bona cosa de cloïsses amb petxina inclosa, generósament clótxines, unes fulletes d'espinacs i sal i pebre al gust.Posteriorment s'afegixen els espaguetis això si trencant-los per que no foraden el paper de plata.
Tot açò es fica a coure al bany maria uns 15 minuts, és treu i es deixa reposar cinc minuts i ja esta llest per a gaudir del plat que se servirà amb el cartux tancat fins que no s'obriga per a menjar.

En fi, a la vinent entrega alguna cosa més de L'Alguer, vos deixe això si una cançó de Franca Masu cantant algueresa en nostra llengua.




P.S. Quasi se m'oblidava, Espanya a guanyat l'Eurocopa no?