amosredo

VA PER TÚ ESTELLÉS EN EL TEU DIA.

2010-09-04T06:51:00.000-07:00

NO ESCRIC ÈGLOGUES

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiar.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
oh la solemnitat de la teua carn tendra.
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anares per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat i dignitat tu sola,
tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inutilment Recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions
Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.

VA D'ENQUESTES

2010-06-07T12:38:00.000-07:00

Animeu-se i reompliu esta enquesta electoral, els resultats pròximament a esta adreça.

<p>S'està carregant...</p>

CAÑAS Y BARRO

2009-10-25T04:55:00.000-07:00

Els caps de setmana solejats de tardor i hivern que ens brinda l'oratge valencià, són una magnífica excusa per a eixir de casa i si viviu prop del Cap i Casal fer una volta pel seu Parc Natural de l'Albufera, que encara que amb patiments continua sent reialment increïble. Increïble per les seues vistes, per la seua olor a terra humida, per tota la fauna que en ella habita i perquè a vore on trobes una reserva de natura així, al costat mateixa d'una gran ciutat.

Una volta ja hajau fet gana, quin millor lloc per acostar-se que la pedania de València del El Palmar on Vicente Blasco Ibañez feia discórrer bona part del seu constumbrisme valencià.. El cap de setmana està molt concurrit, però per alguna cosa serà.
L'oferta de restaurants és gran i ampla, majorment gira al voltant de la cuina valenciana, molt d'arròs i tot tipus de peix.

Entre tanta oferta on triar el “Cañas y Barro” n'és un dels meus preferits. Una oferta, “de casa” on Paco i la seua família ens oferixen el seu gust per cuinar l'arròs que ja fou premiat a l'any 1974 amb el primer premí del concurs internacional de paelles de Sueca.

A sa casa, Paco ens oferix un local reformat fa poc, on la lluminositat del mediterrani ompli l'ambient.
Arròs a banda, tot tipus de paelles, all i pebres, esgarraets i tot un seguit de plats que no defrauden als qui agafen cadira i tot amb un preu que lluny de ser prohibitiu, convida a la seua clientela a tornar.

Paco i sa muller estan als fogons i ara el seu fill major Fran s'encarrega, amb una bona colla de cambrers, de cuidar i servir les taules de manera correcta i acollidora.

Tot i la bona pinta que fa fa la cosa, el que si que vos recomane encaridament és una visita al "Cañas y Barro", entre setmana a l'hora d'esmorzar. Allí podreu vore el ritme de vida de El Palmar i la seua gent, a més tastar bona cosa de receptes de cuina que solen estar fora de les cartes habituals com la cebollà que és un all i pebre d'anguila on Paco substituïx la creïlla per ceba, també llisa i tenques amb allioli i moltes coses més.
A més podreu gojar de la bona tertúlia de la taula i de Paco, pregunteu-li per les càbiles i per la seua barraca...

AGREDIDO EN EL AEROPUERTO DE VALENCIA POR NO HABLAR EN VALENCIANO

2009-09-06T00:22:00.000-07:00

La plataforma por la defensa del castellano promovida y liderada por el filósofo Fernando Savater después del éxito de su “manifiesto por el castellano” se personó ayer en la Delegación del Gobierno de la Comunitat Valenciana para denunciar el gravísimo hecho de discriminación lingüística que desembocó en una agresión física por parte de dos agentes de la policía autonòmica valenciana.

Según esta plataforma los hechos sucedieron el pasado 7 de agosto en el aeropuerto de Manisses, allí en el control de pasajeros Ivan Cortés, la víctima del atropello, y Laura Sastre su acompañante se disponían a embarcar hacia Londres.
Fue entonces cuando en el control de seguridad dos agentes uniformados con el uniforme característico de la policía autonómica valenciana fueron requeridos a detenerse para pedirles su documentación, la pareja les facilitó la información con normalidad y en castellano. Según Iván el agente que se encargó de revisar los datos de la documentación le dijo en un tono agresivo, “parlam en valencià que estem a València” (háblame en valenciano que estamos en Valencia).
Iván le facilito por tercera vez la información en castellano, pero esta vez el agente que se ocupaba de la documentación de su acompañante, Laura, se dirigió al joven amenazándolo de manera explícita. A partir de aquí comenzó la agresión física.
Finalmente Iván intimidado por los agentes respondió en valenciano, pero de nada sirvió, los agentes lo arrastraron hasta una dependencia anexa y mientras cerraron la puerta les espetaron “ara voràs tu” (ahora verás tu)
Cuando la puerta se cerró cayó el primer golpe en la cabeza, seguido de un puñetazo en la boca de donde Iván comenzó a sangrar, para finalizar con otro en la tripa.
Curiosamente en la dependencia anexa donde fue agredido físicamente Iván en el momento de la entrada había personal de seguridad del aeropuerto que rápidamente desalojó la instancia al ver el cariz que tomaba la situación.

Después de la agresión, el agente que la protagonizó salió fuera de la dependencia donde estaba Iván y el otro agente comenzó a explicarle que era una falta de respeto no dirigirse en valenciano a los agentes si así era requerido, y que esto le debía de servir de escarmiento. Posteriormente entró en la dependencia otro agente que parecía tener mayor rango a pedir explicaciones. Estas se acabaron con un “al meu company se li a anat la mà” (A mi compañero se le ha ido la mano)

Finalmente dejaron a Iván y a Laura continuar su trayecto sin más explicaciones.
Iván Cortés al llegar a Londres fue directamente a que le hicieran un reconocimiento médico, y al regresar de su viaje interpuso una denuncia en el cuartel de la Guardia Civil para que se investiguen los hechos.

Según investigaciones de esta redacción la policía autonómica valenciana, destinada normalmente a labores de conservación del ecosistema valenciano, a empezado a encargarse de labores de inspección en el aeropuerto de Manisses (Valencia) en meses punta (julio y agosto) debido a la carencia de agentes de la policía nacional existente en estas fechas en la Comunitat valenciana.

REACIONES

El delegado del gobierno en la Comunitat valenciana Ricardo Peralta ha expresado su gran indignación y a dicho “Se pondrán todos los medios para esclarecer los hechos ocurridos y para que no vuelvan a ocurrir”
El President de la Generalitat Valenciana ,Francisco Camps se ha expresado en términos parecidos recalcando eso si que “los agentes de la policía autonómica reciben una seria formación en el respeto constitucional aunque no descarta de confirmarse los hechos encargar una revisión de la formación que reciben los agentes valencianos” de todas formas también declaró “estamos seguros de que se trata de un hecho puntual que no empaña la modélica convivencia de las lenguas en la Comunitat Valenciana”
EL secretario general del PSOE en Valencia, Jorge Alarte ha manifestado, su pesar por estos hechos tan graves y a pedido la dimisión fulminante del director general de la policía autonòmica valenciana, centrando sus críticas en el pésimo funcionamiento “uno más” según sus palabras de las instituciones valencianas.
El líder nacionalista valenciano del Bloc, Enric Morera calificó tibiamente la actuación de los agente de “desafortunada” y reclamó a la Generalitat que “emprenda las acciones necesarias para garantizar la correcta atención de todas la fuerzas de seguridad tanto en valenciano como en castellano”.

A nivel nacional también se han producido varias reacciones como por ejemplo la de Rosa Diez líder de UdPD que ha calificado el hecho de “lamentable y una prueba más de la discriminación que sufre el castellano en zonas como el País Vasco y Cataluña a la que ahora se le suma la Comunidad Valenciana”.
También diversos diarios de tirada nacional han criticado el hecho, así cabe resaltar el especial que ha realizado “El Mundo” sobre el tema y diversas columnas de opinión en “El País”. En todas ellas se critica duramente el hecho y se apuntan como causas la fragmentación administrativa de la Nación y sobre todo los sistemas educativos de estas autonomías que son capaces de crear estos monstruos nacionalistas.

Com bé haurà pogut comprobar el lector, tots els fets narrats són fruit de la imaginació de qui els escriu, tot paregut amb la realitat és pura coincidència. Únicament tres coses són certes, l'Ivan i la Laura són de carn i os, i patiren una agressió per parlar en la seua llengua. Si voleu saber-ne més punxeu ací.

LA BOLA DE CRISTALL DIU: 3 D'OCTUBRE

2009-08-19T13:09:00.000-07:00

La bola diu que el 3 d'octubre s'haurà de refrendar un pacte que té com a finalitat situar al valencianisme de progrès a les Corts al 2011.

El projecte s'està gestantdes d'algun temps i d'ell en formen par (de moment) El Bloc, Iniciativa i Els Verds, però açò no ha de significar una sopa de lletres.
Este estiu a alguns els toca repuntar vores i nyigues per a que a l'estirar no es trenque la tela dels diferents retalls, toca ser generosos i pragmàtics, però a tots. I sobretot toca ser responsables, el congrès nacional del Bloc ho haurà de refrendar i tal volta ara no toque combregar amb rodes de molins. Eixa serà la responsabilitat dels negociadors.
Des d'estes humils lletres desitjar-los sort i esperar que el projecte done a llum un bonico xiquet/a que tinga bressol per al 2011.

P.S. I qui vullga que s'apuge al carro, estan convidats.

COUS COUS DE LA VALL DE LAGUARD

2009-08-13T12:16:00.000-07:00

Si, ja sé que sembla que amb la calor d'estes dates, potser un cous-cous amb el seu putxero inclòs, no puga semblar el més recomanable, però vos assegure que acompanyat abans d'una bona ruta per la muntanya de la Vall de Laguar i unes cervessetes ben fredes, vos servirà per recuperar l'alè perdut.

Tal volta la costum de fer cous-cous a la Vall de Laguar provinga dels temps en que Al-Azraq era l'amo de les contrades, o potser siga hereu de la cuina que molts emigrants de la Marina, es dugueren d'Alger quan tornàrem d'Argèlia arran de la seua independència de França.
En fi, el ben cert és que fins fa ben poc per la comarca tenien les seues pròpies fàbriques de sèmoles per al cous-cous i no m'estranyaria que encara hi romanguera alguna.

El cous-cous ens el serviren acompanyat d'un putxero de gran sabor amb bona cosa de carn i verdures, (a la foto podeu pegar-li una ullada al contingut). Ja vos he parlat alguna volta de la gran qualitat dels putxeros de la Marina, tot i no ser un dels meus plats preferits, he de reconèixer que a la comarca m'he pegat uns bons homenatges (que vos recomane també) amb este plat. És curiós, el personal quan pensa en les Marines i menjar, té per costum associar-les amb el marisc i el peix.

Per als més valents i valentes els cambrers del restaurant ens seviren un caldo ben coent per mullar el cous-cous,i per als més tranquilets una salseta més blaneta. Tot açò fent harmonia amb la sang amb ceba i tomaca i altres especialiats del poble de Benimaurell

De dinar ja de baixada, unes esplèndides cireres de la zona vos poden acabar d'endolcir el dia.

Enguany ja sabeu, si vos seduix la idea no desaprofiteu el temps, que la processó es llarga i el ciri curt

FINANÇAMENT VALENCIÀ "EL REMAKE"

2009-07-20T11:00:00.000-07:00

Una volta més el finançament dels valencians a la palestra, per això recupere un post antic sobre el tema, no he tocat res pel que algues coses poden estar una miqueta desfasades, però tal volta això li done perspectiva.

FISCALITAT A L'ESTAT ESPANYOL I A LA UE
Per començar l’explicació de la balança i els dèficits fiscals que patix el nostre poble seria convenient fer una breu i el màxim de senzilla explicació de com funciona la fiscalitat a l'Estat Espanyol i la U.E. sense entrar en detalls específics entre els que es perden fins i tot els experts, tot i sabent les incorreccions que esta simplicació pot comportar.
.

Respecte al sistema estatal tenim les següents modalitats:
-Els sistemes forals de Navarra i País Basc on cadascun dels territoris s'encarrega d'arreplegar, i en alguns casos de legislar, els i sobre impostos. Una volta els tenen tots al calaix li paguen al govern espanyol les factures dels serveis que este ha prestat als seus territoris més una quota de solidaritat que ja ve marcada i que no es pot superar.
-El sistema especial fiscal de les Canàries que té com a missió compensar de manera efectiva els sobrecostos que es deriven de la seua llunyania i insularitat. Tenen un règim duaner diferent i alguns impostos més barats ( ex. tabac, gasolina, etc.)
D'altra banda existix una Agència Tributària estatal que tots coneguem com Hisenda que és la que s'encarrega de recaptar tots els impostos de l'Estat; una volta arreplegats comença la feina de repartir els ingressos entre les diferents administracions: Estat, Comunitats i Ciutats Autònomes, Ajuntaments, Diputacions i Mancomunitats).

Els principis per repartir-los són:
-Solidaritat per garantir l'equilibri econòmic i social.
-Autonomia financera de cada administració.
-Suficiència de recursos per desenvolupar correctament els serveis prestats.
En principi pareix del tot raonable o just, però a l'igual que en tot contracte d'assegurança el més important està en la lletra menuda. Però bé, continuem...

Respecte a la U.E. esta recapta els seus fons bàsicament dels:
-Drets duaners, cotitzacions del sucre etc. que li són competencials.
-De la part de l'IVA que li correspon.
-Dels recursos procedents de carregar a cada Estat proporcionalment al seu P.N.B. (Producte Nacional Brut) Si algú creu en la plurinacionalitat de l'Estat espanyol hauria de dir-li P.Ns.B.

COM ES REPARTEIXEN ELS IMPOSTOS
Bé, una vegada tenim una certa idea de com és recapten els impostos, anem a vore com es reparteixen que és igual o més important encara.
La Generalitat Valenciana finança les seues competències mitjançant:
-Els tributs cedits total o parcialment com l'I.R.P.F. o l'I.V.A. etc.
-Les taxes afectes als serveis traspassats.

Les competències comunes entre Generalitat i Estat es financen mitjançant tres fons:
-Fons general que s'assigna en funció de la població, la superfície, la dispersió de la població i la insularitat.
-Fons de renda relativa que es repartix només a aquelles comunitats en les quals el total de la població contribuïx més que la mitjana que contrubuïx la població de l'Estat. Este és un aspecte clau sobre el que es parlarà més endavant
-Fons densitat que s'assigna a poblacions en situació de població escassa i dispersa.
Les competències sanitàries i de serveis socials de la Seguretat Social tenen un finançament a banda i s'assignen fons en raó de la població, insularitat i població major de 65 anys. Este també és un aspecte clau sobre amb el qual s'incidirà més avant.
Fons de compensació territorial provinents de l'Estat i fons de cohesió provinents de la U.E. que s'assignen a Comunitats o regions on la renda per càpita és inferior al 75% de la renda mitjana europea.

La resta dels impostos es destinaria a finançar, l'aparell de l'estat com pot ser l'administració central, l'exèrcit, Museus estatals, empreses públiques, etc. que no és poc.

COM FUNCIONA EN REALITAT EL SISTEMA FISCAL A L'ESTAT ESPANYOL. EL CAS VALENCIÀ.
Bé, una volta feta esta explicació (espere que no massa avorrida!) anem a vore si trobem el gra de forment entre la palla.
En principi pareix un bon sistema per redistribuir la riquesa, de manera solidària i eficient, no? Doncs em pense que no, perquè com ja hem citat dalt la lletra menuda és la que pot fer efectiu o no este sistema.
Què és una balança fiscal? Doncs imagineu-se tot el que pagueu a l'Estat en forma d'impostos (la declaració de la renda, impostos sobre la gasolina, taxes, etc.) i el que rebeu, si pagueu més que rebeu teniu una balança negativa i al contrari positiva. Ara proveu a fer el mateix, però amb tots els habitants del País Valencià, això és la balança de tots nosaltres.
En principi un sistema equitatiu faria que els qui tenen més pagaren més i els que tenen menys pagaren menys d'allò que reben. Eureka! Primer erro, els valencians tenim un P.I.B. per càpita inferior que la mitjana espanyola, per esta regla de tres deuríem de rebre més del que paguem, però resulta que les calculadores de l'Estat han de funcionar diferent (o qui sap, potser la culpa la tenim nosaltres i les nostres funcionen malament!).
Algú pensarà, com que els valencians som més pobres que la resta de l'Estat? No, el que estic dient és que som més pobres que la mitjana de la resta de l'Estat.
Algú també pensarà, que on residix (sobretot si és a la part litoral) es té un nivell de vida millor que a la resta de l'Estat o almenys que la majoria. No va tampoc errat, té raó, però el País Valencià és més que la part litoral, i a l'interior hi ha comarques que no superen el 75% de la renda mitjana europea (per això reben fons estructurals de la U.E. ja que ells comarcalitzen les ajudes, cosa que no fa l'Estat Espanyol amb els seus fons de compensació territorial); d'esta manera el resultat final és que som més pobres que els espanyols i el que és més greu als 80 érem més rics que la mitjana espanyola, hui en dia som més pobres, per poc però més pobres com es pot vore al següent gràfic.

A banda d'altres coses a valorar que també poden haver afectat este empobriment relatiu (i subratlle relatiu perquè ara vivim millor que als 80 però els espanyols viuen millor encara)

Com s'ha arribat a este extrem? Ara intentarem explicar-ho.
A la major part dels estats amb vocació federal o confederal (Alemanya, Suïssa, EE.UU. Canadà etc.) es publiquen balances fiscals entre els territoris. A Espanya curiosament no se'n publiquen tot i que es ve demanant que es faça des de fa vint anys. Un amic em deia que això era com si se n'anàrem de soparot a una caseta i ficàrem diners per comprar el menjar i que després algú li demanara la factura al que ha anat a comprar-la i este es negara a donar-la. No pensaríeu que té quelcom a amagar? Doncs açò és el mateix.
De totes maneres i encara que no amb l'exactitud que podríem tindre si les publicara l'Estat, diferents experts i universitats han fet estudis que més o menys concorden i els resultats diuen que les úniques comunitats que tenen una balança negativa amb Espanya són ordenades de major a menor:
Catalunya.
País Valencià.
Illes Balears.
La Rioja.
País Basc.
Navarra.
Aragó (Alguns autors diuen que la seua balança està saldada -en pau- i d'altres que en té un poquet de dèficit).
Cal esmentar un parell de coses ací, estos resultats són en termes absoluts, és a dir, el total en euros, si ho férem percentualment al P.I.B. (riquesa que produïx el territori) el que més contribuiria seria el de les Illes Balears; d'altra banda el País Valencià és l'únic que té una balança negativa estant per baix de la mitjana de riquesa per càpita de l'Estat! En concret el nostre dèficit ronda el 2,9%.

EL CAS DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE MADRID
Però com pot ser açò? Com és que des de molts mitjans de comunicació se'ns diu que Madrid és la Comunitat més solidària i ací no apareix?
Abans de respondre-vos, dir que no només no és solidària, sinó que és la que més en rep.
La trampa està en la manera de fer els comptes (en la lletra menuda). Per fer-los no tenen en compte les següents coses:
-La major part de les grans empreses de L'Estat (ex: Ibex 35, Gestió d'aeroports, etc.) tenen la seua seu social a Madrid, açò significa que els impostos de les activitats que realitzen a tot l'Estat es paguen allí i per tant la Comunitat Madrilenya s'apropia d'una part d'estos impostos que té cedida i que lògicament si l'activitat s'ha fet a tot l'Estat no li pertanyerien en exclusiva. (Qui fique en dubte de l'efecte que açò pot tindre que s'arrime per Almussafes a la Ribera Baixa i veja quins efectes tenen els impostos i la relació del poble amb la Ford, després que ho multiplique per tropecents). Un exemple clàssic és el de Transmediterrània que realitza la major part de la seua activitat al País Valencià o les Illes Balears però paga impostos a Madrid, és una tònica que s'arrossega ja des del franquisme o més enllà encara i que casualment no s'ha pogut canviar.
-La major part del funcionariat estatal de gestió té la seua residència a Madrid i també paguen impostos allí i consumixen allí.
-La major part d'inversions en museus "nacionals" centres culturals d'este tipus es fa a Madrid perquè estan allí i els seus efectes també es noten allí.
-L'Estructura de comunicacions radials en carreteres, tren i aeroports fa que les inversions i els efectes d'estes es multipliquen a Madrid.
Tenint en compte esta situació el que resulta és que Madrid per exemple pagaria 100 i en rebria 120. I després diuen que són solidaris, sí, clar, solidaris segons els seus comptes, no diuen mentida. Nosaltres, els valencians, venim a pagar 100 i en rebem 97.

Clar sent coneixedors d'això com s'expliquem moltes altres comunitats autònomes no alcen la veu i carreguen contra açò. Dos explicacions em venen al cap:

La primera és que les possibles reformes propostes sobre finançament podrien suposar a moltes comunitats una retallada de fons, també pensen que per no, perdre fons, l'únic que poden fer és oposar-se a elles o carregar contra el sobrefinançament madrileny. I clar és més fàcil tindre èxit contra el més dèbil políticament parlant.
La segona és que potser siga una qüestió de concepció nacional espanyola, de l'España grande com deia J.F. Mira.
Front a nous tipus de finançament per variar este dèficit també s'argumenten qüestions com que els impostos es paguen de manera individual (Qui més té més paga) i que segons els plantejaments territorials una persona que visquera per exemple 6 mesos a Barcelona i després se n'anara a viure a Badajoz passaria de ser solidari a insolidari.
La veritat és que és una bona paradoxa i en part estic d'acord. Però no és menys paradoxa que si tots hem de ser iguals individualment, a l'hora de contribuir, també hem de ser igual a l'hora de rebre els serveis que el sector públic presta. Així es dona el fet que a Extremadura que és una de les Comunitats amb balança positiva, tenen un ordinador per a cada estudiant a les aules, les llistes d'espera a la sanitat són la meitat que al País Valencià i això a banda de la bona gestió, que li la supose al govern extremeny, és també degut a que percentualment per cada funcionari valencià n'hi ha quasi dos d'extremenys.
I posats a ser iguals jo vull ser igual en el bo i en el roín, no només en el roín. Esta apel•lació d'individualitat fiscal es contradiu amb les declaracions als mitjans dels seus paladins, afermen la individualitat impositiva per després dir que Catalunya o altres territoris són insolidaris. Com quedem? Individual o col•lectiu? Es pot ser solidari individualment i insolidari col•lectivament?
Després també està el fet econòmic contrastat que les poblacions que reben més subvencions tendixen a tindre menys iniciativa privada i per tant menys espenta per créixer, clar dit així pareix com si a estes poblacions se les acusara de poc treballadors, ells pensen, -damunt que sóc més pobre encara em tiren en cara que rep subvencions!– en part tenen raó, però no és cap acusació, qui no coneix algun amic que està en l'atur i té un any de "paro" per davant i et diu "dins de tres o quatre mesos començaré a buscar faena"; és normal i és humà, jo faria el mateix.]

MÉS SOBRE EL CAS VALENCIÀ
Però xarrant xarrant m'he desviat un poc del tema; reprenem-lo.
D'on ve el nostre dèficit?
Una part important ve de la sanitat, com s'ha citat adés els fons de la sanitat es repartixen segons criteris de població i gent major, però el País Valencià té un factor econòmic que no està contemplat ací, tenim un gran sector turístic i als turistes també cal atendre'ls sanitàriament, però no compten a l'hora de fer el repartiment de fons.
Un altre aspecte substancial són els fons de renda relativa que ni molt menys arriben a compensar el nostre esforç fiscal.
L'últim aspecte que citaré no el puc afirmar, perquè no en tinc proves, (com el cas de la factura del soparot) però quan algú amaga els comptes, en este cas les balances fiscals entre territoris, perquè serà?
Ara seria ja hora de quantificar el nostre dèficit, este ronda el 2-4% segons autors, els estudis diuen que la quota de solidaritat òptima per a que un territori no es veja afectat significativament el seu creixement ronda el 3%. Aleshores d’açò es podria deduir que els valencians tenim un tracte just amb l’administració? Doncs en part sí i en part no. La nostra quota de solidaritat amb l’Estat és la correcta com a mitjana dels últims anys, és el que desitjarien contribuir territoris com ara Catalunya o les Illes. Aleshores on està el problema? En que esta quota de solidaritat no és uniforme i que esta quata per als valencians com a conjunt de població significa que sobre ser més pobres que la mitjana hem de pagar més que rebre. Quan el govern de L’Estat ha tingut el mateix color que el govern de la Generalitat el nostre dèficit s’ha reduït i quan els colors han sigut diferents el dèficit s’ha augmentat. Açò vol dir que econòmicament sofrim daltabaixos que poden coincidir (i de fet ho han fet) en moments que necessitàvem fortes inversions i no les hem tingut, açò en part explica que als 80 fórem relativament més rics que els espanyols i ara sigam més pobres. A banda estan les implicacions polítiques que açò comporta, la gent que és conscient d’açò votarà al partit que governe Espanya i no votarà en clau valenciana.
També cal remarcar que quan als teus veïns els pasa el mateix que ha tu (parlant en clau d’infraestructures) necesàriament a tu t’afecta d’una manera o altra, per això si al País Valencià ja hi tenim una manca d’inverssió en infrestructures si a açò li sumem que el trajete fins a eixir a Europa està igual o pitjor, açò ens crea un greu desavantatge competitiu. ( Nomes cal mirar l’autopista de la Mediterrànea o la línea férrea que unix la tota la costa des dels Pirineus fins a Almeria, per no parlar dels aeroports.
D'altra banda i si el model impositiu a l’Estat Espanyol fóra com a Alemanya, EE.UU. o la mateixa U.E. no es podria donar el cas que un territori que està per baix de la mitjana de riquesa, haguera de tindre una dèficit fiscal, és més ens deurien d’assignar fons de solidaritat perquè som més pobres, i resulta que ara en paguem. De fet amb una agencia propia de recptació és podria garantir que qui més té individualment pagara més i a l'hora que si el conjunt de la poblaciço és més pobra que la mitjana d'Espanya no s'haguera a més de pagar el beure a més de ser "cornut" . Esta podria ser la clau de volta, ara sí cal l'espenta, la desició i la força política per a dur-ho avant.

LES PERSPECTIVES DE FUTUR
Bé, crec que el lector ja tindrà una idea més o menys clara (espere que no siga a l'inrevés encara que en estes coses ....) del tema que ens ocupa. Però si difícil pareix l'anàlisi de la situació no menys serà resoldre-la.
El País Valencià ha afrontat una reforma de l'estatut a l'igual que Catalunya, les Illes Balears, Andalussia i altres que s'apuntaran al carro, la segona transició li diuen alguns. El tema del finançament el tragueren els nostres veïns de dalt i esperant que algú més en situació pareguda s'apuntara a la festa, no és el mateix demanar-ho a soles que en conjunt. La seua balança fiscal és molt més grossa i no els està permetent desenvolupar-se com creuen convenient i de fet ja han perdut la posició de primer motor econòmic en favor de Madrid, a més tenen també un greu dèficit sanitari i d'infraestructures públiques.
La nostra situació no és tan greu quantitativament, però almenys els catalans paguen més com a territori i són també més rics que la mitjana si mirem el quadre del P.I.B. per càpita, però la nostra situació és digna d'estar feta per un comptable anomenat Françuà Meninfot.
La clau per resoldre esta situació és la d'obtindre un tipus de finançament que pose límit al dèficit fiscal que patixen alguns territoris, quantificant este dèficit (o si voleu solidaritat) en un 2 o 3% del P.I.B. Perquè esta xifra? Dons perquè és la que permet ser solidari amb la resta de territoris sense perdre competitivitat o qualitat de serveis interna. Este tipus de forma és el que és gasta als EE.UU. a Alemanya o a la mateixa solidaritat dins de la U.E!
Quin model pot permetre assolir estos objectius? De moment el que està contrastat és el basc i és el que voldrien assumir tots els territoris amb dèficit fiscal, si més no, és el que els beneficiaria més.
Els valencians de moment ens haurem de apanyar com a molt amb una servei tributari propi, però clar primer cal desenvolupar l’apunt que està al nou estatut dels valencians i clar després dotar-lo de competències.
Perquè és tant important tindre una Agència Tributaria pròpia? Doncs citaré unes paraules de l'Arzallus que més o menys venien a dir açò; "quan la transició ens reunírem Pujol i jo i ell intentava convèncer-me que entràrem dins del sistema tributari comú, deia que ell i els seus amics del grup Banca Catalana havien fet números i els convenia més este sistema, jo li vaig dir que preferia tindre els meus diners a la butxaca i quan haguera de pagar algo ja els trauria" Curiositats de la vida, ara Pujol reclama el concert basc per a Catalunya, extragueu les vostres pròpies conclusions.
Serien possibles tantes agències tributàries com Comunitats Autònomes? És allò del "café para todos" Si pogueren ser tantes comunitats al seu temps no seran menys les agències tributàries.
Sobre este tema (el sistema fiscal basc aplicat al nostre País) voldria matisar una cosa; encara que a llarg termini siga possiblement el que millors resultats podria donar, este model suposa que ningú no va a vindre a traure't les castanyes del foc, és a dir, comptes amb els diners que arreplegues, no pots després anar a plorar a "mamà" Espanya i requerix una bona gestió dels fons obtinguts. Comptant que el País Valencià és l'autonomia que percentualment està més endeutada, vora un 10%, (i el que és pitjor no s'han fet grans inversions productives com a producte d'este endeutament) si s'abastira este model el deute suposaria una pesada pedra al camí. També caldria ressenyar que este model va bé quan eres més ric que la mitjana de l'estat, però si eres més pobre no produïx tantes satisfaccions.
Sent un poc realista l'única opció que podrà abastar el País Valencià serà el de l'Agència consorciada i ja vorem. Bé, menys dóna una pedra, esperem que vinguen temps millors.
De totes maneres el que em sembla significatiu és que hagen hagut d'alçar primer la veu altres sobre el tema per a que s’adonem del que passa i quan el govern de Camps s’ha decidit a alçar-la sembla que ho fa més com un estratègia de victimisme polític que com una estratègia per solucionar el tema de la millor manera possible.... algun dia prendrem nosaltres la iniciativa?

Artur Josep Martínez Caba.

DE LLEGENDES REGNÍCOLES (ESPECIAL EMBARASSADES)

2009-07-06T05:01:00.000-07:00

Com alguns sabreu ja, ma muller i jo estem esperant una xiqueta, que sinó passa res estrany vorà la llum cap a principis de setembre. Com els dos som persones "modernes" i "responsables" estem anant a classes de preparació per al part, això sí a les de gimnàstica va només ella (recomanació de la docent, no vol hòmens a les seues classes).

Doncs bé, a la última classe que vàrem acodir, s'explicava tres de les quatre etapes del part. En una d'ells ens explicava el doctor, com poden vindre els xiquets, de cap, de cul i l'altra no l'explicà, digué: "esta és una cesàrea com un pi". El doctor ens explicava que la millor de les maneres que pot vindre un nadó és de cap i que normalment el xiquet sol estar posicionat d'esta manera quan queden pocs dies per al part. Però de no ser així la única manera que es done la volta és caminar, caminar com la Regna Violant d'Hongria.

I ens contà la història:

Era València ja conqurida i la Regna Na Violant d'Hongria acompanyava al seu marit en la rereguarda, més en concret s'estava al Monestir del Puig esperant l'ordre del seu marit d'acompanyar-la fins a aquella Perla del Mediterrani recent conquerida. La Regna, prolífica esposa, estava embarassada de qui al remat seria Pere II el Gran.
Conten que Na Violant ja era pròxima a eixir-se'n de comptes i les seues parteres l'acompanyaven al seguIci, estes dones sabudes del seu ofici, havien detectat que el nadó venia de cul i li aconsellaren que una volta ja a València caminara per tal que el xiquet se'n donara la volta. I això feu, donà nou voltes a la gran mesquida de València, que després seria convertida en catedral. Al poc la Regna es posà de part i tingué al quart dels deu fills que tindria, en perfèctes condicions i sobretot, no vingué de cul, sinó de cap.

Conten que si vos acosteu un divendres per la vesprada cap a la Plaça de la Catedral de València, no vos sorprengueu de vore unes quantes embarassades donant-li voltes, més en concret nou voltes.

DE VIOLINISTES I PERXADORS

2009-06-21T12:52:00.000-07:00

Dissabte passat de matí, vaig acostar-me pel centre cultural i esportiu de la petxina, a fer de conseller nacional del Bloc. Este ha sigut el primer C.N. després del nou bac electoral que ens hem pegat a les eleccions europees. D'anàlisis sobre els fets no en faré jo, hi han un bon grapat i prou encertats que el podeu trobar a la xarxa, si en teniu interès només heu de buscar-los.

En fi, després d'una anàlisi prou encertada per banda de tots, Enric Nomdedéu s'endugué l'aplaudiment del matí (ho sent Enric, era pel matí i no puc fer el símil torero). Ha sigut un bon candidat, crec que tots conincidim que si no fora pel seu paper (i el del seu equip), el bac encara hauria sigut més gran.

Del Consell em quede amb dos frases una de Josep Melero “ Si cal faré com els violinistes del Titànic, que seguiren tocant fins que s'enfonsà el barco” i una altra en contaposició de l'Enric Nomdedéu “ho sent jo preferisc fer com el tio Vicent (el de l'Albufera) seguiré perxant fins aplegar a terra ferma” Sembla que si el Rajoy tingué la seua “niña” l'Enric Nomdedéu ha tingut el “seu Tio Vicent” encara que esta última inspiració al meu parer està prou més encertada.

Però fixeu-se estes frases tal volta estan en contraposició, però no són contradictories, són exactament dos qualitats que li fan falta al valencianisme, la cultura de la resistència per una banda i el desig de aplegar a bon port. Totes dos no es poden complir abandonant el vaixell com les rates, però i com convencem a les persones per a que ens acompanyen al viatge? Doncs per a això està L'ESPAI VALENCIÀ DE PROGRÉS

Respecte a la meua contribució fou una recreació bàsica dels conceptes de Barrio Sésamo de cerca y lejos i grande y pequeño, tot incidint en que les grafies no s'han de posar en taronja sobre blanc.Com veieu la política no és tan complicada.

P.S. No vos precupeu si no enteneu esta part final, per a entendre-la calia estar-hi.

TRES QUARTS DE LLENGUA

2009-06-14T12:07:00.000-07:00

COM L'AU FÈNIX, UNA ALTRA VOLTA

2009-06-08T10:45:00.000-07:00

Molt bona pregunta la que fa en la cançò Paco Muñoz, però també seria bo preguntar-se que li passa al valencianisme.

UNA DE L'OEST

2009-04-27T07:29:00.000-07:00

La crisi passa factura, cada dia som més els valencians que passem “Los Lunes al sol” com deia la pel·licula de Fernando León. Mentre, PP i PSOE es tiren els trastos i les culpes al cap amb un plorica “i tu més”.
El conte del Far-West diu que a una vall trobaren or, i al voltant del negoci de l'or es crearen tallers de ferrers,de constructors,els saloons, els bancs, “els superets”, tot creava riquesa, però la mare de tota la riquesa era l'or que s'extreia. Quan s'acabà l'or totes les tendes tancaren, el poble s'abandonà i tots tancaren la paradeta.
L'economia valenciana té una mina d'or, hem sigut sempre exportadors nats, però els succesius governs de la Generalitat han errat i s'han pensat que la nostra mina d'or era la construcció. I no, la construcció és important però no deixa de ser accessòria. Cal tornar als valors de tots coneguem, a fer les coses ben fetes i cuidar a la gallina que ens pon els ous, sinó se'ns pot morir.
Però com a tota bona pel·lícula de l'Oest també hi han quatrers i furta gallines (amb trage o sense) esperem que després que uns passem “Los lunes al sol” altres passen els dimarts a l'ombra.

ELECCIONS?

2009-03-17T13:39:00.001-07:00

Des de l'aprovació de l'estatutet de la vergonya un dels minsos avanços que presenta, és que per fi les Corts es poden dissoldre i convocar eleccions autonòmiques. Imaginem-se el (improbable?) cas que açò passara arran dels escàndols de corrupció que arrabassen el Molt Honorable Francisco Camps.

Les eleccions a la Generalitat Valenciana sempre han estat enrolades en dos dinàmiques per als valencianistes:

Per una banda influenciades per la resta d'eleccions de l'estat autonòmic i per tant en una certa clau espanyola on el PPSOE ha dominat sempre l'espectre mediàtic.

Per una altra banda la dinàmica municipal, que en el cas dels partits valencianistes i més en concret del Bloc, han sigut el pal de paller que ha arrossegat vots de del municipalisme l'àmbit autonòmic.

Al meu parer i fent un poc de política ficció, als partits valencianistes i en concret al Bloc els agarraria en outside.

En principi, no havent rentabilitzat mediàticament la seua presència en les Corts, és més per al votant que coneix el Bloc i l'ha votat alguna vegada, potser allò que tinga més fresc al cap siga el merder que passà amb EU.

Per altra part, gran part del tiró que el Bloc té (com ja he comentat) són els seus candidats municipals que arrosseguen bona cosa de vots de cara a les eleccions autonòmiques, sense esta sinèrgia podria el Bloc obtindre uns resultats suficients?

Respecte a la possible (sinó feta) coalició amb IdPV, un partit que encara li queda faena per fer-se visible a l'electorat, unes eleccions anticipades farien que eixa coalició, i perdoneu el símil agrari, encara no estaria madura i sense passar (com diuen algunes) les al·lèrgies primaverals.

Tornant a fer política ficció, si s'avançaren les eleccions, no creieu que les farien coincidir amb les europees i de pas així, aprofitar el tiró i la dinàmica espanyola que portaria esta coincidència de contesses. Si fora així el debat centrat en el nostre territori es voria difuminat, tant per la campanya europea a Espanya, com per la falta de visibilitat del valencianisme a GALEUSCA-VA? i com no, una impossible concurrència plegats de IdPV a esta coalició.

En fi, si al Molt Honorable el fan dimitir i convocar eleccions, no sembla que el valencianisme vaja a eixir massa beneficiat, però sempre cap la sorpresa i com saben molt bé els pescadors de la nostra riba, el tindre una bona barca no t'assegura una bona peixquera a aigües tèrboles.

P.S. Si ja sé, que m'he deixat l'anàlisi dels altres partits valencianistes com Units per Valéncia, ho deixe per un altre capítol.

QUE CONTINUE LA FUNCIÓ!!

2009-03-03T11:48:00.000-08:00

Pepe Rubianes, era un d'eixos paios, sense pèls a la llengua, quan havia de dir alguna cosa, li era igual so que arre. Un joglar modern que feia de l'humor absurd i sense hipoteques la seua manera de viure. Ens ha deixat (al meu parer) un dels grans a l'escena del teatre, galleg de naixement, català d'adopció, llaurador de l'escenari. Repartí critica política i social a tort i a dret, ben acompanyada per l'humor, (o l'humor acompanyat per la crítica).
Pel País Valencià, es prodigà de quan en quan, el seu èxit a Barcelona feu que últimament només el vérem dirigint Lorca eramos todos, per les nostres terres. De totes maneres vull pensar que el seu humor políticament impertinent ha sembrat llavor a casa nostra, ahí teim a Xavi Castillo, per a que continue la funció al Teatre Micalet.

D.E.P.

MANIFEST PER LA CONVIVÈNCIA

2009-01-28T12:49:00.000-08:00

Davant els fets ocorreguts a Paiporta el passat 11 de gener, en què dues joves varen ser agredides, una greument ferida i l’altra assassinada, els sotasignants:

associacions cíviques, culturals, educatives, esportives i partits polítics de Paiporta,

MANIFESTEM:

La nostra sincera solidaritat amb les famílies i amics de les víctimes.

La nostra repulsa front a un nou i brutal acte de violència de gènere, una de les més degradants violacions dels drets humans, que no respecta fronteres, cultures ni nivells econòmics, que està present en èpoques de conflicte i en èpoques de pau, a la llar, al treball i al carrer. Un fet que atempta contra la vida, la igualtat, la dignitat i la integritat física i psíquica de milions de dones en tot el món.

Que la violència de gènere és una mostra de les relacions de poder històricament desiguals entre hòmens i dones. La dona pateix violència per ser dona. En el sistema patriarcal en el qual vivim el maltractament prové de la creença cultural i social en la superioritat de l’home sobre la dona, per la qual cosa els hòmens s’han atorgat el dret de sotmetre la dona per qualsevol mitjà, incloent la violència.

Que Paiporta és un poble d’acollida, on mai no han existit greus conflictes de caràcter racial o xenòfob i on la convivència, la interculturalitat i el respecte als altres ha estat una constant en l’esdevenir dels anys.

Que als centres escolars es fomenta la integració plena de tota la població nouvinguda introduint valors d’igualtat, convivència i respecte, creant nous referents per a la infància i la joventut, intentant que la coeducació siga un fet real a les aules.

DENUNCIEM:

L’aprofitament partidista que determinats grups desaprensius d’extrema dreta, - emfatitzant més la nacionalitat i condició d’immigrant de l’agressor que no l’agressió en si mateixa - , estan fent del dolor col·lectiu amb l’únic propòsit d’alterar la convivència pacífica de Paiporta per generar un clima de xenofòbia i intolerància al nostre poble.

Les pintades xenòfobes i feixistes contra els emigrants aparegudes per tot el poble els últims dies, així com la manifestació convocada per grups radicals d’extrema dreta per al dia 31 de gener.

DEMANEM:

1.- A les autoritats competents, la prohibició de qualsevol acte que fomente i convide a l’odi, el racisme i la xenofòbia.

2.- Que l’Ajuntament de Paiporta en coordinació amb la resta d’Administracions i les organitzacions democràtiques del municipi adopten mesures actives:

a.- Per defensar una societat oberta, respectuosa i solidària, on imperen els drets humans i els valors democràtics, i on la integració s’edifique des de la convivència multicultural fonamentada en el respecte a la diversitat i en la igual dignitat per a totes les persones

b.- Contra qualsevol tipus de violència i especialment contra la violència cap a les dones, no quedant-se en silenci front a ella i transmetent a les generacions futures els valors de la no violència i el respecte a la igualtat entre hòmens i dones.

ENS COMPROMETEM A:

Iniciar un procés públic de discussió per dissenyar el futur del nostre poble de forma consensuada, garantia d’aplicació dels valors socials que fomenten el respecte a les persones que estem demanant.

DONES PROGRESSISTES, NODE, A.C. EL BARRANC, PROJECTE OBERT, COLLA “EL PALLETER” DE DOLÇAINES I TABALS, ASSOC. 9 D’OCTUBRE , CAIXA POPULAR, ASSOC. COMERCIANTS PAIPORTA, PENYA LLEVANTINISTA TÒTIL.
PARTIT POPULAR, PSPV-PSOE, ESQUERRA UNIDA, BLOC, PAU, PCPV, INICIATIVA PV-HORTA SUD, INICIATIVA PV.
Si vols adherir-te al manifest envia'ns un e-mail a: @adehesions

CONTRIBUCIONS A LA PONÈNCIA DEL BLOC DES DE PAIPORTA

2009-01-25T05:02:00.001-08:00

Contribució, doncs no és pot dir d'altra manera, puix l'esmena "societat de riscos i principi de precaució" no es pot qualificar com a esmena pròpiament dita, sinó com el que és una contribució que ompli un buit a la ponència estratègica. Un buit que per altra banda tenen tots els partits valencians i probablement quasi tots el europeus.

I és ací on el Bloc ha de posar l'énfasi, en fer polítiques per als ciutadans i és en estes coses en les que el Bloc podrà fer millor la vida del ciutadà de a peu.
El Bloc de Paiporta en esta esmena a posat en marxa allò de des de baix cap a dalt, al nostre poble la gent no vol assumir riscos innecessaris i és per això que el nostre company Alfred Ramos ha desenvolupat esta esmena, per a millorar la qualitat de vida dels valencians.

Altra cosa són les banderetes i les cadiretes a la direcció del partit, que desperten més passió tal volta, però que ha la pràctica valen per a ben poc, per això pregue a tothom (també a mi mateix) generositat a l'hora d'aplegar a acords que ens facen sumar esforços i que no contribuïsquen a fer-nos més febles. Pot ser semblen paraules buides i gastades, però no ho han de ser, l'altre dia em sorprenguí escrivint estes paraules al blog de Pere Fuset "Si és veritat allò de Pepa em sembla que només li valdrà per a tirar un pols per a tindre cadireta.
Que trist.Espere equivocar-me"
Al dia següent les vaig tornar a llegir i no m'agradaren, no m'agradaren perquè a un procès precongresual tothom té dret a disentir, a opinar diferent i això no és dolent, a l'inrevès, probablement si sóm capaços d'aplegar a acords el Bloc eixirà més enfortit. Així és com crec que hem d'encarar el congrés, intentant convèncer i no vèncer, d'altra banda qui eixirà beneficiat serà tothom menys nosaltres.
Respecte a allò de les cadiretes Pepa té tota la legitimitat a aspirar a estar-hi, per valua, per entrega i per dedicació, i això és així tot i que esta nova fornada de valencianisme que ve, no compartisca alguna de les seues postures.

D'altra banda voldria felicitar a el nostre nou secretari local de Paiporta, el Toni Lopez que assumix el càrrec i dessitjar-li una propera recuperació a Josep Lluís Roselló que ha sigut el nostre secretari local des d'ençà de la constitució del Bloc a Paiporta.

Societat de Riscos i Principi de Precaució

Fa vint anys que el sociòleg alemany Ulrich Beck definia la Societat del Risc: "Fase de desenvolupament de la societat moderna on els riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada vegada més a escapar a les institucions de control i protecció de la societat industrial".

Esta societat del risc té una sèrie d'efectes negatius (denominats "nous riscos"), derivats del desenvolupament de la tecnologia i dels actuals sistemes de producció i consum en les societats postindustrials.

Els "nous riscos" són responsables de catàstrofes com la de Seveso, Bophal i Txernobyl. Crisis alimentàries: els pollastres belgues (Dioxines), les vaques boges (EBB) i la grip dels pollastres. Incerteses, possibles efectes a llarg termini i riscos difícilment controlables derivats de l'energia nuclear, energia elèctrica (Alta tensió i transformadors), enginyeria genètica, substàncies químiques, tecnologia alimentària i farmacològica, telefonia cel·lular, internet sense fil, . . . . etcètera.

Els responsables polítics s'escuden en les INCERTESES per a no actuar en casos en què una acció preventiva, guiada pel PRINCIPI DE PRECAUCIÓ, seria l'aconsellable.

És cert que els riscos formen part de la vida i que no pot pensar-se en la seua eliminació completa, però en qualsevol cas haurien de ser els exposats a possibles danys els que decidiren si accepten o no tal exposició. L'última paraula haurien de tindre-la sempre aquells als que es posa en situació de risc; en la nostra societat actual, les qüestions de risc no són tècniques, sinó polítiques.

El qüestionament de la ciència, en els dos últims decennis com a paradigma, es va confirmar quan al gener de 1998 un grup internacional de científics, advocats, sindicalistes i ecologistes es van reunir en Wingspread, Wisconsin, EUA, per a definir i discutir el Principi de Precaució.

Els paràgrafs 2n i 3r del Principi de Precaució diuen:

"Pensem que les normes i regulacions actuals, en particular els estudis de riscos, han fracassat a l'hora de protegir adequadament el medi ambient i la salut dels sers humans.

Creiem que hi ha proves concloents que el dany als sers humans i el medi ambient és de tal magnitud i gravetat que es requereixen nous principis per a regular les activitats humanes".

El PRINCIPI DE PRECAUCIÓ podria resumir-se en que: "S'evitarà la introducció al medi ambient de substàncies i d'energies, quan hi haja indicis significatius, que esta acció tindrà efectes perjudicials cap als ecosistemes i les persones, tot i que no es disposa de proves concloents de la relació causal entre les fonts de les substàncies o energies i els possibles perjudicis".

De ser conceptuat com un principi ambiental, el principi de precaució ha passat a tindre la protecció de la salut humana com un dels seus principals eixos.

La Constitució Europea diu: "la política mediambiental de la Unió contribuirà entre altres objectius, a protegir la salut de les persones. Es basarà en el Principi de Precaució i d'acció preventiva".

El Principi de Precaució pot ser-nos útil per a qüestionar la legitimitat amb què les autoritats decideixen sobre qüestions que ens afecten tots. Ja que el problema fonamental plantejat pel Principi de Precaució no seria tant el de la falta de coneixements , com el de la falta de credibilitat dels experts i responsables públics davant de l'escenari d'un possible problema sanitari. El Principi de Precaució constituiria una peça important a l'hora de proporcionar a la societat civil una via per a exigir als governs i a la indústria responsabilitats per les seues accions.

El Bloc aplicarà el Principi de Precaució com a guia en la presa de decisions sobre polítiques mediambientals i de salut pública. Per a aconseguir la seua aplicació en la pràctica serà necessària la seua incorporació com a obligació general a la normativa legal local, autonòmica i nacional.

RESPONSABILITAT SOCIAL CORPORATIVA

La Responsabilitat Social Corporativa com a concepte de gestió empresarial social i mediambientalment responsable, està present en les esferes polítiques i econòmiques, les agendes de les ONG, organitzacions de consumidors i sindicats.

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) és un conjunt d'obligacions legals i ètiques de les empreses, que sorgeixen de les relacions amb els seus grups d’interès i de l'exercici de les seues activitats, i de la que es deriven impactes en l'àmbit social, mediambiental, laboral i de drets humans en un context global.

En el Bloc pensem que la RSC no és una qüestió d'àmbit purament empresarial, sinó que tracta del tipus de societat que volem construir i del paper que assumeixen les parts que la conformen.

El debat actual de la RSC sorgeix d'un replantejament de la funció i de la responsabilitat de les empreses en un entorn global, ressaltant allò que s'ha relacionat amb els impactes que generen en l'àmbit social, mediambiental i econòmic, i que afecta altres actors socials.

El debat també resideix en el paper que han de jugar les Administracions Públiques (local, autonòmica, estatal) tant des de la seua posició d'òrgan regulador de foment del concepte RSC, així com pel seu potencial incentivador a generar canvis en els comportaments empresarials, el seu paper com a consumidor, donat l'important volum de compres en les contractacions públiques, i la seua participació en empreses.

Quan l'Administració contracta servicis o subministraments a una empresa, haurà de garantir que esta empresa incorpora en la seua gestió criteris socials i ambientals que revertisquen directament en la societat, davant de qui l'Administració ha de respondre.

L'Administració té una responsabilitat adquirida davant de tots els grups d’interès: treballadors, sindicats, inversors, proveïdors, consumidors i usuaris, organitzacions socials i el medi ambient (generacions futures).

Si les empreses no assumeixen els costos socials i ambientals que les seues operacions generen en forma de "externalitats negatives" és l'Administració la que de manera subsidiària acaba assumint-les (cas d'emissió de CO2, contaminació d'aigües, salut pública, etc.)

El Bloc impulsarà des dels Ajuntaments i la Generalitat els criteris de RSC en la gestió de les empreses.

CONSUMIDOR RESPONSABLE

Hem d'assumir que els nostres hàbits de consum han de ser sostenibles i responsables. El nostre consum ha de guiar-se per criteris socials i mediambientals per a garantir un entorn saludable i just per a tota la humanitat i per a les generacions futures.

Un consumidor responsable és una persona informada i conscient dels seus hàbits de consum. A més de conèixer i exigir els seus drets com a consumidor, busca l'opció de consum amb el menor impacte negatiu sobre el medi ambient i amb un efecte positiu en la societat.

La Responsabilitat Social Corporativa serà efectiva si tots els actors socials: empreses, administració, consumidors, societat civil, etc. s'involucren i assumeixen el desenvolupament sostenible que equilibre el progrés econòmic, amb el progrés social i la preservació del medi ambient.

Des del Bloc pensem que el consumidor és una peça clau perquè l'empresa evolucione cap a pràctiques cada vegada mes responsables socialment i sostenibles. Si exigim aliments de cultiu ecològic, el mercat a poc a poc reaccionarà i oferirà estos productes.

LA MARE QUE L'HA PARIT!!!

2009-01-21T10:07:00.000-08:00

LA BARACA POT HAVER INFLUIT, PERÒ EL QUE ES INEGABLE ÉS QUE HI HA HAGUT UN GRAN TREBALL AL DARRERE.

COMUNICAT DE LES ENTITATS CÍVIQUES I POLÍTIQUES DE PAIPORTA

2009-01-17T05:58:00.000-08:00

Els sotasignants, representants de les diferents organitzacions civils, educatives i partits polítics de Paiporta, davant dels fets ocorreguts el passat 11 de gener, a resultes dels quals varen ser agredides dues jóvens: Carolina Planells Esteve, que va ser assessinada i Susana Pérez Galdón, que continua hospitalitzada en estat molt greu, manifestem:

1.- La nostra comdolència a la família i amics.
2.- Condenem fermament aquest acte de violència de gènere.
3.- Ens oposem i denunciem l’intent d’algunes organitzacions i sectors de l’extrema dreta local i forània de fer una utilització política amb finalitats racistes i xenòfobes, i convertir aquest cas de violència de gènere en una campanya contra les persones immigrants en general.

Sotasignats:
-AMPES de Paiporta.
-Dones Progressistes.
-NODE.
-Asociació Cultural del Barranc.
-Partit Popular.
-PSPV.
-Esquerra Unida
-BLOC.
-PAU.
-Projecte Obert.
-Esquerra Anticapitalista.

NI UNA NI MITJA NI CAP

2008-12-26T12:16:00.000-08:00

Ja m`he cansat, no en faig ni una ni mitja ni cap.
De ben xicotet he mamat l'horta i el camp. M'he criat abaixant al carrer amb l'entrepà i anant-me'n amb la colla a collir fruita d'estiu, tot botant entre séquies i tarongers.
A casa de mos pares, sempre ho han dit, si hem fet algun duro i vos hem donat estudis, ha sigut gràcies a les deu fanecades de tarongers que tenim a casa.
No és una historia estranya, és la de molts valencians, compaginar la faena, amb dur el troç o el bancal que arredonia els ingressos anuals.
Jo he seguit eixa marxa, quatre fanecades de tarongers que han sigut alguna cosa més que una distracció, anar una estona a l'horta, esmorzar, vindre també alguns dies baldat de la lligona o d'esporgar, etc etc. En fi qui no sap el goig que ompli el cor, de vore florir i donar fruit un arbre del que has tingut cura, es perd quelcom a la vida.

Però no només de goig viu l'home, preus de collita de fa més de 30 anys, les taronges que abans (no fa tant) les venies a preu tancat, amb el corredor que te les venia a buscar (i pobret de que no complira paraula, que al bar tota veu es corria), ara toca pregar per a que te les apunten a una SAT, que te les liquida al preu que li rota, et cull la collita o no depenent de conforme estiga el mercat (que sempre està malament) i a l'hora de pagar un ajornament de com a mínim 6 mesos.

Els fertilitzants i les "medicines" a un preu desorbitant (encara no les he vist abaixar de preu, sobre fer-hoel preu del petroli) i la ma d'obra perquè la posa servidor de vostés.

Total, que l'altre dia, barretant, barretant, se m'unflaren els collons. Tots guanyen amb mi, l'Ajuntament que em cobra la contribució, les químiques a les que els compre els fertilitzants, el corredor que duu a les colles, el comerç que "em compra?" les taronges, el transportistes que les duen a encaixar i després al mercat o al super, els treballadors i treballadores dels magatzems, els amos del super, l'encarregat de la fruiteria, fins i tot qui fa les bosses de plàstic per a que el client se les emporte còmodament a casa, tots guanyen diners mesnys jo. DONCS S'HA ACABAT!! Si volen taronges que se les planten ells amb els cuernos!!

I que conste que no els hi tire la culpa de l'actual crisi (a fallida) a tots estos mamantons que també viuen de la taronja (quelcom, en major o menor mida, aportaran al producte), els principals culpables som els mateixos llauradors.
Per a tots els cultius amb excedents a la UE hi han subvencions per arrencament, nosaltres en canvi em donat subvencions per a plantar-ne, a qualsevol país d'Europa que al sector agrícola li passara el que ací, el president de torn tindria els tractors barrant-li el pas, i mentre el llaurador, en especial el valencià tirant-se al meninfotisme i a ser representat per unes associacions intercitícroles que en res han defés els interessos dels llauradors, excepte això si cobrar-li una taxa per a publicitat.
En fi culpables en poden buscar molts, solucions poques, per això davant esta situació, ni una ni mitja ni cap. Vaig a tallar-li el cap als tarongers, en deixaré un frau per a tindre'n per a casa i a la resta del camp plantaré quatre colps d'enciams, tres carxofes, sis amficocs, dos pimentons.....

Perquè si pot ser, de mi ja no es riuen més tots els mamantons que li han eixit als llauradors.

Per cert i a tot açò, el Bloc, el partit dels valencianistes que? Mitja pruna i prou, això no és seriós home! però clar com els tractors no ixen al carrer com els mestres....

Per cert:

BON NADAL A TOT LO MÓN I MILLOR ANY NOU

DOS CARES

2008-10-07T12:36:00.000-07:00

Este 9 d'octubre té per a mi dos cares, una la que caurà de la banda de Paiporta, on el nostre alcalde Vicente Ibor no vol celebrar el 9 d'Octubre, com be diu el Bloc de Paiporta al seu comunicat.

L’AJUNTAMENT DE PAIPORTA NO CELEBRA EL 9 D’OCTUBRE, NOSALTRES SI.

El grup municipal Bloc-Compromís i la nostra regidora Isabel Martín davant la negativa del govern de l’ajuntament de Paiporta i el seu alcalde Vicente Ibor de celebrar el tradicional 9 d’Octubre al poble, el qual s’ha vingut celebrant institucionalment d’ençà la democràcia, ha pres la decisió de celebrar-lo amb tots els paiportins davant la deixadesa municipal.

Per tot això, el dijous 9 d’octubre a les dotze del migdia i a la plaça Major, tabals i dolçaines, coca i mistela junt a l’ ambient fester, esperaran als paiportins per a celebrar el dia del valencians.

No obstant això no lleva el preguntar-nos on estan el 7000 € pressupostats pel govern municipal a la partida 45100-22603 per la celebració del 9 d’octubre d’engany.

Per un altra les dos vores del valencianisme, sembla que volen trobar un llit comú.
Feia temps que per la xarxa s'anava menejant el tema, però pareix que s'ha trobat un nou hotel anglès, on espere que entre copa i copa siguen capaços tots de ser el suficientment generosos per a bastir un projecte que ens pose a cent, vull dir en més de cent mil vots, clar està.

Per altra banda i en la mateixa línia, per segon any consecutiu la gent del Bloc Jove de València acompanyats per una bona colla de persones que vol normalitzar la presència del valencianisme (o d'una part del valencianisme) estarà a la processó cívica del 9 pel mati. Una gran notícia, l'any passat vaig estar, però este any les coses del poble em criden.

VOLUNTARIAT PEL VALENCIÀ

2008-09-26T08:27:00.000-07:00

Huí he començat els tràmits per a fer-me voluntari lingüístic, vos animeu?

GEORGE BUSH VS KIM JONG II

2008-09-22T11:12:00.000-07:00

Vaja per davant que no he enfollit ni escric estes línies sota els efectes de cap subtàcia alucinògena, ni sota cap ideologia barata d'antiamericanisme.
Però el ben cert és que si ens fixem els dos personatges tenen unes curioses coincidències.

Els dos han estat posats a la cima de les seues nacions per un pare afectuós que els ha pegat la espenteta definiva.

Salvant les distàncies, el seu nomenament deixa molt que desitjar per a un sistema democràtic.

Els dos han sigut amants dels bons licors, algun, això sí, més arrepentit que altre

Els dos han actuat de manera ben contraria a la ideologia en la que diuen combregar
El Koreà matant de fam al seu poble, mentre ell nuga els gossos amb lloganisses i el Nord-Americà promulgant mesures intervencionistes dins del seu programa neocom, per salvar els mobles que queden a casa

I finalment els dos deixaran als seus païssos en plena crisi, dins de poc.
Podeu jugar si voleu a trobar-ne alguna més, de segur que la recerca donarà fruits.

Ja es veu, la realitat sempre supera la ficció. però per a coneixer la realitat sempre cal esperar, esperar a vore si la realitat ens jutja de manera indulgent. De la manera indulgent que espere que jutge el congrès del Bloc als signants del manifest Generació Bloc (entre els que em trobe) i sobretot si va avant, que ho jutge la realitat del dia a dia i que no només servisca per a canviar cares dins de l'executiva del partit

LIBERALS ABSOLUTS

2008-09-12T09:57:00.000-07:00

Liberals absoluts o absolutistes liberals, així s’haurien de definir els qui s’autodenominen “liberals” del PP o fins i tot del PSOE. En fi, qui sap si només caldria referir-se a ells amb un terme el PPSOE.

Fa molt de temps que en major o menor mesura els dos gran partits espanyols han; primer abraçat, després seduit i finalment maltractadat com parella abusadora el terme liberal.
Tal volta el PP més que els socialistes, per allò de donar la cara més amable, però al remat els dos l’han utilitzat com parella de companyia o com segón plat que per a tot aprofita.

Els populars fa temps que no paren d’insistir en el liberalisme per fer front a la crisis que tenim damunt, i també en l’aplicació de la llibertat individual. Així critiquen mesures socials com l’augment de les pensions més baixes un 7% i fomenten els objectors de consciencia a les aules on s’impartix educació per a la ciutadania, Dos mesures en principi liberals, però que es topeten amb la negació en la pasada legislatura dels drets individuals de la comunitat gay, de la llei que vol tirar endavant Bernat Soria (eixe valencianista que hem perdut al Bloc ) que en resum pot donar vol a la llibertat de les persones a decidir sobre sa vida. Però per acabar d’adovar-ho tot, recolzen un manifest per la llibertat lingüística de les persones, que l’unic que fa és primar el castellà front a la resta de llegues de l’estat i a açò li posenl’adjectiu de liberal, realment repulsiu.

Per altra banda els socialistes tampoc ixen massa ben parats, el seu liberalisme és reduix a unes mesures económiques de Pedro Solves ( un altre valencià) i a unes quantes (però importants) que han afectat o poden afectar als drets de les persones. Això si prompte es lleven la careta de defensors dels drets individuals, quan li neguen a la gent que viu al País Basc el seu dret a ser consultats sobre el seu futur.

En fi, diuen que en temps de crisi és época d’aplicar mesures liberals per tal de fer-li front, el que pasa és que la gent no sols en demanda de liberals econòmiques, perquè quan ets un panxa-content, literalment “te la pelen moltes coses” però quan la cosa no va tant be et comences a preguntar el perquè.
Ara tot será vore a qui dels dos li apliquem el terme de liberal absolut o el de absolutiste liberal, perquè per a tots dos, el terme liberal és només un bonic gerro que lluïxen a taula de quan en quan.

En fi, toca practicar allò de ser liberal, per això fent ús de la meua llibertat, este diumenge m'arrimare per les festes del Barri de Sant Marcel·li a València, per gojar lliurement de manera dobla, de la musica de Pep Gimeno i la seua colla, i dic doblament, perquè la seua música és un plaer i a més el concert es debades per a qui acudixca.

PRIMER ANIVERSARI

2008-08-22T12:57:00.000-07:00

Jugant, jugant ja fa un anyet que amb estes paraules començà este humil a mos redó.

Passat un any i fent una breu recapitulació han sigut vora una cincuantena d'escrits compartits amb tots vosaltres, i és a tots vosaltres els qui haveu visitat i comentat els posts d'esta humil caseta, a qui vos done les gràcies pel vostre suport.

Per acabar este post que ja m'està quedant una miqueta massa sentimental, vos deixe el Sunday Morning de la Velvet Undergraund, per a almenys alegrar-vos el dia.

Pegueu-li mos!!!

SILENCI

2008-08-20T11:10:00.000-07:00

Eixa és la capçalera de la nova revista cultural que trau el seu número zero a partir d'este pròxim mes de setembre. I és que a l'agost amb temps per anar dotorejant blogs, m'he trobat amb esta entrada en l'aurorabloguer

Segons ens comenta Aura, la revista preten ser un referent de la cultura al País Valencià i donar veu a tot eixe rebombori cultural valencià que cada dia pren més força. Tot açò en valencià i amb un compromís "crear una atmosfera necessària i gaudir amb tots els esdeveniments culturals que ens envolten i alhora descobrir propostes silenciades fins ara"

El número zero que eixirà al setembre comptarà amb 68 planes, una tirada de 10.000 exemplars i serà debades. De moment podeu fer un aperitiu ací del número electrònic que han editat este juliol.

En fi desitjar-los sort en la seua aventura i al setembre ja sabeu a pasar-se pel quiosk!!

SEPARATISMES

2008-08-18T07:30:00.000-07:00

Hui com quasi tots els dies de treball (si ja m'he apurat les vacances), a l'hora d'esmortzar estava fullejant el diari (en este cas el Levante-EMV) i a la pagina 3 m'he trobat este article del senyor José María Noguerol titolat
El frente catalán

Vaja res de nou en la baralla mediàtica que s'està produint sobre el finançament de les autonomies de la pell de brau. Res de nou sinó fora per com acaba l'article i cite "Para Montilla, transigir puede llegar a significar traicionar. ¿Se imaginan a los ministros Chacón y Corbacho, una charnega y un emigrante, votando en contra de los presupuestos de su gobierno y de sus votantes?"

Vaja durant anys la brunete mediàtica a criticat als nacionalismés perífèrics atribuit-los la característica d'excloents, d'ètnics i fins i tot racistes. Com a prova empírica deien que anomenavem als que "no comparten su pureza racial o cultural" xarnegos o xurros.
Vaja alguna cosa de raó tindrien, quan el nacionalisme tan valencià com català, basc o galleg es posaren ma a l'obra per a integrar tots eixos nouvinguts dins la seua cultura amb diferents èxits. La valenciana en particular tingué prou d'èxit fins els anys trenta, tal volta perquè tots els seus habitants en bona mesura eren emigrants, tant de l'Aragó, com de Catalunya, després de Castella i ara de quasi tot el món.

I així apleguem a l'actualitat on el nacionalisme espanyol recupera estos mots per al mateix que es crearen, és dir per a diferenciar les persones, en el cas de l'article per a deixar ben clar que hi han dos tipus d'espanyols, los buenos i los que són medio catalanes.

Jo ho tinc clar, el nacionalisme espanyol fa pudor a ranci, sort que, nosaltres els valencians, ja superaràrem eixa etapa fa temps i mirem amb esperança de convivència el futur, sempre i quan algun espanyolista furibund no vinga i trenque el joguet.

NOU PLAN PREVER DE LA GENERALITAT VALENCIANA

2008-08-12T07:27:00.000-07:00

El Govern del Molt Honorable Francisco Camps, com sempre preocupat per la crisi econòmica que estem patint els valencians, posa en marxa un nou programa del que ha dit "Espere que tinga tant d'èxit com els que ja hem estan en marxa"

NYAS COCA!!!

DE GESMILERS I TAPA VERGONYES

2008-07-27T04:45:00.000-07:00

Des de menut, el flaire del gesmiler sempre m'abraonà. Allà per la meua infantessa quan mos pares em duien a ca Marutxi on es muntaven les seues corrobles d'estiu amb les amistats, un gesmiler era l'amo del corral, després aplegada l'època dels codonys, al corral sempre bullia l'olla amb estos fruits i bona cosa de sucre d'on a remat, treien com miraculosament, aquella pasta de codonyac.

Diuen del gesmil que sempre s'ha plantat molt per estes contrades, uns diuen que per la seua bellesa, altres que per que és allò que sempre hem conegut i uns altres perquè diuen que als corrals de les cases tapava la pudor que, sense remei, feien els animals de la casa (Tot atenent que per animals no parlem dels seus amos).

Doncs si, el gesmiler és un multiusos, pot tapar-te les vergonyes pudoríferes de la casa tot i donant-li a més una bona estampa.
Segurament a quasi totes les cases i capelletes polítiques d'este nostre País Valencià n'han de tindre algun de plantat. No, no s'esglaieu, no vaig a parlar del Compromís, per a tots hi haurà...

Estos últims dies els socialistes valencians han decidit rentar-se la cara (encara que sense llevar-se les lleganyes) i liquidar el PV de les seues sigles. M'entristix la seua decisió, però com a sobirans que són, estan en tot el seu dret a fer-ho. Segurament al corral de l'ex PSPV ara PSCV quan liquidaren a Almiñana allà per la transició també plantaren un gesmiler per a tapar la pudor de la vergonya.
Eixa intel·lectualitat desperta que fou (i encara és) la colla del tristament difunt Ernest LLuch, el brillant professor Vicent Soler i Marco i tota eixa caterva que en algun moment es cregué el país, segurament plantaren i cuidaren el gesmiler del PSPV.
El cas és que ara jo em pregunte, serà que el canvi de nom estarà propiciat perquè s'ha mort el gesmiler? serà que ja ningú el cuidava? i si encara el cuiden, no els fa vergonya? perquè el flaire del gesmil amics i amigues, també té certs límits.

Mirant-me el melic un poc, m'he enrecordat d'un comentari del meu amic Roger, veterà de val.com que em deia vora a una paelleta que m'estava quedant un blog un pel llorentià, tal volta tinga raó. Per això i per a celebrar-ho vos deixe un poema de Teodor LLorente escrit i un altre musicat.

ÉS DE JUSTÍCIA! DEMANEM JUSTÍCIA FISCAL!

2008-07-17T08:47:00.000-07:00

Fa uns pocs dies el gobierno de ZP empentat per la maca de majoria absoluta al Parlament, complí la seua promesa de fer públiques les balances fiscals entre territoris. Els socialistes amb trage de multicultural-plurilingüe-que-queda-requeteguay ho han posat com exemple d'allò que diuen defensar, no sense abans deixar clar que diguen allò que diguen estes balances fiscals, ells faran allò que vullguen, que per això són multicultural-plurilingüe-que-queda-requeteguay.

Este és un tema del que ja he escrit alguna cosa, però ara m'ho veig d'un altra manera. M'ho mire com el ciutadà indignat que després d'haver reclamat la factura de la llum durant vint anys, finalment li la donen, la factura i la raó, però li diuen -oiga usted, aunque tiene razón la pasta nos la quedamos nosotros, que és que le hemos cogido ya mucho apego- i damunt li diuen - ¿ y no nos da las gracias? Mire que nos ha costado encontrarla ¡eh!-

Resumint, les balances han sobtat a poca gent, a pagar sempre els mateixos valencians, catalans, balears y madrilenys. Sobre els madrilenys però una concisió, a estes balances no s'inclou l'efecte econòmic que suposa a Madrid tindre la gran part del cos administratiu de l'estat, ni que per herència franquista el 80% de les grans empreses de l'Estat, tinguen seu fiscal i paguen impostos a Madrid (A tall d'exemple, la Ford i Transmediterrànea desenvolupen la seua activitat ací, però paguen allí) Si descomptaren este efecte, probablement es quedarien "cuenta con paga".

Però el moll de l'ós el trobem (i en especial els valencians) en que som l'únic territori que sent més pobre que la mitjana ens toca pagar. Tant socialistes i peperets argumenten que açò és normal i que els impostos no els paguen els territoris sinó les persones. No és una postura destrellatada, sempre que s'aplique el mateix raser per a tot, és dir, que siguen també les persones les que reben els fons de l'estat, però ahí no, ahí si els convé que siguen els territoris els que reben i no les persones.I eixos territoris mai som nosaltres.

Es curiós, els progressistes, sempre s'hem caracteritzat per lluitar contra la injustícia, doncs no és de veres que és una injustícia que el conjunt dels valencians, sent més pobres que la mitjana espanyola, no rebem l'ajuda d'eixe estat? Al qual, per cert, ben vàrem ajudar a modernitzar-se contribuint llargament al benestar de tothom. No és el moment d'esmenar eixa injustícia? la qual hi ha contribuït a que passem de ser el tercer territori amb més empenta econòmica a principi dels 80 a estar al vagó de cua al final de la primera dècada d'este segle.

Doncs llavors, este govern socialista amb les proves de la injustícia a la mà, mira cap a altre costat, li nega l'aigua a la persona perduda al desert, li fica la trabeta al cec, este govern, realment és progressista? o només és progressista amb uns i amb nosaltres actua d'un altre ista però amb més bona olor?

És de justícia! demanem justícia i solidaritat!

P.S. No sé perquè, parlant d'este tema se m'ha passat per la ment la taronja que Lizondo portà al Congrès dels Diputats, i m'he imaginat el que feren amb ella una volta acabat el discurs. Exprimir-la?

MENJANT PER L'ALGUER

2008-07-11T01:22:00.001-07:00

Xe tu! me n'agarre 10 dies de vacances i l'actualitat valenciana se'm desboca, El Molt Honorable Francisco Camps signa el manifest de la caverna nazi-cultural espanyola, a la Gloria Marcos se la ventilen del grup parlamentari Compromís (bo açò estava quasi cantat), el patriótico diari Valéncia hui tanca la seua paradeta en paper (a la família Lladró ja fa temps que no li van be les figuretes) i per últim a Paiporta el meu poble El regidor d'EU per Compromís decidix a última hora no acceptar el trencament del grup municipal, amb la convivència del PP local.

Bé, moltes coses en poc de temps, es nota però que venen les vacances i el personal vol deixar-ho tot enllestit.

Estos dies he estat per Sardenya, tenint com a base d'operacions la Ciutat de l'Alguer, per facilitat lingüística i també certa curiositat, però hui no m'abellix parlar-vos d'açò, ja ho faré més avant. Hui recupere la vessant gastronòmica (no de vades he tornat amb uns quilets de més)

Tot i ser una illa i tindre una peixquera de categoria, abunden les paradetes a les fires on fan el tradicional porcheto rostit, així com unes llonganisses en forma d'espiral que estan esquisides, altra cosa que fan són una especie de "zarajos" amb els budells del porquet, però estos ja no em vaig atrevir a tastar-los. Si demaneu porcheto no vos espereu un preu econòmic, vos el vendran al pes i més o menys per un quilo (ració per a dos) vos vindran a cobrar uns 20 €. De totes maneres recomane no pedre's-ho.
Una bona colla de formatges i embotits completen un taulell de productes de l'interior, això si, teniu en compte que si voleu traure embotit de porc de l'illa, haurà d'estar certificat, perquè la pesta porcina encara no està eradicada de Sardenya.
Respecte a la peixquera, que dir-vos! a l'Alguer normalment el peix sempre sol ser fresc al restaurants, tenen un bon repertori, des de llagosta fins a eriçons de mar, jo vos recomane arrimar-vos pel passeig del casc antic de l'Alguer, allà on s'estreta està l'Osteria Machiavello, a la nit sempre està prou atapeït, si voleu tranquil·litat és millor arrimar-se al migdia. Allà Franco, uns dels professionals cambrers del lloc,vos atendrà en un simpàtic alguerès, el plat estrela del Maquiavello són els espaguetis al cartuggio.
La recepta és senzilla però amb un resultat monumental. Per a fer-los sobre un llenç de paper de plata, s'estenen bona cosa de tomatetes sherry, gambetes coniues pelades, un parell de cigales i gambes grans per cap, calamar fresc fet a talls, bona cosa de cloïsses amb petxina inclosa, generósament clótxines, unes fulletes d'espinacs i sal i pebre al gust.Posteriorment s'afegixen els espaguetis això si trencant-los per que no foraden el paper de plata.
Tot açò es fica a coure al bany maria uns 15 minuts, és treu i es deixa reposar cinc minuts i ja esta llest per a gaudir del plat que se servirà amb el cartux tancat fins que no s'obriga per a menjar.

En fi, a la vinent entrega alguna cosa més de L'Alguer, vos deixe això si una cançó de Franca Masu cantant algueresa en nostra llengua.

P.S. Quasi se m'oblidava, Espanya a guanyat l'Eurocopa no?

EL MANIFEST

2008-06-24T04:24:00.000-07:00

Vint prestigiosos intel·lectuals signen un manifest en defensa del valencià com llengua comú en el País Valencià.

Entre ells estan Savater i Vargas Llosa. Asseguren que la discriminació d'esta llengua en el sistema educatiu d'algunes comunidats acava fent mal als més desfavorits perquè recurta les seues possibilitats laborals.

Mario Vargas Llosa, Albert Boadella y Fernando Savater, entre una vintena de escriptors, artistes i polítics, han promogut un manifest en defensa del valencià com llengua comú al País Valencià.

Per a Savater, "no se trata de una mera queja o de la denuncia de un hecho sino de proponer a les Corts una serie de iniciativas legales, entre las que se contempla una posible modificación de la Constitución y de algunos Estatutos Autonómicos".

"Los ciudadanos son quienes tienen derechos lingüísticos y no los territorios ni mucho menos las lenguas", va assegurar hui el filòsof impulsor del document, durant la seua presentació a l'Ateneu de Madrid.

José Antonio de la Marina, Roberto Blanco, Sosa Wagner, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Alvaro Pombo, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Ramón Rodríguez, així com profesors de les universitats de Santiago, Cantabria i Rey Juan Carlos de Madrid, completen, per ara, la llista de signants.
El valencià, "única llengua obligatòria"

Entre els punts de canvi propostos, es troben el "assegurar el dret de tots els ciutadans a ser educats en llengua valenciana, siga la que fora la seua llengua materna, així como incloure, entre els plans d'estudi, opcions que contemplen al castellà, pero mai com llengüa vehicular exclusiva".

"La base sobre la que partim és que no pot discriminarse políticamente al valencià el que, segons consideren els signants, acava afectant als més desfavorits, fent mal a les seues possibilitats laborals i socials i recurtant les seues alternatives", sentencià Savater.

L'académica Carmen Iglesias resaltà la seua preocupació per "les conseqüències de la marginació del valencià en els plans educatius" i recalcà la importància de lograr una movilizació de la sociedat civil y dels polítics "per a garantitzar el dret i deure de l'aprenentatge del valencià".

Així mateixa, defeneren "el dret de tot ciutadà a ser atès institucionalment en les dos llengües oficials, el que no significa que tot funcionari estiga obligat a emplear amdues". Per altra part, apuntaren com recomanable el que la rotulació de carrers i edificis públics siga bilingüe, "però que mai s'emplee exclusivament la llengua castellana".

El cinquè dels punts suscrits es referix a l'ús del valencià que han de fer els polítics, tant de l'Administració central como de les comunitats autònomes, "en les seues funcions d'alcanç estatal, tant dins como fora d'Espanya".

El que fora cap de llista al Senat per Madrid en UPyD, Alvaro Pombo, considerà que segurament el seu partit "presente una iniciativa parlamentària que arreplegue allò esencial del manifiest".

Ja veieu, simplement canviant la llengua de l'escrit i canviant castellà per valencià és desmonten tots els arguments d'este ramellet d'intel·lectuals de l'Espanya més cavernaria.

notícia original

ANTONIA FONT

2008-06-21T10:19:00.000-07:00

He decidit fer cas al consell que ens donava l'amic Soca al seu blog i jo també tinc ja les meues dos entrades pel concert, d'esta nit a València, dels Antonia Font.

Estava dubtós entre anar a vore'ls o esperar-me a la setmana que ve. puix és el Viña rock al meu poble Paiporta per escoltar un altre concert, però en fi, la qualitat dels Antonia Font, i el fet que la setmana que ve se n'anem, ma muller i jo, de vancances cap Andalussia i després Sardenya, m'acabat de decidir.

En fi si algú de vosaltres s'ha decidit, allí cap a s'hora baixa els escoltarem i sentirem.

Nota:
Promet fer un Post Scriptum sobre el concert i si el restaurant s'ho val també.

Allò promès és deute.

Podria posar adjectius com brutals, sentimentals, orgàmiscs, etc, etc, però en faré una crònica una miqueta més planera.

Davant un public majoritàriament ja granadet, rodant la trentena, ens feren vibrar un parell d'hores llargues, acompanyats per l'orquestra Quatre Quesos.
Música de qualitat i buscant la complicitat de les cordes, que acabà amb un orgasme de barreja de músiques, que sempre bufen des de la mar. Tal volta, per la proximitat de Sant Joan o potser pel seu alé mallorquí. L'accent de les Mallorques em feia pérdrem més d'una lletra, però la coral musical que feia el brou rítmic, ho compesava sobradament.
El concert transcorregué com un bon adaggio, acabant en catàrsi total del personal aplegat a la sala. Per cert una pena no disposar d'una millor acústica, els músics s'ho mereixien i el públic ho haguérem agraït.

I és que així és esta música en Sa nostra llengüa que cada volta aplega a més gent, sense espentetes públiques ni privades, només perquè volem.

65 HORES

2008-06-12T10:06:00.000-07:00

Fa poc, les planes dels diaris ens oferien una d'eixes notícies que tan llunyanes ens semblem, més en concret eixes que ens venen de d'Europa.
El projecte, augmentar el número d'hores màximes a treballar per setmana. És posa en marxa una mesura d'allò que els economistes anomenen el flexitreball.
Demostrat és per la teoria i la pràctica econòmica que quan més flexible és el mercat de treball, més fàcil és posar en contacte l'oferta i demanda de ma d'obra i per tant augmentar el nivell d'emplenament que pot aconseguir una economia.

Per als creients i/o practicants de l'economia de mercat els podria semblar una bona mesura per a fer revifar o fer més competitiva l'economia, en este cas europea. Pot ser cert que el flexitreball ens faça més eficients i competitius econòmicament, però hem de tindre en compte que esta mesura no és l'única que aporta el flexitreball.
Per tal d'avaluar les bondats o el perjuí que ens pot aportar esta mesura caldria enfocar l'assumpte, com a mínim, des de tres besants. Fent un anàlisi cetres paríbus, un altre de dinàmic i per últim un de social. Comencem:

L'anàlisi cetres paribus analitza el factor introduït (en este cas un augment d'hores de treball màximes) pensant que la resta de factors es mantenen invariables.
Per tant este augment d'hores possibles treballades automàticament produiria un augment de la producció de la UE, s'augmentaria el PIB europeu, eixa estadística que tant agrada als polítics quan és positiva...
L'altre efecte immediat seria l'abaratiment de la mà d'obra, no pel que molts penseu (més hores igual jornal) sinó degut a l'augment d'hores de treball oferides al mercat, per tant el salari d'equilibri disminuiria, és dir el salari per hora.
Esta baixada d'un dels factors productius, automàticament produiria un augment de la competitivitat de l'economia europea davant la resta del món, donat que el factor treball és un dels factors que més pesa en el cost de producció a la UE, al contrari que a les economies emergents.
Per altra banda i en principi també augmentaria el consum europeu puix com és treballarien més hores, també augmentaria la seua renda disponible absoluta, que no relativa (preu x hora)
Per últim els sectors productius que tenen dèficits de mà d'obra ( pense ara mateixa en les infermeres per exemple) vorien equilibrat eixe dèficit. Esta últim seria precisament l'efecte de la flexibilitat que es voldria aconseguir amb esta mesura, però algú creu que és el que realment es perseguix?

L'anàlisi dinàmic ens apropa un poc més a la realitat econòmica, donat que quan un factor canvia, també ho fan la resta en certa manera, res roman invariable ( be alguns postulats polítics si)
Aplicada esta mesura, automàticament la productivitat dels treballadors cau, tot lo món sap que a partir de cert temps de treball, la seua concentració cau, rendix manco que quan està en plenes condicions. Altrament un altre dels factors que és clau en una economia dinàmica i on a més el cost de la mà d'obra és molt important, és eixa productivitat i a més lligar la retribució a eixa productivitat. Si el factor diferenciador que tenim els treballadors europeus és la qualificació i la productivitat que açò aporta (junt al factor tecnològic) resulta que si perdem productivitat som menys competitius front la resta i per tant el nostre sou per hora haurà d'abaixar lògicament... Tot açò encara que la nostra economia siga més competitiva.

També cal tindre en compte que a uns territoris on s'ha instal·lat la baixa natalitat, esta mesura sense dubte contribuiria a minvar-la encara més, podrien suportar durant molt de temps els sistemes de pensions esta baixa natalitat?
Donada esta conjuntura però, les nostres vendes a l'exterior de maquinaria i tecnologia també augmentaran, donat que les economies que són intensives en ma d'obra i als qui relativament la seua ma d'obra serà menys barata invertiran en tecnologia, que gran part pot ser venuda pels europeus. Tot açò fins que la produïsquen ells mateixa d'una manera competitiva. Este pot ser l'efecte bo de la mesura.

Però i socialment, com afecta esta mesura?
És la gran pregunta, que és el que volem els europeus i en este cas els valencians, volem que la nostra economia siga més competitiva? Òbviament crec que majoritàriament sí. Però volem que este augment de la competitivitat passe per una baixada dels sous relatius i per una major dedicació horària? Ja no ho tinc tan clar.
Si fora necessari ho acceptaríem? Realment és necessari?

Les mesures de flexitreball, no són només l'augment de la jornada màxima de treball, hi ha mesures com la conciliació de la vida familiar i laboral, un sistemes d'abaratir l'acomiadament per a no desincentivar la contractació sense caure en un possible abús del patró, promoure les mitges i quartes jornades laborals per que certs sectors puguen enganxar-se al carro del món laboral, prolongar l'edat de jubilació voluntària, etc, etc.

Per tant hauríem de pregutar-se si entre totes les mesures del flexitreball si són les 65 hores la que més ens convé? A qui li convé més? És l'Europa dels ciutadans la que promou esta mesura? Qui la promou?

Hui en dia tot empresari oferix contractes amb un número màxim d'hores a treballar per setmana, qui ens diu que si s'aprova esta mesura, molts d'eixos contractes no passaran a ser de 60 o 65 hores, el prens o el rebutges?
Però realment als empresaris els convenen este tipus de jornades? Puntualment a certs sectors si, però, i la majoria d'emprenedors? volen treballadors poc productius, sense temps per a formar-se o reciclar-se? Volen tindre una petita Xina vora casa? Em pense que tampoc.

En fi el tema encara esta verd, però tot avançarà. Volem una Europa dels ciutadans o una Europa dels grans Lobby's econòmics?

DE FAUSTÍ BARBERÀ

2008-06-02T12:04:00.000-07:00

Sembla mentida que discursos de més de fa cent anys, encara estiguen tan vigents, també sembla mentida com la casa comuna que hauria d'haver sigut Lo Rat Penat ha quedat en mà d'uns "m'estalvie els comentaris" després de l'amarga eixida de Lo Rat Penat
Reproduïsc:

Ha d’ésser la tasca de Lo Rat Penat: en primer lloch, obrir els ulls a qui sense adonar-se’n els té tancats per les falagueries de dalt: trevatllar per a desfer el prejuhí, el artifici, la concepció hipotètica, base y fonament de la destrucció de les regions naturals ibèriques; trevatllar a fi de qu·els imbuïts tornen en si, reconeguen son equivoch y en la interpretació y propaganda del patriotisme natural seguixquen els camins qu·els portaran a la veritat. En una paraula, Lo Rat Penat deu fer valencianisme aclarint la inteligència y encenent lo sentiment; perquè may ha de convindre per a ningun gènero de propaganda valencianista, el sentiment fosch e impulsiu asoles; sinós al contrari, aquell que se done conte del per què; el qu·estiga constituït sobre bases de sana y reflexiva observassió fonamental.
Sentiment e idea han d’ésser els dos factors que ha de despertar y atjuntar nostra Societat per a fer sa, robust y durader patriotisme.
En armonia ab este criteri deu escomensar Lo Rat Penat per cridar la atenció vers la nostra història regnícola, però a nostra història general, compressos l’art, les cències y quant formà l’estat de cultura del nostre passat.
Assí, ahon les llibertats valencianes y la mateixa València carixen d’un recort públich, y al turiste no li oferim monuments demostratius del expedient que mos abona com a ciutat culta y obrera del saber universal; assí, ahon el nom del gran Lluís Vives el tenim tancat en un racó de carrer y a moltíssims paisans ilustres ni tan sols li’s ha tocat l’asilo d’un racó de carrer; assí, ahon havem aplegat a vore en puesto públich escuts de València en més de quatre barres rotjes perqu·els pintors no savien si n’havien de possar quatre, cinch o una dotsena; assí, ahon ham tengut que deplorar els erros més garrafals y ridículs, que may poguera somniar la decadència lliterària e històrica més llamentable; assí, ahon havem vist traduir al castellà els noms de carrers y pobles posantlos mocosuena mocosuene; y ahon havem vist y veyem suprimir u cambiar alguna lletra dels apellidos y també mudarli’s de sílaba el accent prosòdich per a donar-los un so acastellanat; assí, ahon havem vist y veyem totes les ridiculeses que puga imatginar-se·l desconeixement més absolut de si mateix, ahon havem aplegat ¡¡sembla increïble!! a que la falsa cultura fassa gala de la pròpia ignorància en història local y regional, ¿no ha de fer falta eixa acció despertadora de Lo Rat Penat?
¿No li ha de fer falta al ànima valenciana, en los deliris que la trastornen, eixe toch d’atenció, eixa propaganda patriòtica, per a traure-la de son erro, que torne·n si, fer-la més il·lustrada y qu·es prepare a eixercitar son dret sense tudories innecessàries?
¡Encara que només fóra per caritat y per lo bon nom dels conterranys! deu fer-ho aixina si no li he hu imposara son caràcter de colectivitat intelectual y directora en matèria de valencianisme y sa fundació de societat de amadors de les glòries valencianes, de societat empentadora del nostre renaiximent integral, del nostre reviscolament en l’art, en la cència, en la indústria, vui desposehits de son caràcter propi y genuí per tendències destruhidores; aixina deu fer pàtria valentina dit en poques rahons, deu despertar per tots los costats el sentiment valencianiste; perquè este sentiment, com tots los afectes del esperit, deuen ser estimulats per a son desenroll y creiximent si han de aplegar a tindrer la pujança deguda.
És més, qui pense que n’hi ha prou ab lo valencianisme que surt espontani en nostra concència y qu·entre nosatros no falta vui, entench va molt descaminat; puix això seria bo, si tan delicada afecció no topetara en atres propagandes poderoses que conspiren y obren per a acatxonar-lo, tallar-li els passos y omplir son puesto; això seria si no tinguera enemichs interesats en matar-lo per a arreplegar la herència; però com estem en lo cas contrari, d’assí qu·el patriotisme valencià sentit naturalment, necesite cuidados molt especials per a poder surar, extendre sa acció y acàs trunfar per lo temps de son poderós enemich, la corrent avasalladora de uniformisme que desfreçà d’espanyolisme avaixa des de Madrit; per a poder sobrepossar-se a totes les propagandes malahides que breguen y bregaran per a aniquilar-lo.

ÉS UN POQUET TARAMBANA, PERÒ ÉS TREBALLADOR

2008-05-13T10:37:00.000-07:00

Diuen que mirar cap arrere, és mirar amb enyorança, que t'enrecordes normalment d'allò bo i deixes a un costat les coses roïnes. Doncs bé potser tinguen raó estes paraules, però no és baladí mirar de quan en quan a l'antigor i vore com és la societat valenciana d'ara.

Ja fa molts anys al meu poble i sospite que a la major part de tot el País Valencià una de les virtuts més apreciades en una persona era la de ser treballador, ú o una podia tindre els defectes que vulguera, podia ser jugador, tarambana, malparlat, dotoret, i un llarg etc, però tot se li perdonava si era treballador.

Tenint en compte la consideració d'esta virtut (antiga?) hauríem d'espigolar un poc en perquè era tan apreciada, potser perquè a un nucli urbà on la gent es coneix sobradament i un dels principals ingressos que obtenia la persona era llogar-se per a un altre, no tindre bona fama de treballador, equivaldria a hui com a dur males referències i clar, quan el jornal de la persona i el passar de la família depenen d'això, no és qüestió d'anar jugant-hi. Però no soles a les societats menudes passava això, també a les grans i industrials on el cercle d'amistats i de relacions era prou més reduït.

Desviant un poc el tema, per a tornar després, diuen que un dels factors que ha espentat l'activitat econòmica al llarg de la història dels jueus, ha sigut la coneixença i fiança que entre ells hi tenien, per molt lluny que hi estigueren un d'altres el clan arreplegava informació d'uns i altres i malament del que li la jugara a un altre comerciant jueu, per molt lluny que fos, de seguida era marginat del clan (almenys econòmic) i no tornava a fer tracte dins de la xarxa econòmica.

Tornant a la qüestió, a la societat valenciana, no era estrany fa una cinquantena d'anys vore com empresaris valencians davant una crisi empresarial, no dubtaven en vendre el seu patrimoni, abans que deixar empantanat al seus deutors, ja foren treballadors o proveïdors. Que dir d'aquells tractes de taronja que es feien de paraula i encaixant només la mà per signatura.

Per descomptat, no tot ha sigut de color de rosa ni a l'antigor ni ara, espavilats i profitosos sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà. Potser la diferència a l'actualitat estriba en que ara sembla que el referent de gran part la societat no és precisament la persona treballadora que mamprèn i alça un negoci o du avant amb goig la seua família. Sinó el pocavergonya, profitós que enganyant i trampejant al personal aplega al cim d'una carrera exitosa.

A l'igual, els negocis productius sembla que ja no valen per a res, fer sabates, joguets, conrear taronges o verdures, fins i tot a partir d'ara fer taulells ja no són referents de negocí, els diners han de ser ràpids i fàcils, sinó duen massa dolors de cap. Tot i açò sent conscients que el negoci s'ha d'adaptar i si no es pot competir amb els xinesos fent sabates esportives haurem de competir amb els italians fent sabates de pell.

I tot açò que sembla tant clar i ras els nostres polítics no ho veuen, doncs sembla que no, ahí teniu a l'honrat i treballador Zaplana, i d'altres amb les seues virtuts que continuaran donant exemple a les seues jubilacions telefonico-daurades. O al nostre President fent d'advocat de los grandes eventos productivos.

Està clar que cap partit polític es lliura de malfaeners, però tal volta allò que no podem permetre (almenys jo, no ho puc aprovar) és que esta gent es convertisca en un referent més social, Com diu la DGT abans d'avançar un vehicle cal mirar cap a davant però també a l'espill retrovisor.

Doncs bé, tot este rotllet bé per un comentari que m'ha deixat un anònim a l'anterior post sobre Escola Valenciana, així és jo també em congratule que les persones que hagen triat siguen gent de reputació faenera i amb trellat..

MATRICULA'T EN VALENCIÀ

2008-05-06T15:03:00.000-07:00

M'OPLI DE GOIG, A VOSALTRES NO?

CA VICENTICA LA PAIPORTINA

2008-04-28T12:11:00.001-07:00

Quan em conviden a un all-i-pebre, m’és francament difícil negar-me, Així que dissabte passat meua muller i jo acudírem a la cita a Ca Vicentina la Paiportina. Ca Vicentina està a Picanya, té bona mà per a cuinar, les seues paelles són inigualables, no ho dic jo , sinó també les seus filles. El local no té cartell a l'entrada, només entren persones de fiar, tampoc és ostentós, però és agradable, encara que de quan en quan les tremolors del pas del trenet et recorden que no és bon moment per a escoltar la tele del saló .

Però una cosa recorde bé, a banda del bon paladar que em deixa cada visita, és la bona tertúlia que sempre du acompanyat el menjar que oferix.

Esta volta, la tertúlia derivà, mira per on, pels costums de la comarca de Utiel-Requena, o Requena-Utiel, no es vagen a enfadar. Més en concret pel lloc que més coneixíem tots els qui érem a taula, la Torre d’Utiel, una vileta xicotiua, on el conreu de la vinya dona un cert esplendor encara al racó.

Parlaven a taula de les velles costums del lloc, de com les dones majors conserven costums que als nostres ulls ens pareixen masclistes, com la de servir el menjar i després dinar a banda dels convidats. Vicentica la Paiportina afirmà que sense dubte són encara recialles dels costums moriscos, no en teníem proves, però Vicentica sentà càtedra i en això en tinguérem tots prou.

Tinc pendent un viatget cap a la zona i al Racó d’Ademús (la tercera illa del país segons deia un famós poeta o cronista de qui no recorde el nom) abans de que entre l’estiu, ja vos contaré de les seues menges, i d’alò que hi descubrisca.

Per cert, no busqueu cap restaurant a Picanya que es diga així, Vicentica és ma mare i les calderetes que faça les vull només per a mí, ú que és així de fartó

EL PELOTASSO PAIPORTÍ ( o tal volta Iborí)

2008-04-16T07:38:00.002-07:00

A les últimes eleccions municipals de l'any 2007, després de més de vint-i-cinc anys al poder un PSOE caduc i poriguita per les diverses acusacions de corrupció del seu líder despòtic Bartomeu Bas fou expulsat per les urnes amb una clara passada de vara.
El PP de Paiporta guanyà les eleccions amb una clara majoria absoluta de 12 regidors, front als 7 del PSOE i els 2 d'EU i el BLOC de Paiporta . Una nova etapa començava i encara que el PP no és sant de la meua devoció, és de veres que al poble li calia que s'alçaren les estores i la porqueria es ventilara.

El PP havia heretat un poble sense cap model de creixement, on les accions municipals es prenien segons convenia en el moment, Un ambulatori nou que es venia avall per aluminosi, un de provisional que ja va cap a perpetu després de la fallida de l'empresa que construïa el nou, Una clara mancança de places escolars i de qualitat en elles i un urbanisme caòtic. Tot açò adobat amb una situació de fallida tècnica de les arques municipals. La veritat és que en esta situació poc se li podia demanar al nou equip de govern de l'advocat Vicente Ibor.

En l'any que es portem de govern municipal de Vicente Ibor, semblava que almenys el talant de la manera de fer política havia canviat, segons comenten els regidors de l'oposició les mocions i projectes s'anaven transaccionant i aplegant a acords en la mida del possible, encara que en alguns temes, com la supressió del nom al carrer del País Valencià no passà el mateix. En fi, molt diferent a la política del “rodillo” o corró i de la desqualificació que a caracteritzat el Bartolisme del PSOE a Paiporta. Fins i tot s'aplegà a aprovar per unanimitat una moció del Compromís per Paiporta per a la creació de l'oficina d'ús i promoció del valencià, motiu d'alegria per a tots (encara que el PSOE haguera votat en contra els 25 anys anteriors)

Fa poc s'aprovaren els pressupostos del 2008, 12 vots a favor, 8 en contra ( La portaveu de Compromís i PSOE) i una eixida de to, una abstenció del regidor d'EU Pasqual Pardo, Tot i així els vots en contra estigueren més motivats perquè no han sigut consensuats que per altra cosa, l'abstenció que li ho pregunten a EU, jo no ho sé.
En l'exposició dels motius el regidor d'hisenda cità en estes paraules “ el pressupostos estan molt ajustats i s'ha reduït el gasto degut a la greu situació financera i a que els ingressos per urbanisme preveiem que es reduïsquen degut a que la molla urbanística s'ha acabat per la crisi”

Curiós, una setmana desprès l'Alcalde Vicente Ibor ens sorprenia amb l'anunci en premsa del seu Manhatan particular, Dos torres d'almenys trenta pisos “desde las que podremos ver en los dias claros Ibiza” clar està tot envoltat de VPO'S (d'estes noves que valen igual quasi que un de renta lliure), tot amb el pretext de soterrar les vies del trenet que si bé estarien millor soterrades, a hores d'ara no hi ha cap nucli de població a l'altra banda que ho faça peremptori.

I no és estar en contra de la construcció, és que cal construir quan cal, pensem que ha Paiporta hi ha un PAI encara a meitat fer i un altre per començar. Repetisc, no és estar en contra de la construcció, és que per a ficar a viure 4000 persones més a un lloc, primer hauràs de construir els ambulatoris, els col•legis i parcs que els calen als ciutadans que ja hi viuen i vindran a viure que ara no tenim.

En fi, de moment no continue més, perquè sinó se'm calfa la boca, deixe que se li calfe a Lluís el Sifoner, va per tu Vicente.

AMUNT VALÈNCIA

2008-04-16T07:38:00.000-07:00

Ànim aL VCF i a tots els valencianistes, huí a Madrid a esperar que guanye el millor i que este siga el València CF.

Per cert per als amants dels simbols espanyols ací vos deixe una perleta del Juanca

És curiòs, la Brunete mediàtica fa de les seues inclòs en el futbol, a mi em sembla perfècte i digne de lloar allò que està fent el Getafe, però no ho deixa de ser, el que ha fet el Vila-real durant tots estos anys amb una població quatre o cinc voltes inferior, clar de Madrid al cielo i com Getafe està més a prop.

P.S. Fique la foto del 1979, perquè ja és tot un mite pels valencianistes.

AMB EL CUL A L'AIRE

2008-04-14T10:17:00.000-07:00

Ja vaig tratar el tema ací, al valencianisme els socialistes li han deixat el cul a l'aire amb el tema del trsvassament d'aigua de l'Ebre a Barcelona. Fa uns dies Morera ens deia que a grans traços que l'executiva havia aplegat a l'acord de repartir llenya tant al PP com al PSOE. Ocasió i oportunitat per a colorejar la cara al PSOE hi ha i de bon tros, no sé a que espera el Bloc i el Compromís a alçar la veu i dir la seua. En fi som un partit polític o las Hermanitas de la Caridad?

Cal mullar-se senyors i senyores.

Per cert, una salutació a tots els republicans, hui dia 14 d'abril.

GUILLEM NO T'OBLIDEM

2008-04-12T08:58:00.000-07:00

Ja fa 15 anys des del teu assasinat,els teus assasins en llibertat i fins i tot presentant-se a les eleccions. La teua família tenint que aguantar a sobre els improperis d'algun periodista degenerat. En fi se'm reboliquen els budells quan pense en tot el que va succeir.
Per tot això no puc, no podem oblidar el que passà i com passà, per tot això faig meu també al comunicat que valencianisme.com a fet en el 15 aniversari des que ens faltares.

Comunicat

Esta cançò de Lluis el Sifoner també va per tu.

FLAIRE MUSICAL PER A BARRETAR O DIGUEU-ME SOMNIADOR

2008-04-09T12:26:00.000-07:00

La gent que porta molts anys dins d'este món del valencianisme, (no és tampoc el meu cas, només uns poquets) dins d'esta lluita, que dona poques alegries i més d'un mal de cap, ha de traure forces d'algun lloc.

Quan les coses no estan clares, quan les coses no van exàctament pel camí que tu pensaves, quan en algún moment et sents com els irreductibles gals del Goscini, sempre et queda la música (o París com al Bogart en Casablanca).

Quan em sent així, sempre m'acompanya esta cançó de Llach:

I quan comença el nou dia sempre trobe alguna coseta que m'aima a anar més lluny, així per exemple al blog de Rosella em trobe esta perleta dels Antonia Font

Però en fi la vida continua i no m'enrecordava que els boys don't cry.

COMPROMIS AMB EL LLAURADOR

2008-04-05T06:07:00.000-07:00

Este divendres aní a tirar-li una ma a mon pare al bancalet de clementines marisols que té a la partida de la Marxadella a Torrent. L'hort estava encenent-se de poll i li vàrem tirar unes quantes motxillades de medicina, per a parar al poll. De fons les torres de pisos que s'estan construint al parc central de Torrent, la ciutat fantasma comencen a dir-li, serà per la crisi?

En fi el terme està bonico, els tarongers (els que encara no s'han deixat assecar) estan encesos en flor i el seu flaire soflama a qui trepitja la terra. Coincidisc amb Isabel Martín la regidora del Compromís per Paiporta en el gust pel flaire del taronger. Diu i es dol al seu blog de que les excavadores acabaren amb els tarongers que quedaven al poble. Dic jo amb els tarongers i també amb els llauradors, perquè una cosa no pot existir sense l'altra, almenys conforme ho hem conegut nosaltres.

Fa un parell d'anys prenent una cervesa a Picanya amb el meu amic Tari, qui encara es dedica a la terra, portava jo una samarreta de Salvem l'horta, ell em comentava, que tot això estava molt be, però qui anava a salvar al llaurador. I és de veres, l'única manera de fer perdurar l'horta és posar les mínimes condicions per a que el llaurador puga defendre's la seua collita, la resta son castellets en l'aire o bufes de pato. Estan molt be, són fetes amb tota la bona voluntat però, valen de ben poc i deixen de vore el veritable problema.

Per Cert a Paiporta el grup del Compromís està revolt, sembla que s'acabarà trencant, el meu posicionament és clar recolze a Isabel en la mateixa mesura que ella ha recolzat el Bloc i a Iniciativa. Però no per això deixe d'entendre a la gent d'EU de Paiporta. En fi estos merders són la cosa més desagradable de la política, el més agradable el poder treballar pel teu poble, com s'havia estat fent fins ara al grup del Compromís per Paiporta, per cert magníficament.

Mentre polvoritzarem els tarongers mon pare em sorprengué, digué – Si l'any que be repetim resultats, serà qüestió de deixar assecar els tarongers –
Vaja mon pare que sempre ha sigut dels “irreductibles gals” comença a valorar la possibilitat. Ja veieu tot açò l'any que el preu de la taronja diuen els polítics que s'havia recuperat un poc. Cert és quan li les colliren s'estaven pagant al camp a uns 3 € (vaja pensar que fa quinze eren 7 €) així i tot S.A.T. que li les comprà li les ha liquidat a 1,20 € i això que eren de qualitat excel·lent, tall de lladres.
En fi l'any que ve sinó fan preu que no en faran, les deixarem penjant per a que se les mengen els pardalets i les rates que també tenen dret.

Tornant a la política fa uns dies escoltant un dels MP3 que m'abaixe de La Rosa de los Vientos ja sense el traspassat Juan Antonio Cebrián. Comentaven que la lluita política entre Hillari i Obama els podia perjudicar greument als demòcrates de cara a les eleccions Nord-americanes. Personalment pense que és tot el contrari, és barallen tant perquè qui siga elegit candidat serà el nou president/a dels americans, puix si hi ha una cosa que moga a votar més als americans que la religió és l'economia i sembla que se'ls ha parat i de pas ens han esguitat a tots. En fi es barallen perquè hi ha alguna cosa important a guanyar.
Aplicant el paral·lelisme al meu poble, hi ha alguna cosa important a guanyar al si del Compromís per Paiporta per a a que els dos regidors es barallen?

RE-FLEXIÓ

2008-03-11T12:32:00.000-07:00

Sembla que el valencianisme, al dia de reflexió abans de les eleccions se li hauran de sumar uns quans dies o setmanes de reflexió després de les eleccions.
Reflexió interna i externa,vore que hem fet be i que hem fet malament. Però també ens toca fer flexió davant els magnífics resultats del PP i la segón flexió i per tant reflexió sobre la victòria socialista (sense niña)a Espanya.

Jo ja he estat reflexionant, (de fet primer el diumenge amb un cabreig que quasi no em deixà dormir i ja més seré conforme pasen els dies. Unes quantes ideies em ronden el cap i com este és bon lloc per a abocar-les allà van.

No veig corrècte tirar balons fora i culpar en gran mesura als nostres socis i a la colició feta dels desastrossos resultats Al Bloc com ha força hegemònica li correspon portar el pes de la debacle.

Tot i que compartisc el necessari canvi de rumb cap a eixe taroja que tants bons resultats ens donà, no compartisc allò que molts diuen de que hi han de rodar caps, encara que si és de veres que si a Pere Major li'l tallaren perquè li faltaren 8000 vots per a entrar a soletes a les Corts, que no li deurien de demanar a Morera i el seu equip per estos resultats. En fi no estem en disposició de desaprofitar els capdals polítics del sempre optimista Morera i del Pañella a les Corts. Aprofitem els mimbres i fem la cistella més robusta.

Tot i que Isaura s'ha deixat la pell fent campanya, no diria el mateix d'alguna gent d'Iniciativa, que en certs moments s'ha mostrat tèbia a l'hora de fer-ho, encara que la situació era difícil d'engolir, és comprensible i esperem que que el treball en comú fins a les pròximes eleccions autonòmiques marque el punt d'inflexió en este asumpte.

No compartisc, la postura de que el vot del Bloc s'haja transferit masivament al PSOE, si al PSOE se li ha transvassat al PP, que no ens haurà passat a nosaltres, per això pense que si em de fer fructificar el camí amb Iniciativa i els Verds els nostres socis han de tindre clar que una part important del nostre vot també li'l podem traure al PP i per això ens han de deixar treballar en eixa direcció en benefici del conjunt.

Obrint l'entrada m'he referit al valencianisme i no al Bloc, i és que em continua dolguent vore eixes capelletes disperses, des del tercerviista fins al panca. Molt s'ha reflexionat ja sobre això, la consciencia d'algú crec que necessitarà rentar-se, hauran de pasar ca ú per ca el seu retor

Per últim i açò si que val com a excusa, una campanya ha de comptar amb diners suficients per a aplegar al poble, i esta no en comptava, si no se la va creure el partit com se la va a creure el votant, tot i l'inegable treball de la gent implicada a la campanya.
Ara toca fer un bon raconet per a les pròximes i sobretot buscar una bona financiació, com la campanya que feu En Pere Mayor.

En fi ja se m'ha passat el cabreig, encara que com be em deia David a la nit electoral, a açò no s'acostuma ningú i per això com posava al post anterior, de les cendres tornarem a fer falla.

EIXIU AL CARRER QUE LA FESTA BULL

2008-03-06T12:16:00.000-08:00

Acostumat a il·lusionar-me a cada votada, amb la posibilitat de que el valencianisme aconseguisca un bon resultat en estes no vaig a fer-ho manco, i mira que les castanyades han sigut a voltes fortes.
Estic content de com s'ha fet la campanya en termes generals, la gent del Bloc d'Iniciativa i dels verds s'ho hem currat i a més, hem colaborat de valent.

Llabors, i per si finalment no aconseguim eixa diputada o diputat al que aspirem, jo no vaig a deixar que ningú m'amargue. Per tot això he decidit que tiraré la traca abans d'hora, i si Na Isaura ix diputada en tiraré dos.

Però no hi ha que patir, com les falles en cas de no aconseguir el primer dels nostres objectius, cremarem la pena i de les cendres tornarem a fer falla.

MENJANT PER L'EBRE

2008-03-03T11:11:00.000-08:00

El dissabte dia ú de març eixírem tots acomboiats cap a Tortosa i el Delta de l'Ebre, era la primera activitat que ha fet l'embrió de la nova associació cultural que està naixent a Paiporta. Tot i no tindre encara ni nom, 30 persones férem el camí plegats en autobús i no en fórem més perquè no hi cabien al restaurant. I és que està clar, el bon menjar ens aplega a tots.

Arribàrem passats dos quarts de les deu a Tortosa, allí una guia ens mostrà el recorregut per la part vella. Vérem el carrer de la sal on es traginava amb ella per concessió reial al temps medieval. Correguérem pel casC antic, (prou degradat per cert) encara que amb algunes joietes com el palau de caire renaixentista on estudiàvem tots els xics de pocs possibles però amb llums per a l'estudi encara que portada pels dominics també es diu que es dedicava més a adoctrinar als jueus conversos que a altra cosa. També un edifici modernista (en prou males condicions per cert) en front de l'església de Maria de la Cinta, em cridà l'atenció per la seua magnificència vetllada pel pas del temps.

Per últim visita al castell del que també queda ben poc, però que el Parador Nacional s'ha ocupat de reconstruir en part i fer la vista més gojosa i també a la portalada de la Catedral inacabada, que té curiosament la seua portalada principal vora a dos metres i mig arran de terra i amb cases a tres metres d'ella. Ens contàrem que en principi havia d'haver-hi una plaça davant d'ella que aplegaria fins al riu però els més de 250 anys transcorreguts des del seu començament havien fet que les cases l'arrimàrem quasi fins a la porta.
Podria citar també l'infame monument franquista al llit de riu sobre la batalla de l'Ebre, però no cal citar-lo més, sinó llevar-lo.

Després ens aplegàrem a Tivenys fins al restaurant El Torrador de Tivenys, on una calçotada ens esperava per obrir boca, després unes fesols que ells diuen mongetes amb llonganissa, unes carxofes torrades acompanyades de carn, cava i crema catalana.
El restaurant no és espectacular, però fa un menú prou apanyat i a un preu raonable.

En acabar ens dirigírem cap a l'assut de Tivenys anant vora la ribera del riu, a mig camí els amos del molí de la sorra ens acolliren, eixiren de casa i ens ensenyaren el seu molí, ens oferiren oli de primera a bon preu i ens ho adobaren tot amb bona tertúlia, Des de la tranquil·litat parlarem de la situació dels llauradors i del camp, de com els polítics ens enfronten a una vora i altra del Sènia i de quin canyaret s'armaria al Delta si és fa el transvasament. L'home deia que es muntaria més gran que la batalla de l'Ebre.

Per cert a una i altra vora del Sènia els camps de tarongers estan abandonant-se, tot i que esta campanya la taronja a tornat a fer preu. Per si de cas ens entrava fam per al camí comprarem uns pastissets com si fórem de moniato però fets de taronja. Esquists, això si me'ls mengí al sendemà, la fartà fou bona.

S'INICIA LA FESTA

2008-02-04T12:33:00.000-08:00

Parla be Na Isaura, des dels meus temps de VVFORS a Val.com ja em vaig declarar admirador.

HUI NAIXIA NOSTRE REI EN JAUME I

2008-02-02T05:08:00.000-08:00

5. Ara comptarem en qual¹⁴² manera nos som engenrats, e en qual manera fo lo nostre neximent. Primerament en qual manera fom engenrats nos:¹⁴³ Nostre pare lo Rey en P.¹⁴⁴ no uolia ueser nostra mare la Reyna,¹⁴⁵ e endeuench se¹⁴⁶ que una uegada lo¹⁴⁷ Rey nostre pare fo en Lates¹⁴⁸, e la Reyna nostra mare fo en Mirauals.¹⁴⁹ E uench al Rey ·I· rich hom per nom en ·G· Dalcala, e pregal tant quel feu uenir a¹⁵⁰ Mirauals on era la Reyna nostra mare. E aquela nuyt que abdos foren a Mirauals, uolch nostre Senyor que nos fossem engenrats. E quan la Reyna nostra mare se senti prenys, entrassen a Montpestler. E aqui uolch nostre Senyor que fos lo nostre naximent en casa daquels de Tornamira ' la uespra¹⁵¹ de nostra dona sancta Maria Candaler¹⁵². E nostra mare sempre que nos som nats enuians a sancta Maria, e portaren nos en los braces¹⁵³, e deyen matines en la esglesia¹⁵⁴ de nostra Dona: e tantost con nos meseren pel¹⁵⁵ portal cantaren: ¶ Te Deum laudamus. E no sabien los clergues que nos deguessem entrar alli: mas¹⁵⁶, entram quant cantauen aquel cantich. E puys¹⁵⁷ leuaren -13- nos a sent Fermi¹⁵⁸ e quant aquels quins portauen entraren per la esglesia¹⁵⁹ de sent Fermi, cantauen: ¶ Benedictus Dominus Deus Israel.E quan nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt, alegra daquestes prenostigues quens eren esdeuengudes¹⁶⁰. E feu fer ·XII· candeles¹⁶¹ totes de ·I· pes e duna granea, e feules encendre totes ensemps, e a cada una mes sengles noms dels apostols, e promes a nostre Senyor que aquela que pus¹⁶² duraria, que aquel nom auriem nos. E dura¹⁶³ mes la de sent Jacme be ·III· dits de traues que les altres. E per aço e per la gracia de Deu haurem nos nom en Jacme. E aixi nos fora uenguts de part de la que fo nostra mare, e del Rey en ·P· nostre. pare. E sembla obra de Deu, car les couinençes¹⁶⁴ que nostre aui hauia feytes dauer aquesta per muyler, torna de puys que daquela natura del Emperador, Manuel e de nostre pare lo Rey en ·P· que per matrimoni se cobras la falida que en laltre matrimoni hauia estada¹⁶⁵. E aenant¹⁶⁶ nos jaen en lo breçol¹⁶⁷ tiraren per una trapa sobre¹⁶⁸ nos ·I· cantal, e caech prop del breçol: mas nostre Senyor nos uolgue¹⁶⁹ esforçre que no morissem

SOM I SEREM VALENCIANS

DE RETRUC

2008-01-27T04:56:00.000-08:00

Un començament d'any febril a la política valenciana, com no podia ser d'altra manera quan tenim les eleccions al Congreso i el Senado espanyols. He estat un quants dies espectant sobre totes les coses que s'han mogut al panorama polític. Espectant sobretot per la coalició que estava a punt de formar-se amb l'aplec del Bloc, Iniciativa i els Verds. M'he estimat més compartir la meua opinió als blogs d'altra gent de la blogosfera, més que res perquè fins que les coses sobre este tema no estigueren clares, no podria reflectir la meua opinió conseqüent amb el tema. Però no només d'Isaures i de baralles dins d'EU (o el PCE) ha viscut l'escena política valenciana. Crec que faré primer un breu repàs als fets que m'han cridat l'atenció, per a acabar amb el retruc del pacte més sonat a la política valenciana.
Fa uns quants dies llegia al Levante-EMV una noticia a la secció de política sobre les bregues de poder dins del PP. Deia més o menys que el Molt Honorable president Francisco Camps havia estat apunt de dimitir per la seua defensa enconada del valencià. Més en concret després d'aquella famosa declaració d'Ares on el PP ens sorprengué als valencianistes amb una declaració que marcava una direcció de clar ús del Valencià a tots els actes del Govern Valencià. Segons el diari s'havia presentat a Madrid un llibre que desvetllava que Zaplana i Aznar havien pegat un estiró d'orelles a Camps amb la cita “no hemos ganado el gobierno de la Comunidad Valenciana para que ahora se vuelva nacionalista”. Diuen que Camps es reuní amb els seus consellers afins i els encoratja o a dimitir tots en bloc o a començar una guerra que havien de guanyar.
La batalla podem observar que l'ha guanyada, s'ha desfet dels seus enemics zaplanistes, però el que no remarcava el diari era que per a guanyar-la ha hagut de renunciar a la posada en pràctica de la declaració d'Ares és a dir a renunciat al motiu pel qual havia començat eixa “guerra”. Llavors una de dos, o ha perdut la “guerra” puix el motiu pel que començà ha sigut abandonat, o el motiu real de la guerra no era eixe. Quin seria llavors?

Altra cosa que m'ha cridat l'atenció és la inclusió de l'alcaldessa de Torrent Mª José Català a les llistes al Congreso de Diputados per la província de València, més en concret pel número 4. El que tinc clar és que Mª José ha estat inclosa pels seus mèrits i tiró electoral, però això no em lleba d'haver-hi pensat que la seua inclusió a les llistes és deguda a la paritat necessària per llei a les llistes electorals. Curiosament el partit que ha estat en contra de tot això ha sigut al que pertany Mª José. No sé si ella ho haurà pensat però potser gràcies als partits del centre esquerra i els nacionalistes ella tindrà l'oportunitat de ser diputada. Després d'haver pensat tot açò, ho he descartat, segur que els seus mèrits l'avalen.

Un altra de les qüestions d'actualitat han sigut la inclusió de “cuneros” a les llistes pel País Valencià. El PP ha fet una bona neteja d'estos a les seues llistes, excepte clar està el presidente . NN.GG. del PP amb residencia a Madrid i que té com a principal mèrit ser amic personal de don Mariano.
Però per a “cuneros” el PSOE i la seua núm. 1 la senyora de la Vega, en fi la presentació per Alacant de Bernat Sòria potser li dona un color més valencianista, és clar sempre relegat a un segon, terme.

Però el que a mi més m'ha encoratjat ha sigut el pacte Bloc-Iniciativa-Verds.
Al remat i de retruc el pacte que ha eixit ha sigut aquell que la major part del Bloc volia, així i tot, els ciments del partit valencianista han tremolat quan els seus caps de llistes varen dimitir, perquè al Consell nacional s'aprovà pactar també amb IU. Personalment no m'agradà quan vaig sentir això, però de vegades la realitat ens dona sorpreses i Llamazares agafat dels collons pel PCE dona carabasses polítiques polítiques. Xe tu! No creia jo mai que m'anava a alegrar mai que algú ens donara carabasses polítiques.

Al remat i de retruc ha passat el que molts valencianistes esperaven i demanaven, que la corrent interna EiP es decidira a abandonar el projecte d'infutur d'EUPV i començara un camí plegats per vehicular un valencianisme amb possibilitats reals a estes eleccions.

Ara els tres partits hauran de començar la carrera electoral, de moment ja eixen més tard que el PPSOE, però això si amb més possibilitats que mai de bastir un projecte valencianista a Madrid. Tampoc voldria deixar sense menció a la part dels Verds del P.V. part de la que no és parla però que cada volta anirà sent una pota essencial del projecte, tot veient la direcció que està prenent este mon al que vivim.

Per descomptat voldriae presentar els meus respectes al candidat d'EUPV Antonio Moltabán, com be és deia a un article de Las Provincias és un home de provada implicació des de la transició i que es trencà la cara per tindre democràcia, en allò personal li desitge el millor. Ara és curiós que a Las Provincias el portaren com or en pany i al mateix article defenestraren a Isaura Navarro (“una mujer sin otro mérito que vivir de la política”) i la seua deriva nacionalista, potser la dreta regionalista ja ha identificat el principal enemic dels dos.

Per últim no deixar d'esmentar la decisió de no presentar-se a les eleccions d'UV, en fi tingueren l'oportunitat de ser útils al valencians fa uns anys, però decidiren fer-se l'haraquiri.

ARRÒS DE PUTXERO

2008-01-02T04:03:00.000-08:00

Cada volta em vaig convencent més que les coses més menudes, les que de vegades considerem més insignificants, són les més grans a esta vida en la que estem de pas.
Una d'eixes coses és seure al voltant de taula amb una bona menja per a compartir, tot adobat amb bona companyia i tertúlia.

Este dia ú, férem un d'eixos dinarots que queden a la memòria. Fou al bonic poblet de Sanet i Negrals, al seu bar de la Plaça.
Sanet i Negrals està a la Marina Alta, a la subcomarca del Rectorat, poble xicotet, 600 o 700 habitants, és un remans de pau i bon clima, del que donen bon compte els seus habitants de sempre i els nouvinguts alemanys encolomats a les casetes blanques de les faldes de les muntanya..

Al Sanet i Negrals ens portaren Jose i sa muller que junt a la seua filla Marta ens acolliren a sa casa de Dénia, junt a Lola i Dolors per a passar el Cap d'Any d'una manera tranquil·la, només alterada per algun colpet de cassalla quasi congelada i les raboseries de Nana, la gosseta de Lola.

A l'endemà com ja vos he avançat, ens aplegàrem a Sanet i Negrals, allí ens esperaven Cape, el seu home, la raspa del seu xiquet i una paella de putxero. Jose ja m'havia advertit de les bondats d'este arròs, escara que jo em mantenia escèptic sobre les seues possibles virtuts, no sé si perquè el putxero (fins i tot el de ma mare) no m'ha fet mai massa o perquè la meua prepotència arrossera de l'Horta, no em deixara entendre un putxero cuinat a una paella.

Poc a dir els primers cinc minuts amb el plat davant dels nassos, tots engolíem i gaudíem de la menja, no ens calien paraules..

La paella de putxero que cuinen a Ripo, el bar de la Plaça de Sanet i Negrals, és bàsicament un arròs deixat coure a la paella amb el caldo de putxero, de manera que no quede l'arròs caldòs, sinó agarradet com el de la paella típica que tots tenim en ment.

L'arròs se servix al plat, junt a un tros de pilota embolicada amb fulles de col que també han bullit al putxero amb ella. La carn de la pilota, per donar-li un toc de sabor, du un poc de cansalada, pinyons i alguna cosa més que no aconseguí esbrinar.
Ja a meitat menjar, l'amo del corralet ens porta dos safates ben plenes amb la carn del putxero i la verdura. De carn, vedella i cansalada de porc dominen el panorama, però també els ossos amb moll fan la seua presència. De verdura, creïlla, card, cigrons, safanòria i moniato dominen l'herbera del plat.

Per acabar d'adobar el dinarot, una mousse de figues em serví que donar-li el toc dolç a un dinar presidit per una menja consistent i que si passeu pels poblets del Rectorat no vos haureu d'estalviar..

Per cert si teniu dolor a la boca, no oblideu que entre Sanet i Negrals n'hi ha una vella que arranca queixals.

P.S. Ací vos d'eixe un post de l'últim link que he afegit a la secció de recerca acientífica, no vos defraudarà

EL VALENCIANISME TAMBÉ ESCRIU ALS REIS MAGS

2007-12-30T14:59:00.000-08:00

Ja tenim ací el 2008 i el valencianisme també fa la seua carta, segons m’ha dit un pardalet des del sector oficialista del Bloc demanen que l’afer amb IPV, EUPV, IU o conforme es diga la paraeta amb la que es vol pactar de cara a les pròximes eleccions estatals, es resolga el més aviat possible, i és que el PPSOE ja porta un bon grapat de setmanes amb el full de ruta i la estratègia ben definides, mentre el valencianisme encara està pendent de si aplicar el pla A,B,o C.

No és per atiar més llenya al foc, però l’assumpte ja va fent pudoreta a mort, en este cas potser l’encens dels reis encara ens vindrà be. Però, be les coses són com són i el possibilisme (tant electoral com econòmic) va de mà a estes eleccions.

Independentment de com resolguen el canyaret els companys de viatge del Bloc, allò que està clar és que en res va a beneficiar al Bloc ni a la coalició que es forme per a les estatals, el merder que tenen dins de casa els d’EU o IPV o IU, ves a saber. A no ser que que el sector més dur del PCPV tinga bona cosa de raó quan diuen que tot és una estratègia per a fer una OPA a una part de EUPV?, IPV?, IU?.

A remat en este embolic allò que comptarà serà si el valencianisme eixirà reforçat i amb millors números que les últimes eleccions, sinó ja hi ha qui tenen l’espasa ben esmolada per a demanar pas. La inquietud ronda els militants i simpatitzants del Bloc perquè no saben si esta deriva cap a l’ecosocialisme és un cant de sirena cap a IPV farcit de possibilisme, o és un nou projecte a punt de mampendre. Enric Morera ens tranquil·litza al seu Blog sobre açò.

Mentre tant una nova paraeta ix a la llum política, l’incombustible Victor Baeta promou el Partit Valencianista Europeu (PVE) si no erem prou... Però com be em comentà Victor, algú ha de guardar el pot de les essències per a que els partits majoritaris no s’esmarren massa en la seua direcció o objectiu, espentats pel possibilisme. Sort en el teu viatge Victor.

En fi crec que tots demanem i volem representació valencianista a Las Cortes de Espanya com deia el rector del meu poble, inescrutables són los caminos del señor, però els del valencianisme no es queden arrere,.

Feliç any 2008 a tots i totes.

P.S. i als que acudiu al festivern disfruteu-ho a tope!!

LA CRISI QUE VE

2007-12-19T10:17:00.000-08:00

Ja és conversació de bar, el personal ja s'ha posat el vestit mental, la crisi econòmica està ací. Confiem que l'estat del benestar, la integració europea i els subsidis estatals faran menys agra l'amargor de les butxaques buides.
A la faena la gent m'ho comenta, hui una botiguera em deia que la gent mira molt, pregunta, però no compra. Deia que desembre tradicionalment el més bo de facturació tan sols cobriria les despeses corrents, mentre els bancs amb el calaix buit d'efectiu es llancen a la captura de dipòsits i tallen l'aixeta dels crèdits. Els bancs centrals injecten un fotimer de diners al sistema bancari per que la manca de liquidés no aplegue a un punt dramàtic, tal volta passe quan acabe l'any i els bancs quadren comptes. Està clar, quan els Estats units es refreden, Europa esternuda. No pinta be la cosa, no.

Al nostre País valencià les coses estan un peliu pitjor, el gran pes de la construcció i la fortalesa de l'euro front al dolar, estan empitjorant les coses. Com a individus, clar està, ben poc podem fer, excepte pregar per que la inèrcia econòmica no empitjore massa més les coses.
Mentrestant el ministre Solbes es distrau contant-nos la faula de propina i la formiga, i lluint pit perquè Espanya ha superat ja el PIB d'italià; està vist que al marketing politicoeconòmic ja hi ha aplegat el terme tirar balons fora.

Jo també els tiraré amb la meua explicació sobre l'assumpte, el socorregut cicle econòmic, la gran pedra angular de l'anàlisi econòmic. Per a afrontar-la una mica d'imaginació no ens anirà malament.
Agarreu-se els matxos.

SANT LLORENÇ SAVALL, EL CAGA TIÓ I EL NADAL AVANÇAT

2007-12-16T07:55:00.000-08:00

Este darrer cap de setmana, el del pont de la Immaculada Constitució, vàrem arrimar-se a celebrar uns Nadals anticipats al Vallès amb la família de la meua dona. No ens podrem vore estos Nadals i ja se sap, val més perdre un amo que una costum.

La casa a la que estàvem tots reunits és a Sant Llorenç Savall, una construcció antiga, vora 250 anys d'antigor, vora el riu que travessa el poble. Cal Perruca és el nom dels qui visqueren ahí, ara ja no hi viuen, van esporàdicament a passar uns dies des de Barcelona o des de València en este cas.
El poble és xicotet però acollidor, en un primer passeig pels carrers, me n'adone que a moltes cases en compte del número tenen unes plaquetes de ceràmica amb el nom de la casa, Cal filer, Ca Joanet, etc. Visita obligada a un dels forns del poble per a comprar una mena de rosegons que allí li diuen carquinyolis i una coca de vidre, que es diu així per l'efecte que fa el sucre al cristal·litzar-me al damunt de la massa. També una visita a la carnisseria per comprar uns bons fuets de la zona que m'estan alegrant l'estança a València estos dies.

Estiguérem tot el dia menjant i parlant, de tot un poc, fins i tot isqué el tema polític, sempre deixat de banda, perquè la família de ma muller sempre comedits no la trauen a sovint, tal volta per allò del tradicional antagonisme Valencià-Català (o almenys ells així o pensen).
Parlàrem de la TV3, mira per on al dia següent el Consell clausurà el repetidor a Alacant, tots coincidirem que no estava be això de tancar la catalana a ple segle XXI quan si vols pots rebre fins i tot l'Al-Jazeera. En això tots d'acord, ara en els matisos com de qui era la culpa, qui n'havia sigut culpable per omissió o de perquè RTVV no es podia rebre a tot Catalunya les opinions ja foren més diverses.

Ja a la vesprada el Caga tió s'apodera de l'harmonia de l'ambient, pels qui no ho conegueu es tracta d'una tradició catalana que consistix a donar-li atribucions de menjar aliments i cagar regals a un troc gran d'arbre.
La cosa va més o menys així, s'agarra un tronc al qual se li a fet un tall en forma de ve baixa que simula la boca, a alguns llocs també se li afegix un puret com a nas i uns botons com ulls.
Al caga tió se li posa sempre una manta pel damunt perquè a l'hivern fa molt de fred i sinó es pot refredar. Seguidament la xicalla s'encarrega de donar-li de menjar, després s'hauran d'esperar fins que s'ho acabe, és clar. Després una volta ja s'ho haja engolit i per ajudar-lo a fer la digestió (que normalment és molt pesada) els xiquets agarren una vara i li manprenen a pegar bastonades, mentre canten una cançó ( que a cada població sol tindre variants) que sinó m'enrecorde malament ve a dir:

Caga tió, tió de Nadal, no cagues arrengades que són molt salades, caga torrons que són molt bons, sinó vols cagar no et donarem menjar, fins l'endemà.
Després la xicalla li alça la manta i veu amb sorpresa com el tió ha cagat una pila de regals!!

Li comentava al Joan, oncle de ma muller mig en broma, les costums més escatològiques que tenen, i ell em contesta. - com podràs observar és així però aquí quan caguem mereix la pena no? -

PER UNA GOTA D'AIGUA

2007-12-03T11:27:00.000-08:00

Porte temps rondinant sobre el tema, i és que cap postura política dins l'arc dels partits valencians m'acaba de convèncer, així és que he decidit que vaig a compartir la meua visió sobre el tema, per a vore si soc l'únic foll que pensa així, o és que la propaganda pepera m'ha menjat el coco. Però em sembla que quan uns i altres partits polítics ja han pres partit sobre l'assumpte, ara els hi costa massa o no s'atrevixen a replantejar la seua postura.

Per començar tinc clar tres coses:

1 Ecològicament fer un transvasament d'eixa magnitud és una aberració ambiental, a l'hora que una factura engrandida per a qui se les adjudique. També ambientalment donat que la despessa energètica que supondria dur l'aigua és prou major (o això diuen alguns experts) que les alternatives possibles (estalvi i eficiència hídrica i dessalació)

2 Al País Valencià i sobretot a les comarques alacantines hi ha un greu dèficit d'aigua.

3 La gran demanda d'aigua no està creada per l'agricultura ni onsevol per la industria, sinó pel sector turístic i l'obra, motor de l'actual (encara que ja vora el pantaix) economia valenciana. L'agricultura cada volta va a requerir menys aigua, només heu de pegar-vos una volta pels termes dels nostres pobles per a vore com els tarongers es deixen assecar i la terra de collita roman estèril.

Però continue rondinant:

Si la industria i l'agricultura van a requerir cada volta menys aigua puix estan de capa caiguda, açò vol dir que cada volta es van a alliberar més recursos hídrics que es podran aprofitar, açò en part hauria d'alleugerir el nostre dèficit hídric.
Este estalvi hídric ja té amo l'obra i el turisme i hem d'anar en compte de no dimonitzar estos sectors (sobretot ara que diuen ve la roïna) com si foren els butonis valencians. Ambdós sectors hui són la nostra base econòmica i cal cuidar-los això si, tenint en compte que si construïm desaforadament (com s'ha fet a molts llocs) potser l'encant de la nostra costa se'n vaja en orris i matem la gallina dels ous d'or. Per tant els hem de procurar aigua, és una prioritat econòmica a l'igual que fer revifar l'industria, l'agricultura i també als menuts constructors i promotors que revertixen en la nostra terra molts més diners que les grans macroconstructores amb seu fiscal a Madrid o a les Bahames. Tot açò, clar està, si no volem ser un país de cambrers i dones de la neteja, (amb tot el meu respecte per a estes professions i que jo també he exercit)

Sobre les contrades alacantines és de veres que patixen un greu dèficit i se les ha d'ajudar, per això el transvasament Xúquer-Vinalopó des de l'assut de la Marquesa, la seua desenvocadura, així com les dessaladores vora costa on també hi cal o hi caldrà. És a dir l'aigua que "sobre" i vaja a la mar la podrem dur cap al Vinalopó. Dissortadament al Xúquer no li sobra aigua i poca se'n podrà anar cap a les comarques alacantines. Però s'haveu preguntat perquè no hi sobra aigua?. Jo vos done la meua explicació.

Vosaltres navegants de la xarxa sabreu del google earth.
Be si teniu curiositat busqueu una comarca castellà-maxega dita la Manchuela prop del límit amb el País Valencià. Voreu una gran taca verda en meitat del paisatge sec. És una gran extensió d'explotacions agrícoles majoritàriament latifundistes que econòmicament no són rendibles si no fora per les quantioses subvencions de la U.E. O siga aigua que se la queden 4 paxa contents i que a més no produïx riquesa econòmica. Però clar direu, el manxecs també tindran dret a l'aigua del Xúquer no? Doncs si i no, els drets històrics de reg del Xúquer són dels valencians i no perquè siguem més guapos, sinó perquè el cost dels embassaments els pagàrem nosaltres i així és va reconèixer al seu dia. Però clar ara arribà el Zaplana i el Bono i signaren el pacte del pollo, és dir, la Manxa podia gastar-ne'n i el Zaplana content perquè faltaria aigua i per això faria el transvasament de l'Ebre amb comisiones para todos . Però l'invent s'esconyà i d'ahí estes marors.

Be i anem a pel tema ecològic. És de veres el transvasament és una burrada ambiental. Però si és així ha de ser així per a tots, així que ficats a ser ecologistes jo el primer, però tots ecologistes. Però mira per on que és comença a fer un transvasament per a los Monegros un desert que serà verger (ara a més amb casinos i parcs temàtics, una aberració ecològica per altra banda) un minitransvasament que aplegarà fins al Senia i no aplegarà a Castelló. Ara un altre cap a Cantàbria i en un futur no es descarta un altre cap a Barcelona. I no em poden vindre allò que l'Ebre passa per allí, perquè el Sènia ho fa pel País Valencià i dona més aigua a l'Ebre de la que
arreplegaríem els valencians.
Aleshores acabe, els transvasaments no em pareixen una bona mesura per les raons indicades dalt, però el que tampoc podem fer és el bambau i el mec i si tots s'apunten al carro, nosaltres també.
Altra cosa és com utilitzen el tema de l'aigua certs partits polítics i les campanyes publicitàries que hi fan, però vaja, ací sembla que tot és blanc o negre, i les coses no són així.

Digueu-me, m'ha enfollit la propaganda pepera o alguna cosa no quadra?

imatge extreta de http://cosespetites.bloc.cat

SE M'ESBORRONA LA PELL

2007-11-21T14:08:00.000-08:00

Fent memòria, la primera volta que escoltí una albà fou quan tenia quatre o cinc anys, la meua germana Mari era festera de la Marededéu de Montserrat a Picanya, no m'enrrecorde molt be, però crec que la meua tasca era voltar entre les faldes de les dones, que admiraven al mascle i la femella que cantaven, mentre els pastissos i la mistela corrien entre la gent que s'arrimava vora la taula parada a la portalada de casa. Mai hem tingut entrada de carro a casa, però sempre hem sigut complidors.

Més tard quan mon pare fou clavari de la Sang li cantaren una ben bona, en el punt just de lloança, punxeria i pebrera. En està ja se m'esborronà la pell. Ja amb els ous peluts (com diu en al meu poble) me la cantaren a mi quan fiu clavari dels Sants de la Pedra, la taula ben parà i la pell predisposta. De totes maneres, sempre m'ha agradat sentir una bona albà més que dedicada a ta persona, dedicada a alguna persona que aprecies o que estimes, tal volta perquè t'identifiques amb allò que li canten i si li ho han encertat li ho veus a la cara i els ulls.

El cant d'estil a l'igual que moltes marxes de moros i cristians quasi sempre em fan aborronar la pell. Juan el meu cunyat andalús, diu que a ell li passa el mateix amb el flamenc, són coses que no sé perquè, m'apleguen a dins del cor, com diu Apa, una bona alba ha de portar un bon versaor, una bona veu i sobretot cantar-se des de dins del coret, sinó no aplega al personal.

Vull pensar que açò li passa a més gent a banda de a mi, n'estic segur, i és que la tradició que naix de ben fondo, té alguna cosa que no té la millor cançó de moda o el millor estudi sociològic. No té una explicació, senzillament hi és i això val per a totes les vores del valencianisme, del Segura, del Xúquer, del Túria i del Sènia.
Per tot això, vos deixe uns quants links per als que vullgau o necessiteu que se vos aborrone la pell.

Primer que res l'escola.

De totes maneres al carrer també s'apren

Encara que si amb la dolçaina vols florejar hores li has de dedicar

Però la marxa mora també em posa

Guitarró i metall també fan nyiga, sobretor amb eixes veus

Allò que és bo va de sud a nord i de dreta aesquerra

I si no que li ho diguen a estos

AU CACAU

VISITA A L'ILLA D'ARRAN

2007-11-20T09:13:00.000-08:00

A l'estiu del 2005 decidirem muntar-se el viatge cap a Escòcia, utilitzant l'Internet i malparlant una miqueta d'anglés vàrem reservar els hotels i Bed&breakfast per a passar huit dies per aquelles terres nórdiques.
Vàrem vore les principals ciutats,, Edimburg i Glagow, després tirarem cap a les Highlands, fins a Inverness a vore i sentir l'auténtic sabor escocés (i no em referisc al whisky que també)

Però abans d'agafar el cotxe cap al nord férem una escapadeta cap a l'illa d'Arran, ja que no ens donava temps a vore les illes de més al nord, decidírem que esta excursió seria profitosa i ens rebaixaria el desig de no aplegar més al nord.
No vérem les illetes del nord, però ausades que encertarem amb l'excursió. Aplegarem fins a Ardrossan lloc de partida del ferry mitjançant el tren.
El ferry anava prou plenet, era agost i la gent eixia de casa, es notava (a l'igual que nosaltres) . Feia bona mar, així és que el viatge no es feu molt pesat (més o menys una horeta), fins que ens gelarem estiguérem a la coberta del vaixell L'oratge d'Escòcia a l'estiu és així, quan els núvols no tapen el sol fa caloreta, però en quan impedixen un poc el pas dels rajos, et comença a envair la frescor.

A l'aplegada, el poble de Brodick, una vileta encantadora, amb un passeig vora la mar brava escocesa. El nostre pla era llogar unes bicis i anar vorejant l'illa, però prompte ho posposàrem, cartells dels Highland Games. No s'ho pensàrem, compràrem l'entrada (dos lliures) i s'enfilàrem cap a dins. Allí llançament de martells , de troncs i carreres, junt a l'exhibició del cos de paracaigudistes escocesos, ens féren companyia fins l'hora de d'esmorzar-dinar acoplant-se així als horaris de l'illa.

Després llogarem les bicis, les vistes eren realment espectaculars a l'igual que la vegetació, ens dirigirem cap al ca stell de Brodick per a admirar els seus fabulosos jardins, ens colàrem, ja ho se que està malament, però ho férem sense adonar-nos, veiérem el cartell que s'havia de pagar entrada als jardins una volta isquérem .
Continuàrem manxant amb la bici fent una paradeta més a un clar de la carretera on una tenda de perfums i aromes i un altra de f ormatges ens feren l'ullet.

Ja de tornada, les gaites i l'ànim festiu ens envoltaren, un fum de gaiters quasi que ens escorten fins al ferry i ja a la mar no pararen de bufar l'instrument, ballar i beure whisky fins aplegar a Androssan.

En resum si viatgeu cap allà no vos perdeu esta joieta escocesa, no vos defraudarà

LA TARONJA NO FUNCIONA I

2007-11-19T07:52:00.001-08:00

Hui he dinat en ca mos pares, aprofitant els últims dies de vacances que em queden, després de fer el cafenet, mon pare (de 74 anys) i jo s'hem enfilat cap al bancalet que té a la partida de la Marxadella (Torrent).
“L'oratge està fent carasses” Així comença la nostra conversa de camí al camp, a l'aplegar a un corba perillosa “Cuidao! que ací la gent passa com una fona” . La gent major és un pou de sapiència, tot i que a voltes els vegem pixar fora de test a esta societat moderna.

Ja al camp li canvie les piles a l'ordinador del reg per degoteig, i fem la volta al camp pels margens, de l'antiga boquera fins a la solada. M'explica que ara està esporgant a poc a poc el camp “La llenya no la cremarem, llogarem el tractor per que la trepitge”
Ara, ja jubilat mon pare, quan és al camp el veig feliç, només per això ja paga la pena fer front a la factura. Mon pare també n'és conscient d'això “Mentre anem empatant anirem tirant cap a davant”
Passa l'estona i és hora d'anar cap a casa, més be jo cap a casa i mon pare al casino del poble a fer la xarreta i el carajillet. Abans d'anar-se'n diu mirant l'horitzó, cap als moderns xaletets que s'alcen a un quilòmetre “ este trosset t'apanyarà la teua vellea, açò valdrà a muntó diners”

És curiós ja fa temps que m'ho diu quan marxem del bancal, reconeix que la taronja no funciona, en petit comité amb eixe “ este trosset t'apanyarà la teua vellea” , entre ell i jo. Quan ens reunim tots els germans al voltant de la paella, nega i refuta l'evidència. “Mentre jo visca els camps estaran llaurats!” Em recorda als irreductibles gals de l'Axtèrix i l'Obèlix.

És mor una manera de viure que ha marcat fortament la societat valenciana, és bo o roín que açò ocórrega? Per què ha passat i esta passant açò? Quin futur te l'agricultura i els agricultors al País Valencià? Totes estes preguntes i moltes més que em faré, m'han decidit a començar una sèrie d'articles i del que este és la introdució. Aplicaré per a fer-los la meua experiència al camp, com a collidor, llaurador, treballador dels magatzems de confecció de taronja a diferents llocs de treballs, també les converses d'hora d'esmorzar al bar de llauros i tot amanit amb l'economia que he pogut apendre a la facultat. - Si ja sé el que penseu, estic fet un volantiner -
Així espere poder respondre'm a totes les preguntes que em sorgixen i així de pas si algú li poden ser de profit millor que millor que deia l'Arguiñano.

XE! AÇÒ ÉS UNA PIZZA

2007-11-13T12:34:00.000-08:00

Aplegarem la meua dona i jo a l'estació de tren de Nàpols ja ben afamats, El llarg matí que passàrem a les ruïnes de Pompeia i vora les tres que eren, feia que els nostres sucs gàstrics començaren a fer tossals a l'estómac.

M'haguera agradat estar més temps a Nàpols, la seua caòtica activitat, plena de gent als carrers, les botzines dels cotxes i els venedors legals i il·legals al carrers en feien trobar a gust, a gust mediterrani.
A Marta la meua dona no li feia tan de goig, això i els advertiments sobre la delinqüència ens feren arribar a l'acord d'estar-s'hi només una vesprada. Les coses així vàrem prioritzar; pizza napolitana per dinar i visita al Castel Nuovo, la residència d'Alfons el Magnànim i son pare Ferran d'Aragó per admirar el seu monumental porticada de marbre on s'exihibix encara l'escut quatribarrat de la nostra corona d'Aragó.

Respecte al Castel Nuovo la veritat es que vos podeu estalviar la visita al seu interior (5 €) no hi ha massa a vore, les successives remodelacions i incendis li han deixat ben poc per a admirar i l'exposició de quadres que té és ben pobra.
Ara respecte a la pizza, això si que és digna d'admirar i per descomptat de tastar.

Seguírem el consell de la guia que portaven i anàrem a tastar-la a L'antica Pizzeria ''da Michele'' a més el local ens venia de pas cap al port (Via Cesare Sersale, 1) on es troba el Castel Nuovo. Tot i estar ja una setmana per la bota italiana no ens havien afartat de pasta i pizza. Com dormíem a pisos llogats varem fer unes quantes visites als mercats centrals de Florència i Roma per a abastir-nos de bons queviures, tot de primera i així estaven després els guisats.
Da Michele és un lloc amb solera, es dedica a això de la pizza des del 1923, la guia que dúiem ja ens advertia que caldria fer cua per poder menjar al local i de fet l'haguérrem de fer, encara que no fou llarga donat l'hora que era ja. Mentre esperaven al carrer es veu que isqueren uns quants personatges famosos, un futbolista del Nàpols i una actriu crec, la gent els demanava autògrafs i el cap del local s'acomiadava d'ells amb goig, encara que també és de veres que ho feia igual de tot qui s'arrimava a ell després de dinar.
Esperant el meu torn no em llevava del cap la clavada que ens anaven a pegar a "il conto". Res més lluny de la veritat, potser fou el dinar més econòmic que férem a la Itàlia, amb onze euros apanyarem la visita.
Da Michelle només fa dos tipus de pizza la Margarita i marinara (tomata amb un poc d'all tallat a fines llesques) així és que com anàvem dos en demanàrem una de cada. No espereu que vos col·loquen a una taula només per a vosaltres, taules de 4 i 8 persones omplin el menudiu local i quan entres vas agafant cadira al tall. De veure dos coca-coles (amb ampolla de vidre de 33 cc de les que ja no es veuen per ací) ens serviren per arremullar la pizza. Dos italianetes s'assegueren en la nostra taula, prompte trencaren el gel (no m'agrada menjar defugint la mirada a ningú), una d'elles feu l'Erasmus a Lleida i amb una paraula en italià, altra en valencià i d'altra en castellà encara férem tertúlia, eren actrius de teatre i estrenaven eixe dia obra. Com no les desitjarem molta merda.
La masa de la pizza exquisida, els napolitans no la fan torradeta sinó tova, això un poc de tomata natural ratllada i un allets conformaven el meu dinar, quina cosa tan simple i a la volta tan bona. Tenen mans a Da Michelle i es nota, el paladar ho agraix.
En fi si s'arrimeu per Nàpols no ho dubteu, encara que estigueu ja farts de pizza arrimeu-se, no sé si és que a Da Michelle no fan pizza o són tots els altres llocs on no en fan.

JUANCA, LA COMMONWEALTH I LA CIMERA IBEROAMERICANA

2007-11-12T12:31:00.000-08:00

A sigut sense cap dubte la notícia de la setmana, encara que mai se sap, a voltes l'actualitat ens sorprén. El Rei d'Espanya manat callar a un impertinent Hugo Chaves. No vaig a reflexionar ara sobre si crec que estigué be o malament el comportament de tots els actors d'este sainet (incloent-hi els qui no estaven presents, Deu meu ja pareix Nostresenyor amb bigot!!!) M'agradaria escriure i que el lector per descomptat em seguís sobre la impressió que m'ha causat el comportament de tots els actors i el seu efecte sobre Juanca.

No soc gran coneixedor del funcionament ni de la Commonwelth ni de les cimeres d'estats iberoamericans, però així a grans trets s'hi veuen de característiques comunes, a mi sempre m'han semblat uns fórums, unes associacions per a defendre i fomentar uns interessos econòmics i culturals més o menys comuns. Això almenys és el que sempre se'ns ha venut des dels mitjans de comunicació.

Però no només se'ns ha venut això, també se'ns han fet uns paral·lelismes entre les dos institucions o almenys eixa és la impressió que a mi sempre m'ha donat. A l'igual que la Regna d'Anglaterra se la tracta amb pompa i respecte al país de la Commonwelth on va, supose que per allò que significa de nexe d'unió històric, cultural i fins i tot econòmic,també així fins ara ens havien contat el paper de Juanca a les cimeres iberoamericanes. Des de les teles i ràdios espanyoles ens el venien com el representant de la fraternitat de la cultura hispana.

Així és com potser haguera continuat, almenys al meu subconscient, sinó fora per la recent polèmica ocorreguda i és que de sobte me n'he adonat, millor dit el meu subconscient se n'ha adonat (i també crec que el de més gent) del que reialment és la reial persona del Rei d'Espanya al context iberoamericà. El Cap d'Estat del Regne d'Espanya, res més ni manco. I és que quan les persones actuem, podem entrar a valorar els fets i les conseqüències que se'n deriven i això fa caure molts tabús, almenys més que sentir llegir paperets al Nadal mentre parem la taula per a sopar.

DONANT PALS DE GOLF - A L'AIGUA-

2007-10-22T14:37:00.000-07:00

Per a esta setmana em permetreu recuperar un antic escrit sobre el golf, ho sent no tinc temps. Esta setmana em case, si per fi! diran alguns. Be el ben cert és que ja tocava, mots anys vivint amb la Marta en pecat mortal com diuen les beates del poble..
Quan torne del viatge a Italia promet fer-vos una bona crónica amb un apartat especial per a Nàpols i el seu castell amb les quatre barres de la Corona d'Aragó.
En fi, mentrestant podeu divertir-vos amb les pilotetes.

Bé, no he fet cap enquesta ni res d'això, però gastant un poc el sentit comú em vénen al cap algunes associacions com ara, un esport per a rics, especulació urbanística, consum d'aigua excessiva, en fi que no trobe idees massa agraïdes sobre este joc de pals i pilotetes.

Però estes associacions que jo faig, seran una cosa personal meua? Serà que no he jugat jo mai a este esport i per això no sé jutjar-lo bé?

Pense que no sóc una persona que se n'isca massa d'allò que a sovint es veu pel carrer, per això vaig a fer un atreviment que pot ser siga criticable, vaig a ficar-me com a exemple del que pensa un valencianet de a peu sobre l'assumpte. (encara que opinions sobre l'esport com esta també les he sentides amb frequència pels carrers i a les tertúlies de bar)

Pareix que la majoria de la gent no té una opinió massa favorable sobre l'esport, encara que seria millor dir sobre la construcció d'infraestructures per practicar-lo, o millor dit sobre la construcció urbanística al voltant del verd camp de joc, però anem a pams que sinó em perdré i de pas es perdrà el lector.

Excepte comptades excepcions no crec que cap cosa siga roina o bona per sí mateixa, dependrà de l'ús que es faça d'ella, per això anem a aplicar esta màxima al tema que ens ocupa, però no des d'una vessant esportiva (que segur que és molt saludable) sinó econòmica, que és la que ens afectarà a tots en alguna mesura, siguem o no practicants de l'esport.

Quins principals avantatges econòmics reporta la construcció de camps de golf per al nostre principal sector econòmic, el turisme?

En principi, estes instal·lacions ajuden a desestacionalitzar l'arribada de turistes, és a dir ajuda a atraure visitants a distintes èpoques que a l'estiu o Pasqües, açò de retruc ajuda a crear treballs més estables, és a dir, no de temporada.

Òbviament la construcció d'estes instal·lacions també reporta una gran quantitat de faena per al sector de la construcció, que és una altra peça angular de l'economia valenciana.

S'estima que el turisme que atrau este esport té un poder adquisitiu superior a la mitjana, pel que es gastarà més diners i per tant generarà més beneficis. És el que últimament haureu sentit sobre la confrontació entre turisme de sol i platja, front al de qualitat, (que resumint és podria dir el que es deixa més diners per cap i el que es deixa menys, perquè el que en global es deixa més és el de sempre)

Per últim la rendibilitat que sembla tindre l'activitat és prou superior a la que es podria fer amb els mateixos imputs (aigua i terra) és dir l'agricultura, que de fet està en clara recessió al país amb preus de fa vora trenta anys i amb costos de l'actualitat.

I quins són els principals desavantatges?

Dons l'únic desavantatge que té en principi és l'ecològic, puix que suposa crear entorns de gran extensió amb espècies alienes i que, a més, necessiten un consum elevat d'aigua, més elevat inclús que els usos agrícoles. I com tots sabem, el territori on vivim no nada en l'abundància de l'element, mai millor dit.

Però llavors, si fiquem els avantatges i desavantatges en una balança sembla que siga positiu la instal·lació de camps de golf, no?

La meua opinió personal és que sí.

A continuació i per als que no s'hagen escandalitzat i hagen abandonat la lectura, passarem a analitzar la lletra menuda de l'assumpte, és a dir, l'ús que se n'està fent dels camps de golf.

L'anàlisi és ben clara i quasi tots tenen ja una lleugera idea del que s'està fent.

Els camps de golf s'estan fent als llocs costaners on la indústria turística gairebé en molts llocs està ja quasi col·lapsada, un bon ús de la infraestructura seria per exemple fer-la a les comarques de l'interior, on van escassos de turisme i el que hi ha és molt estacional (Pasqües i Nadal) i a més tenen més recursos hídrics que a la costa o almenys no estan tan explotats, de pas amb la construcció de les instal·lacions es podrien construir depuradores associades al camp de golf que depuraren les aigües residuals d'estos pobles on ara, a molts d'ells no existix este servei, després de pas regar amb elles.

Però desgraciadament sembla que no es farà així.

Si el que es busca és turisme de qualitat, que es deixe diners i que cree llocs de treball, el més lògic seria que si s'ha de construir quelcom al voltant dels camps de golf foren hotels o instal·lacions semblants, no urbanitzacions d'unifamiliars o de xaletets, que atrauen un turista que es deixa menys diners a la seua visita i induïx un percentatge de creació de treball inferior, per no anomenar l'impacte de població a molts poblets, o el merament ecològic.

Si al País Valencià tenim una escassetat d'aigua com ens recorda molt a sovint el Consell actual, el més normal seria apropar estes instal·lacions a les comarques on hi ha menys dèficit hídric, però pel que pareix açò tampoc no serà així, i justetament les zones amb majors dèficits seran les que patisquen més P.A.I.'s golfístics.

Conclusió, les virtuts, que en principi, podia tindre esta ferramenta per al desenvolupament econòmic del territori semblen desvirtuades per l'ús que se n'està fent d'ell, i açò no vol dir que no es pogueren fer camps de golf a la costa massificada amb dèficits hídrics evidents, però no el gros de tots ells.

Però què és el que ha fet que un instrument tant magnífic per a dinamitzar la nostra economia estiga tenint un ús tan errat?

Dues són les causes obvies i que estan ben lligades: l'especulació urbanística i l'endeutament dels Ajuntaments.

Respecte a la primera cal dir que està utilitzant l'activitat esportiva del golf com a pretext per a construir i requalificar allà on abans no es podia, així el desenvolupar l'activitat econòmica del golf no és el fi en si mateix, sinó el mitjà per a requalificar i després construir en eixos terrenys i clar posats a requalificar per construir volen fer-ho on puguen traure més diners, és dir a la costa.

Respecte a la segona, està clara, els Ajuntaments ofegats pel mal finançament i/o la mala gestió veuen amb les requalificacions una manera d'alleugerir la seua càrrega financera, encara que açò és un peix que és mossega la cua, perquè davant el nou creixement també hauran de prestar més serveis amb el que col·locaran eixos recursos. Tot açò adreçat amb eixe tipus d'accions que tots sabem, però que cap persona diu.

Ara, si em permet el lector i si no està fart ja de pilotetes i pals, ens capbussarem un poc en les repercussions polítiques.

Des del Consell no paren de fer propaganda de les virtuts econòmiques d'esta activitat, no seré jo qui les negue, però clar s'obliden d'eixa lletra menuda que havíem esmentat adés.

Des de l'oposició estan intentant arrear-li garrotades al Consell amb este tema, fent un poc de demagògia (semblant al que fa el govern amb l'aigua i la llengua) sabent que té la partida mediàtica guanyada abans de començar-la, però perduda la real, la d'atovons i taulells, i és que quasi tots els Ajuntaments cauen al forat i fan berdie, alguns més a gust que d'altres, però...

ESTE 9 D'OCTUBRE

2007-10-15T10:18:00.000-07:00

Fou curiós, sense adonar-me'n em claví al mig de la processó cívica del 9 d'Octubre. Les enganxines de "no mos fareu catalans" eren la rosa en les solapes de les dones i el mocador al dels hómens.
Tot fou pensat i fet, abans que la paranoia em fera acollonar-me i amb la companyia del meu amic Toni, d'ací de Paiporta, agafarem el metro cap al Cap i Casal. La veritat és que és curiós com a una part del valencianisme se li ha fet fora de la celebració més important de la Pàtria Valenciana. Sé també que no som els primers, ja fa cinc anys al 2002 un altre grup de nacionalistes acudiren baix el paraigua de la unitat del valencianisme a la marxa cívica. Esta volta anàvem baix la convocatòria del Bloc Jove de València Ciutat.
No sé si és la millor idea anar sota la marca d'un partit (és més, el meu partit) veient que els partits que acudixen baix les seues sigles tenen tanta solera com ESPAÑA 2000, ALIANZA NAZIONAL, COALICION VALENCIANA i algun altre que ara se m'oblidarà, però el que si que tinc clar és que el dia dels valencians, el valencianisme de l'altra banda del riu no hi pot, ni ha de faltar. No ens ho podem permetre.

A la baixada de la Senyera estàvem allí reunits una quinzena de jóvens i no tan jóvens, portant senyeres coronades i estrelades, només aplegar un bon home acudí cap a nosaltres a donar-nos un pamflet, tipus com els versets que es repartixen quan trauen a passejar a la Geperudeta, però amb més amplitud .
En ell algú anava cantant-li les lloances a Nostra Senyera. Un quants n'arreplegàrem els pamflets i prompte algú va votar, açò està malament escrit; l'home excusant-se va dir - home tots de tant en tant tenim alguna falta - alguns li tornarem el fulletó i l'home girà cua i se n'anà a repartir-ne més encara sense explicar-se la resposta - Ell que ho havia fet amb tota la il·lusió!!! -
Jo me l'alcí i quan vaig aplegar a casa me'l vaig llegir, en efecte uns versets tipus als que se li fan a la Geperudeta, sense entrar en detalls estilístics l'ortografia era aberrant, fins i tot per a quasevol norma ortogràfica de totes les que ha tingut la RACV, com a mostra un botó, l'home amb molt d'amor a la ce trencada li la ficava fins i tot al topòmim Valençia . Al final vaig llegir Paiporta a 9 d'Octubre del 2007 i ja deixí d'estranyar-me. A l'ultima reunió pública que tingueren els regionalistes paiportins, esta acabà en baralla pública per l'únic document en valencià que se'ls havia acudit escriure (d'un bon grapat d'ells) "que si açò és català" "que si català serà ta mare" i a la fi acabaren com el ball de Torrent.

Però be continuem, que em perd entre divagacions, la marxa cívica començà i estàvem vora l'ambulància i darrere dels elements feixistes d'E2000 i AN. "p'a cagar-se i no torcar-se", bé almenys si ens passava alguna cosa el SAMU estava ala voreta!
El bon juí ens feu anar avançant per la vorera fins aplegar a l'altura on estaven els col·lectius ENKARA, la PJV i ONV, he d'agrair que ens deixaren lloc i que a més es portaren com uns senyors, darrere nostre la policia nacional s'encarregava de controlar als grups d'exaltats abans nomenats. Camí de la Catedral la gent ens mirava i no donava crèdit, alguna Tia Maria ens cridava - Catalans que feu ací! - i nosaltres contestaven tots a una SOM I SEREM VALENCIANS amb el que l'assumpte quedava liquidat, també però alguna altra amb enganxines de "no mos fareu catalans" ens va aplaudir al nostre pas. La veritat és que la tònica fou no alçar gran odis, ni tampoc grans malícsies. La normalitat era l'ama de l'acte, com ha de ser.
Ja la Senyera fent el TE DEUM les converses amb altres valencianistes fou una nova mostra de normalitat, per la meua banda estiguí parlant amb un home de Villar de l'Arzobispo, que si be al principi brollava foc dels queixals pel ""nosaltres que duia la nostra pancarta després i ja més aquetat em conta la seua història de com hi havia aprés valencià i fins i tot em digué que el nosaltres apareixia en els llibres clàssics, al remat el més important de la historieta fou la conclució que encara que mai no aplegaríem (o si) a un consens lingüístic, de llengua no és menja i la patria dels valencians necessita que algú defenga els seus interessos..

Quan les personalitats isqueren del Te Deum i marxaren cap al Parterre tots darrere desfilarem pel carrer la Pau, allí i sense aplegar a l'estàtua de Jaume el Conqueridor ens retirarem de la marxa, almenys així ho recomanava el sentit comú quan vérem un parell de neonazis fent-nos un seguiment, la policia es portà bé, ens acompanyarem fins que fórem lluny del perill.

Esta és la historieta, així però em quede també amb tres de feridetes al cor; Un company de Vil·la-real que em deia que cada volta veu un ambient més hostil als carrers del Cap i Casal. L'estampa que vaig vore quan fiu la vista arrere al Carrer la Pau i vaig vore un grup de neonazis onejant banderes espanyoles i signes feixistes. I el comentari d'un home major dient-nos que era penòs que uns jovenets tingueren el valor d'estar ahí i que els caps del seu partit estigueren no sé on (encara que jo de jovenet en tinga poc, ja se m'esta passant l'arròs)

COMMEMORACIONS

2007-09-25T12:04:00.000-07:00

La història és llarga i sembla que tots els anys hi han grans commemoracions i dates que celebrar quasi gairebé ja pareixen com els dies sense cotxe, el dia mundial de la lluita comtra l'apetitis neuronae, o el dia de l'arbre solitari.
Així i tot m'agraden, la major part d'estos dies i commemoracions, servisquen per a molt o poc, solen tindre una bona finalitat al darrere, després millor o pitjor,amb més o menys cursilera, aplegaran als seus fins; fer participar o trametre una idea o coneixement.

Tots estos esdeveniments tenen en comú el que un grup de persones representades individual o institucionalment s'apleguen per a trametre unes idees sobre allò que poden fer o sobre allò que ha passat.
Hui però, vaig a centrar-me en aquelles fites que volen rememorar allò que passà i el seu significat.
Estes poden estar impulsades per institucions, parlaments, estats, etc.
Qui pot enrecordar-se d'Anglaterra sense les seues pomposes rememoracions de les mil i una batalles? Com per exemple la de Trafalgar. Dels francesos amb la seua pressa de la Bastila i la seua revolució, dels nord-americans sense el seu 4 de juliol, dels escocesos sense el seu Brave Hart, dels bascos sense el seu Aberri Eguna o dels valencians sense el 9 d'octubre.

Les institucions s'encarreguen de rememorar estes fites, no per la pressió popular, no perquè els manifestants estiguen reclamant-ho, sinó perquè si no fos per eixes fites ni la institució ni els que en formen part estarien ahí. És una ofrena a si mateixa, i a tots els que d'una manera o altra en formen part.

Este 2007 a banda del nostre magnífic 9 d'Octubre, els valencians tenim dos commemoracions molt assenyalades; una els 300 anys de la Batalla d'Almansa on por justo derecho de conquista són abolidos los fueros i privilegios del Reino de Valencia . No és una data molt gojosa per celebrar, almenys per als valencians, però si de conmemorar puix reflectix allò que varem ser (Un Regne, a l'hora doncs, un estat) allò que deixarem de ser i allò que si decidim podem o no podem ser, puix el dret de conquesta mai és just per als vençuts.

Però la història avança i ara els valencians estem en democràcia dins de l'Espanya europea i pot ser no és l'hora d'anar contra ningú si no ens en van a nosaltres, però si de recordar que tot i els avanços, un dia fórem el Regne de València i igual que hui, majoritàriament sembla que no volem tornar a tindre eixe estatus, per a això tenim l'Estatut (ara falta aplicar-lo) no per això hem de renunciar a res i per tot això cal recordar per exemple el fatídic dia del 25 d'abril del 1707.

Però com hem dit la història avança i així estem ara en el 2007, el valencià és llengua oficial i pròpia del nostre poble. Temps a passat des que ens la varen prohibir escriure i apendre regladament. Ara ens l'ensenyen a les escoles si ho demanes, en teoria clar, hi han molts pares, xiquets i estudiants que s'assabenten d'açò davant la realitat de no trobar plaça en valencià, (com les notes que em ficaven de menut N.M. necessita millorar)
Ara fa 75 anys a Castelló es firmaren les regles en les que ensenyem la nostra llengua valenciana, allí signaren les persones i institucions més significants del nostre idioma, Valencians, Catalans i Balears.
També Lo Rat Penat i el Pare Fullana, les signaren, no sense deixar constància de certes disconformitats, que dit i fet representaven la pròpia singularitat del parlar valencià.
Estes normes ens han servit per a començar una ja nombrosa producció literària i científica en valencià, tot i que encara li falta per aplegar al lloc merescut almenys pel número de parlants. A l'internet però, i amb tot el que això suposa som una de les llengües més dinàmiques i prolífiques. Estes normes ens han servit per retrobar-nos als valencians en la nostra cultura, tot i que des dels anys 70 la centenària institució de Lo Rat Penat i la RACV en crearen una codificació de nova, ara als 75 anys de la seua signatura (també pel nostre Rat Penat) estes normes de Catelló han de servir per retrobar-nos en la nostra valencianitat, també a Lo Rat Penat i la RACV que si més no històricament duen usant més temps les normes de Castelló que no les noves del Puig.
Però la veritat és que jo no soc ningú per a dir el que ha de fer ningú. Tots els ratpenatistes, tant els que estan fora, com els que encara romanen al si, s'adonen que la cultura valenciana ja s'escriu amb C de Castelló. Així a poc apoc vasorgint un nou valencianisme cultural integrador.

I tot açò em du a la següent conclusió, s'imaginen al govern de Madrid deixant de commemorar com cal l'obra i el seu Il•lustrat Alfonso X el Savio? S'imaginen als escocesos durant els segles passats sense recordar que la seua pedra de la coronació, també dita del destí (on es coronaven els reis escocesos) va ser furtada per Eduard I d'Anglaterra, i a partir de llavors el reis d'Anglaterra es coronaven asentats damunt d'ella?
Doncs a mi em pareix que no.
La Generalitat sembla haver passat de puntetes sobre estes dos fites dels valencians, les ha commemorat? o en farà algun acte amb la boca menuda?
No són maneres. A ma casa a això se li diu poca espenta.

P.D. La pedra del destí fou tornada pel govern anglès als escocesos el 6 de novembre de 1996. La pedra pesava 250 kg, allò important no era el pes o la grandària.

LA LLIBRETETA

2007-09-19T10:36:00.001-07:00

Fa dos o tres anys comencí a interessarme per eixes expressions, paraules i dites que sempre he sentit de menut i cada volta es van sentint menys. La gent major se'n va anant i part del seu parlar també, però junt a estes paraules també nàixen de noves o es rebifen de velles.
Cosa esencial per a anar fent esta faena ha sigut portar una llibreta i una menuda llapissera al damunt, de vegades et sorprenies a tu mateixa amollant paraules de les que no es gasten als estàndarts usuals, si pasaven unes hores i no l'apuntaves, savies que es perdria en el teu record, fins que tornara a sortir de la teua boca.
La gent major és una bona font (de les millors) però també la juventud i sobretot sentir parlar a difents gents de tot el País Valencià. Per anar arreplegant parauletes i expressions, és imprescindible parar be l'orella, però també anar amb el valencià per davant, perquè a sovint, si no dones tu el pas, molts parlants no et desvetllen la seua condició de valenciano-parlants.
També m'ha ajudat molt Internet, navegant per ella trobes molt escrit, i també diccionaris com el DCVB que m'ajudat a esbrinar el significat de molts mots que els havia sentit o emprat nombroses voltes i no en savia ben be el seu significat.

També compartir coneixement a la xarxa m'ha ajudat a recopilar moltes notes, de fet quasi totes les expressions i dites que podreu observar al document on de moment les he arreplegades ja han sigut publicades als posts de www.valencianisme.com.

Este és un treball humil, fet per un filòleg aficionat o de tot a cent com m'agrada dir a mi (de fet diuen que cada valencià és un filòleg en potència)
Molts han fet trebals moltíssim més rigorossos, sitemàtics i guaixats, però si el lector em permet, este és el meu granet de sorra i amb el temps espere anar fent-lo més gran a poc a poc i amb la complicitat del parlar diari de tots nosaltres.

compilació de paraules, expressions i dites valencianes

TORNEM AMB LA TV3

2007-09-16T10:19:00.000-07:00

Personalment, no és que siga una de les meues preferides, però de quan en quan un bon documental del 33 o del 30 minuts i alguna pel•liculeta cau. És extrany tot i que crec que no em cal cap tipus de concienciació de la bona tasca lingüística que fa qualsevol tipus de mitjà de comunicació que desenvolupe la seua tasca en llengua valenciana,no em plantege este tancament de l’emissió de la tele dels nostres veïns catalans al nostre territori, com un atac a la llengua (que en certa o tota mesura ho és) ni com un atac a la llibertat d’expressió i al dret a sentir la infomació des d’un altre punt de vista (podent estar d’acord o no). M’ho plantege d’una manera més tranquila, el Molt Honorable Senyor Paquito Camps de Golf i tota la seua trouppe de holligans peperos em van a fotre en un dels pocs espais en els que no tenen dret a entrar, en ma casa. Per una banda fan tot el possible per a que puga exercir el meu dret a jugar al golf (cosa que per als qui els agrade estarà molt bé) i per altra fan tot el possible per a que no puga exercir el meu dret a vore el que em rote dels collons a ma casa.

És extrany, la gent del P.P. en la seua cara més amable sempre s’ha presentat a la societat valenciana com els paladins del liberalisme polític. La llibertat individual de les persones sempre ha d’estar per davant, dien... Que se n'haurà fet!
Paradigmàticament la seua actuació en este tema sembla més propera a la pudor del nacionalsocialisme, implanten les bases per al conrreu d’una activitat social o socialitzant com el golf i en canvi coarten mitjançant la censura la meua llibertat individual de poder vore uns canals de televisió que he tingut l’oportunitat de vore durant més de 20 anys.

I per deixar constància en pareix tan respectable i recomanable el practicar el golf com el vore TV3, és el que tenen les faules a l’hora d’escriure.

DE TROBALLES: Pep Laguarda i la tapineria.

2007-09-10T15:46:00.000-07:00

Vaig trobar el seu únic disc Brossa d'ahir per pura casualitat a la pàgina de links de material en valencià/català www.comparteix.cat . La resenya que hi figura al link de descàrrega em cridà l'atenció un grup valencià dels finals dels 70 amb resenyes en els diaris dels E.U.A.? Bé és mereixia matar la curiositat, un clic i tot en marxa.

La primera volta que escoltí la seua música em resultà un tant estranya, una barreja de psicodèlia i una mica de folck, tot amanit amb tota mena d'instruments i sorolls dels que et trobes passejant per la muntanya o vora la platja. Em sonava a un d'eixos grups hippylongos americans, d'eixos clàssics que han fet música que mai no passarà de moda i que malgrat el pas del temps sempre, es conserven frescos com l'aire que bufa de la mar.
Però a més a més parlen en la llengua de ma casa. Si tot és furgar i trobes...

Sis cançons de llargària considerable ens escorten amb una serie de veus i sons musicals que t'enganxen com si d'una droga dura es tractara. És un treball musical que et va amerant cada volta que el tornes a escoltar, una volta darrere altra descobrixes noves sensacions i sons a cada cançó.
El disc comença amb alceu-vos, xe, que ja és de dia; Una guitarra acústica junt a sons dels pardals matinejadors manprenen la cançó, després entra la percussió suau i la veu del Pep Laguarda per aplegar al'extàsi amb uns excepcionals cors que ens donen el bon dia. La resta per a descobrir.

Després de l'aperitiu, el disc torna amb cims i abismes una dylaniana mediterranea d'allò més bonica. Per rematar la meitat del disc La caseta del plater amb una percussió excepcional a l'igual, altra volta,que els cors.

Una paüra ens introduïx a la nit amb els saltamartins de fons i el xiuxiueig del Pep Lagarda. Milanta anys-llum blues fent un fals directe a l'entrada (o així m'ho sembla) ens endinsa en la matinada plena de wiskey, blues i cassalla, esta és la més curteta i deixa pas al, punt i final armoniós, mai millor dit del la balada de l'angel bru.

El disc tot i que els components són/eren tots valencians, és grava al poble de Deia a Mallorca, en un modest quatre pistes a l'estudi d'un tal David Alllen (Soft Machine, Gong).que llavors es veu que tenia l'estudi hippylongo a este poble, concretament el Banana Moon Observatory.
Este tal David Allen es veu que publicà una ressenya del disc a un important diari de Nova York i encara que les vendes no han sigut mai massives, si que s'ha convertit en un disc de cult per a molts aficionats a la psicodèlia i el folck, De fet el vinil original es cotitza a Internet entre 300 i 600 €.
Passejant també per l'Internet i consultant les planes de vendes de discos i les típiques llistes de millors LP's un és troba que a quasi totes les planes americanes, per cert és pot aconseguir una reedició molt acurada del disc original amb un parell de llibres amb anècdotes i un DVD amb gravacions del grup.
Sobre les llistetes, molts no dubten en qualificar-lo com un dels deu millors discs de folck-psicodèlia, i fins i tot entra dins d'algunes llistes espanyoles com dels millors 100 treballs musicals del segle passat.

Que s'ha fet d'esta gent? Doncs ben be no se sap, sembla que fou un d'eixos discos maleits, tan bo que millor no fer un altre per cagar-la. Tal volta s'hauria d'anar al carrer Tapineria per trobar-los
Bo, abaixant a la realitat posíblemnt la cosa no donava per a més. La distribució a Espanya en aquell temps fou lamentable, segons es veu, tot i que llavors la música en valencià estava en ple esclafit, la veritat és que si hui en dia ja costa donar-se a conèixer en valencià, sols cal imaginar-s'ho aleshores. Els americans en canvi i sense prejudicis lingüístics si que l'han sabut apreciar.

Pep Laguarda sembla que després d'este disc en gravà un altre que mai va vore la llum, (tal volta seria interessant trobar les cintes i escoltar-lo) i respecte als components en l'actualitat sembla que han acabat un poc barallats pels drets de la reedició de l'àlbum en el 2005. Fa poc a Massalfasar un dels components donà un concert i a alguns fòrums d'internet sembla que el Pep Laguarda buscava acompanyants per formar grup.

En fi, el millor quedar-se amb la qualitat del disc, escolteu-lo si podeu i gaudiu una horeta del plaer dels sentits.

CA BLAYET

2007-09-06T10:27:00.000-07:00

Anant per la carretera del Saler, junt a les comportes del Perellonet (les primeres no les que estan junt al Perelló) vos trobareu el restaurant.
Als cartells trobareu la data de fundació, 1935 si no recorde malament. El major encant del local és la seua situació sense cap dubte, junt a l'Albufera. L'edifici és sobri no té cap luxe innecessari ni tanpoc li falta de res. Però per al que s'hi a d'anar és pel menjar i això ho tenen boníssim.
Com probablement si aneu, ho fareu en cotxe (no vos recomane anar ni en bici ni caminant, ja se sap, després d'una fartà la panxa pesa molt) trobareu un ampli parking junt al restaurant.
A la seua plana web diuen que fan cuina de mercat, però si aneu no vos ho recomane, no perquè tinguen mala cuina per a ella (a més els ingredients són de primera qualitat) sinó perquè almenys per al meu gust allí s'ha de tastar peix i marisc.

Començant per l'esgarradet, l'all-i-pebre, qualsevol tipus de paella i acabant per peix fresc o salat cuinat de diverses maneres, tot sol estar sempre al seu punt i clar i si a açò li afegim uns ingredients de primera qualitat tenim un resultat magnífic.

El local té zona de fumadors i no fumadors, esta més gran i junt a la de fumadors la seua terrasseta per a set o huit taules. La terrassa és recomanable per als dies solejats d'hivern al migdia, unes clotxines amb pebre i llima, acompanyats d'un bo vi blanc o una freda cervesa són recomanables per a qualsevol persona que li agrade patir.

Per als qui teniu xiquets hi ha una bona zona d'esbarjo on ells podran jugar al recer de perills i vos deixarn allargar un poc la tertúlia del dinar o sopar.

Les cartes del Blayet són en valencià (normalitzat no com el nom del restaurant) i en castellà francès i anglès, una pena que la plana web només estiga en castellà.
L'atenció és bona, els cambrers intentaran fer-te l'estona més agradable, però sense parafernàlies moltes voltes més que prescindibles. La feina dels cambrers és també un dels forts de la casa. La atenció en valencià bona dels qui el saben parlar i d'alguns cabrers i cambreres andaluses en un castellà salat que et fa entrar ganes de conversa.

Vos recomane l'esgarradet, qualsevol ensalada de la casa, l'all-i-pebre si no vos agrada molt valent i quasi tots els arrossos excepte el melós de llamàntol que per al meu gust sempre me l'han tret o massa salat o massa coent. Per acabar no vos perdeu la "tarta de la abuela" i el bon café que servixen.

Respecte a la dolorosa si no s'esmarreu en 25 o 30 euros per cap fareu el sopar o dinar, però si s'esmarreu no patiu, és un d'eixos llocs que quan pagues reconeixes que els diners que has amollat mereixien la pena.

Per cert si algú vol fer nit, Ca Blayet és també un hostal.

ESCAPADA A LA SERRA DE BÈRNIA

2007-08-30T12:35:00.000-07:00

És recomanable d'eixir matinet de casa si és vol fer la ruta a les èpoques on ja comença a apretar la caloreta, nosaltres però, eixírem més tard, se'ns van apegar el llençols, som així no ho podem canviar.

Tot i eixir tard de casa, vora les nou del matí (ens esperava hora i mitja de camí si ho trobàvem a la primera) això no fou impediment perquè anàrem ben preparats, calcer adequat, la gorra que no faltara per protegir-nos del sol, els entrepans i la beguda per a quan el cos desfallira pel camí de la Serra.

Eixírem de l'autopista, previ pagament de l'etern peatge de la A7, no férem cap plànol, creia que m'enrrecordaria de com aplegar-hi, Però com sol passar no m'errecordí una volta allí. Em vaig atrotinar i acabarem a l'altra banda de la Serra de Bèrnia de la que teniem previst començar la ruta. Allí, entre urbanitzacions, cases i més cases que arrapaven les faldes de la Serra de Bèrnia que mira cap a Altea i Benidorm, s'entestarem en trobar un lloc per on manpendre la ruta. Finalment desistirem, el formigó s'havia menjat l'entrada.

Agafàrem el cotxe direcció Benissa, pensàvem; toca tu! si no podem pujar Bèrnia, almenys anirem a la platja. Però ves per on, de sobte vàrem vore abans d'aplegar a Benissa un desviament on un cartell que marcava Xalò, ens obri el record. Sí, era per allí.

La Serra de Bèrnia l'intentarem pujar un anys abans, febrer crec que era, però ens va ploure i desistírem, no sense abans fer un bon glop d'una de les fons que naixen pel recorregut.
Ens desviàrem cap a Xalò i des d'alli, ben indicat estava com aplegar-hi. Una carretera, això si, sinuosa i que tira cap a dalt, Pel camí alguns ciclistes tirant la lleu (quan no panteixant) per l'apujada ens feren companyia en el nostre trajecte amb cotxe (sortosament)

En aplegar a l'inici de la ruta, hi ha una pinadeta que acompanya un Mas convertit en restaurant. No hi havia molts cotxes, el cartell anúncia menjar típic i encara sense haver-lo tastat (promet que un dia hi aniré) pense; - si algú puja fins allí a menjar, han de cuinar bé. -

Al començament, s'observa un caminet que transcorre entre camps de vinyes que el llepen i algunes casetes d'estes que la gent es va fent poc a poc i on tenen el respir merescut a la rutina diària. Este paisatge ens acompanya fins aplegar a una primera font d'aigua neta i fresca. De tres canys brolla l'aigua i no som els únics que hi estem, un xicot es renta la suor de la front i també les abelles acudixen a refrescar-se vora l'aigua.
Allí reomplim un parell de botelles amb la fresca aigua i mamprenem a pujar per una senda que s'estreta cada volta més, mentre s'enfila cap a dalt de la serra. La verdor i el bon paisatge ens envolta, les vistes paguen la pena. Així mentre anem bufant i panteixant, apleguen al primer alto al cami, és l'una i mitja del migdia i baix un ametler que prova de no caure pel penya-segat fem el dinar.
Després de reposar continuem cap a dalt, fins aplegar a una cova que forada la Serra i permet passar cap a l'altra banda . Per on entrem es nota la ma de l'home en fer el forat, però en avançar un metres la cova s'agranda i deixa ja vore la seua naturalitat escolpida. A dins bufa un aire que en eriça els pels i ens refresca de la calor del migdia.

A l'altra cara de la Serra tot canvia la verdor deixa pas a la pedra esguitada per les palmes que s'aferren a una terra pobra, així el paisatge verd perd bragó front la blancor de les escorrenties de pedres i com no, de les urbanitzacions que ens encalcen venint des de Benidorm, Tot i això el paisatge és bonic, es pot albirar perfectament Benidorm i les seues torres hoteleres i també la seua illa, que imagine plena de pardalets.
El cami deixa entrevore l'existència d'una colònia de cabres, que encara no albirem. La calor és sufocant i la pedra al cami refulgís el sol que ens assaona més del comte la pell. Portem tres hores ja de ruta quan comencem a doblar la Serra de Bèrnia, cap a les ruïnes de l'antic fort que protegia la muntanya. La verdor torna a fer-se l'ama i prop del castellot trobem un altra font i més visitants que paren com nosaltres.
Una picadeta, ens refresquem i tornem a reomplir les botelles d'aigua. Dalt de tot unes formes blanquinoses es mouen, un ramat de cabres, sense pastor prop. Són les ames de la serra i ens vigilen com qui es mira a l'intrús.
Quan les cames sembla ja que volen deixar de respondre't comences a baixar i el camí et regala el millors paisatges del dia, tot plegat al final els camps de vinya i ametlers ens tornen a acompanyar, alguns, sinó la majoria, sense qui els conree ja.

Abans d'eixir de casa se'ns va ocòrrer ficar unes tovalles i uns banyador a la bossa. Acabàrem el dia a una de les impressionants cales de la contornada. Ah!! i si aneu amb diners a la cartera, no deixeu d'anar a sopar a Al Zaraq al poble de Benissa, l'amo de la casa i la seua encantadora muller, vos faran degustar les mil i una nits de la cuina libanesa. Bon Profit!

LA BALANÇA FISCAL VALENCIANA

2007-08-30T09:46:00.000-07:00

Últimanet sembla que el tema del finançament valencià envers de l'estat espanyol, torna a estar en boca de la vida política valenciana, degut a això he decidit llevar-li la pols i actualitzar un poc un article que vaig publicar al diari parlem al 2005.
Espere que vos aprofite.

FISCALITAT A L'ESTAT ESPANYOL I A LA UE
Per començar l’explicació de la balança i els dèficits fiscals que patix el nostre poble seria convenient fer una breu i el màxim de senzilla explicació de com funciona la fiscalitat a l'Estat Espanyol i la U.E. sense entrar en detalls específics entre els que es perden fins i tot els experts, tot i sabent les incorreccions que esta simplicació pot comportar.
.
Respecte al sistema estatal tenim les següents modalitats:
-Els sistemes forals de Navarra i País Basc on cadascun dels territoris s'encarrega d'arreplegar, i en alguns casos de legislar, els i sobre impostos. Una volta els tenen tots al calaix li paguen al govern espanyol les factures dels serveis que este ha prestat als seus territoris més una quota de solidaritat que ja ve marcada i que no es pot superar.
-El sistema especial fiscal de les Canàries que té com a missió compensar de manera efectiva els sobrecostos que es deriven de la seua llunyania i insularitat. Tenen un règim duaner diferent i alguns impostos més barats ( ex. tabac, gasolina, etc.)
D'altra banda existix una Agència Tributària estatal que tots coneguem com Hisenda que és la que s'encarrega de recaptar tots els impostos de l'Estat; una volta arreplegats comença la feina de repartir els ingressos entre les diferents administracions: Estat, Comunitats i Ciutats Autònomes, Ajuntaments, Diputacions i Mancomunitats).

Els principis per repartir-los són:
-Solidaritat per garantir l'equilibri econòmic i social.
-Autonomia financera de cada administració.
-Suficiència de recursos per desenvolupar correctament els serveis prestats.
En principi pareix del tot raonable o just, però a l'igual que en tot contracte d'assegurança el més important està en la lletra menuda. Però bé, continuem...

Respecte a la U.E. esta recapta els seus fons bàsicament dels:
-Drets duaners, cotitzacions del sucre etc. que li són competencials.
-De la part de l'IVA que li correspon.
-Dels recursos procedents de carregar a cada Estat proporcionalment al seu P.N.B. (Producte Nacional Brut) Si algú creu en la plurinacionalitat de l'Estat espanyol hauria de dir-li P.Ns.B.

COM ES REPARTEIXEN ELS IMPOSTOS
Bé, una vegada tenim una certa idea de com és recapten els impostos, anem a vore com es reparteixen que és igual o més important encara.
La Generalitat Valenciana finança les seues competències mitjançant:
-Els tributs cedits total o parcialment com l'I.R.P.F. o l'I.V.A. etc.
-Les taxes afectes als serveis traspassats.

Les competències comunes entre Generalitat i Estat es financen mitjançant tres fons:
-Fons general que s'assigna en funció de la població, la superfície, la dispersió de la població i la insularitat.
-Fons de renda relativa que es repartix només a aquelles comunitats en les quals el total de la població contribuïx més que la mitjana que contrubuïx la població de l'Estat. Este és un aspecte clau sobre el que es parlarà més endavant
-Fons densitat que s'assigna a poblacions en situació de població escassa i dispersa.
Les competències sanitàries i de serveis socials de la Seguretat Social tenen un finançament a banda i s'assignen fons en raó de la població, insularitat i població major de 65 anys. Este també és un aspecte clau sobre amb el qual s'incidirà més avant.
Fons de compensació territorial provinents de l'Estat i fons de cohesió provinents de la U.E. que s'assignen a Comunitats o regions on la renda per càpita és inferior al 75% de la renda mitjana europea.
La resta dels impostos es destinaria a finançar, l'aparell de l'estat com pot ser l'administració central, l'exèrcit, Museus estatals, empreses públiques, etc. que no és poc.

COM FUNCIONA EN REALITAT EL SISTEMA FISCAL A L'ESTAT ESPANYOL. EL CAS VALENCIÀ.
Bé, una volta feta esta explicació (espere que no massa avorrida!) anem a vore si trobem el gra de forment entre la palla.
En principi pareix un bon sistema per redistribuir la riquesa, de manera solidària i eficient, no? Doncs em pense que no, perquè com ja hem citat dalt la lletra menuda és la que pot fer efectiu o no este sistema.
Què és una balança fiscal? Doncs imagineu-se tot el que pagueu a l'Estat en forma d'impostos (la declaració de la renda, impostos sobre la gasolina, taxes, etc.) i el que rebeu, si pagueu més que rebeu teniu una balança negativa i al contrari positiva. Ara proveu a fer el mateix, però amb tots els habitants del País Valencià, això és la balança de tots nosaltres.
En principi un sistema equitatiu faria que els qui tenen més pagaren més i els que tenen menys pagaren menys d'allò que reben. Eureka! Primer erro, els valencians tenim un P.I.B. per càpita inferior que la mitjana espanyola, per esta regla de tres deuríem de rebre més del que paguem, però resulta que les calculadores de l'Estat han de funcionar diferent (o qui sap, potser la culpa la tenim nosaltres i les nostres funcionen malament!).
Algú pensarà, com que els valencians som més pobres que la resta de l'Estat? No, el que estic dient és que som més pobres que la mitjana de la resta de l'Estat.
Algú també pensarà, que on residix (sobretot si és a la part litoral) es té un nivell de vida millor que a la resta de l'Estat o almenys que la majoria. No va tampoc errat, té raó, però el País Valencià és més que la part litoral, i a l'interior hi ha comarques que no superen el 75% de la renda mitjana europea (per això reben fons estructurals de la U.E. ja que ells comarcalitzen les ajudes, cosa que no fa l'Estat Espanyol amb els seus fons de compensació territorial); d'esta manera el resultat final és que som més pobres que els espanyols i el que és més greu als 80 érem més rics que la mitjana espanyola, hui en dia som més pobres, per poc però més pobres com es pot vore al següent gràfic.

A banda d'altres coses a valorar que també poden haver afectat este empobriment relatiu (i subratlle relatiu perquè ara vivim millor que als 80 però els espanyols viuen millor encara)

Com s'ha arribat a este extrem? Ara intentarem explicar-ho.
A la major part dels estats amb vocació federal o confederal (Alemanya, Suïssa, EE.UU. Canadà etc.) es publiquen balances fiscals entre els territoris. A Espanya curiosament no se'n publiquen tot i que es ve demanant que es faça des de fa vint anys. Un amic em deia que això era com si se n'anàrem de soparot a una caseta i ficàrem diners per comprar el menjar i que després algú li demanara la factura al que ha anat a comprar-la i este es negara a donar-la. No pensaríeu que té quelcom a amagar? Doncs açò és el mateix.
De totes maneres i encara que no amb l'exactitud que podríem tindre si les publicara l'Estat, diferents experts i universitats han fet estudis que més o menys concorden i els resultats diuen que les úniques comunitats que tenen una balança negativa amb Espanya són ordenades de major a menor:
Catalunya.
País Valencià.
Illes Balears.
La Rioja.
País Basc.
Navarra.
Aragó (Alguns autors diuen que la seua balança està saldada -en pau- i d'altres que en té un poquet de dèficit).
Cal esmentar un parell de coses ací, estos resultats són en termes absoluts, és a dir, el total en euros, si ho férem percentualment al P.I.B. (riquesa que produïx el territori) el que més contribuiria seria el de les Illes Balears; d'altra banda el País Valencià és l'únic que té una balança negativa estant per baix de la mitjana de riquesa per càpita de l'Estat! En concret el nostre dèficit ronda el 2,9%.

EL CAS DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE MADRID
Però com pot ser açò? Com és que des de molts mitjans de comunicació se'ns diu que Madrid és la Comunitat més solidària i ací no apareix?
Abans de respondre-vos, dir que no només no és solidària, sinó que és la que més en rep.
La trampa està en la manera de fer els comptes (en la lletra menuda). Per fer-los no tenen en compte les següents coses:
-La major part de les grans empreses de L'Estat (ex: Ibex 35, Gestió d'aeroports, etc.) tenen la seua seu social a Madrid, açò significa que els impostos de les activitats que realitzen a tot l'Estat es paguen allí i per tant la Comunitat Madrilenya s'apropia d'una part d'estos impostos que té cedida i que lògicament si l'activitat s'ha fet a tot l'Estat no li pertanyerien en exclusiva. (Qui fique en dubte de l'efecte que açò pot tindre que s'arrime per Almussafes a la Ribera Baixa i veja quins efectes tenen els impostos i la relació del poble amb la Ford, després que ho multiplique per tropecents). Un exemple clàssic és el de Transmediterrània que realitza la major part de la seua activitat al País Valencià o les Illes Balears però paga impostos a Madrid, és una tònica que s'arrossega ja des del franquisme o més enllà encara i que casualment no s'ha pogut canviar.
-La major part del funcionariat estatal de gestió té la seua residència a Madrid i també paguen impostos allí i consumixen allí.
-La major part d'inversions en museus "nacionals" centres culturals d'este tipus es fa a Madrid perquè estan allí i els seus efectes també es noten allí.
-L'Estructura de comunicacions radials en carreteres, tren i aeroports fa que les inversions i els efectes d'estes es multipliquen a Madrid.
Tenint en compte esta situació el que resulta és que Madrid per exemple pagaria 100 i en rebria 120. I després diuen que són solidaris, sí, clar, solidaris segons els seus comptes, no diuen mentida. Nosaltres, els valencians, venim a pagar 100 i en rebem 97.

Clar sent coneixedors d'això com s'expliquem moltes altres comunitats autònomes no alcen la veu i carreguen contra açò. Dos explicacions em venen al cap:

La primera és que les possibles reformes propostes sobre finançament podrien suposar a moltes comunitats una retallada de fons, també pensen que per no, perdre fons, l'únic que poden fer és oposar-se a elles o carregar contra el sobrefinançament madrileny. I clar és més fàcil tindre èxit contra el més dèbil políticament parlant.
La segona és que potser siga una qüestió de concepció nacional espanyola, de l'España grande com deia J.F. Mira.
Front a nous tipus de finançament per variar este dèficit també s'argumenten qüestions com que els impostos es paguen de manera individual (Qui més té més paga) i que segons els plantejaments territorials una persona que visquera per exemple 6 mesos a Barcelona i després se n'anara a viure a Badajoz passaria de ser solidari a insolidari.
La veritat és que és una bona paradoxa i en part estic d'acord. Però no és menys paradoxa que si tots hem de ser iguals individualment, a l'hora de contribuir, també hem de ser igual a l'hora de rebre els serveis que el sector públic presta. Així es dona el fet que a Extremadura que és una de les Comunitats amb balança positiva, tenen un ordinador per a cada estudiant a les aules, les llistes d'espera a la sanitat són la meitat que al País Valencià i això a banda de la bona gestió, que li la supose al govern extremeny, és també degut a que percentualment per cada funcionari valencià n'hi ha quasi dos d'extremenys.
I posats a ser iguals jo vull ser igual en el bo i en el roín, no només en el roín. Esta apel•lació d'individualitat fiscal es contradiu amb les declaracions als mitjans dels seus paladins, afermen la individualitat impositiva per després dir que Catalunya o altres territoris són insolidaris. Com quedem? Individual o col•lectiu? Es pot ser solidari individualment i insolidari col•lectivament?
Després també està el fet econòmic contrastat que les poblacions que reben més subvencions tendixen a tindre menys iniciativa privada i per tant menys espenta per créixer, clar dit així pareix com si a estes poblacions se les acusara de poc treballadors, ells pensen, -damunt que sóc més pobre encara em tiren en cara que rep subvencions!– en part tenen raó, però no és cap acusació, qui no coneix algun amic que està en l'atur i té un any de "paro" per davant i et diu "dins de tres o quatre mesos començaré a buscar faena"; és normal i és humà, jo faria el mateix.]

MÉS SOBRE EL CAS VALENCIÀ
Però xarrant xarrant m'he desviat un poc del tema; reprenem-lo.
D'on ve el nostre dèficit?
Una part important ve de la sanitat, com s'ha citat adés els fons de la sanitat es repartixen segons criteris de població i gent major, però el País Valencià té un factor econòmic que no està contemplat ací, tenim un gran sector turístic i als turistes també cal atendre'ls sanitàriament, però no compten a l'hora de fer el repartiment de fons.
Un altre aspecte substancial són els fons de renda relativa que ni molt menys arriben a compensar el nostre esforç fiscal.
L'últim aspecte que citaré no el puc afirmar, perquè no en tinc proves, (com el cas de la factura del soparot) però quan algú amaga els comptes, en este cas les balances fiscals entre territoris, perquè serà?
Ara seria ja hora de quantificar el nostre dèficit, este ronda el 2-4% segons autors, els estudis diuen que la quota de solidaritat òptima per a que un territori no es veja afectat significativament el seu creixement ronda el 3%. Aleshores d’açò es podria deduir que els valencians tenim un tracte just amb l’administració? Doncs en part sí i en part no. La nostra quota de solidaritat amb l’Estat és la correcta com a mitjana dels últims anys, és el que desitjarien contribuir territoris com ara Catalunya o les Illes. Aleshores on està el problema? En que esta quota de solidaritat no és uniforme i que esta quata per als valencians com a conjunt de població significa que sobre ser més pobres que la mitjana hem de pagar més que rebre. Quan el govern de L’Estat ha tingut el mateix color que el govern de la Generalitat el nostre dèficit s’ha reduït i quan els colors han sigut diferents el dèficit s’ha augmentat. Açò vol dir que econòmicament sofrim daltabaixos que poden coincidir (i de fet ho han fet) en moments que necessitàvem fortes inversions i no les hem tingut, açò en part explica que als 80 fórem relativament més rics que els espanyols i ara sigam més pobres. A banda estan les implicacions polítiques que açò comporta, la gent que és conscient d’açò votarà al partit que governe Espanya i no votarà en clau valenciana.
També cal remarcar que quan als teus veïns els pasa el mateix que ha tu (parlant en clau d’infraestructures) necesàriament a tu t’afecta d’una manera o altra, per això si al País Valencià ja hi tenim una manca d’inverssió en infrestructures si a açò li sumem que el trajete fins a eixir a Europa està igual o pitjor, açò ens crea un greu desavantatge competitiu. ( Nomes cal mirar l’autopista de la Mediterrànea o la línea férrea que unix la tota la costa des dels Pirineus fins a Almeria, per no parlar dels aeroports.
D'altra banda i si el model impositiu a l’Estat Espanyol fóra com a Alemanya, EE.UU. o la mateixa U.E. no es podria donar el cas que un territori que està per baix de la mitjana de riquesa, haguera de tindre una dèficit fiscal, és més ens deurien d’assignar fons de solidaritat perquè som més pobres, i resulta que ara en paguem. De fet amb una agencia propia de recptació és podria garantir que qui més té individualment pagara més i a l'hora que si el conjunt de la poblaciço és més pobra que la mitjana d'Espanya no s'haguera a més de pagar el beure a més de ser "cornut" . Esta podria ser la clau de volta, ara sí cal l'espenta, la desició i la força política per a dur-ho avant.

LES PERSPECTIVES DE FUTUR
Bé, crec que el lector ja tindrà una idea més o menys clara (espere que no siga a l'inrevés encara que en estes coses ....) del tema que ens ocupa. Però si difícil pareix l'anàlisi de la situació no menys serà resoldre-la.
El País Valencià ha afrontat una reforma de l'estatut a l'igual que Catalunya, les Illes Balears, Andalussia i altres que s'apuntaran al carro, la segona transició li diuen alguns. El tema del finançament el tragueren els nostres veïns de dalt i esperant que algú més en situació pareguda s'apuntara a la festa, no és el mateix demanar-ho a soles que en conjunt. La seua balança fiscal és molt més grossa i no els està permetent desenvolupar-se com creuen convenient i de fet ja han perdut la posició de primer motor econòmic en favor de Madrid, a més tenen també un greu dèficit sanitari i d'infraestructures públiques.
La nostra situació no és tan greu quantitativament, però almenys els catalans paguen més com a territori i són també més rics que la mitjana si mirem el quadre del P.I.B. per càpita, però la nostra situació és digna d'estar feta per un comptable anomenat Françuà Meninfot.
La clau per resoldre esta situació és la d'obtindre un tipus de finançament que pose límit al dèficit fiscal que patixen alguns territoris, quantificant este dèficit (o si voleu solidaritat) en un 2 o 3% del P.I.B. Perquè esta xifra? Dons perquè és la que permet ser solidari amb la resta de territoris sense perdre competitivitat o qualitat de serveis interna. Este tipus de forma és el que és gasta als EE.UU. a Alemanya o a la mateixa solidaritat dins de la U.E!
Quin model pot permetre assolir estos objectius? De moment el que està contrastat és el basc i és el que voldrien assumir tots els territoris amb dèficit fiscal, si més no, és el que els beneficiaria més.
Els valencians de moment ens haurem de apanyar com a molt amb una servei tributari propi, però clar primer cal desenvolupar l’apunt que està al nou estatut dels valencians i clar després dotar-lo de competències.
Perquè és tant important tindre una Agència Tributaria pròpia? Doncs citaré unes paraules de l'Arzallus que més o menys venien a dir açò; "quan la transició ens reunírem Pujol i jo i ell intentava convèncer-me que entràrem dins del sistema tributari comú, deia que ell i els seus amics del grup Banca Catalana havien fet números i els convenia més este sistema, jo li vaig dir que preferia tindre els meus diners a la butxaca i quan haguera de pagar algo ja els trauria" Curiositats de la vida, ara Pujol reclama el concert basc per a Catalunya, extragueu les vostres pròpies conclusions.
Serien possibles tantes agències tributàries com Comunitats Autònomes? És allò del "café para todos" Si pogueren ser tantes comunitats al seu temps no seran menys les agències tributàries.
Sobre este tema (el sistema fiscal basc aplicat al nostre País) voldria matisar una cosa; encara que a llarg termini siga possiblement el que millors resultats podria donar, este model suposa que ningú no va a vindre a traure't les castanyes del foc, és a dir, comptes amb els diners que arreplegues, no pots després anar a plorar a "mamà" Espanya i requerix una bona gestió dels fons obtinguts. Comptant que el País Valencià és l'autonomia que percentualment està més endeutada, vora un 10%, (i el que és pitjor no s'han fet grans inversions productives com a producte d'este endeutament) si s'abastira este model el deute suposaria una pesada pedra al camí. També caldria ressenyar que este model va bé quan eres més ric que la mitjana de l'estat, però si eres més pobre no produïx tantes satisfaccions.
Sent un poc realista l'única opció que podrà abastar el País Valencià serà el de l'Agència consorciada i ja vorem. Bé, menys dóna una pedra, esperem que vinguen temps millors.
De totes maneres el que em sembla significatiu és que hagen hagut d'alçar primer la veu altres sobre el tema per a que s’adonem del que passa i quan el govern de Camps s’ha decidit a alçar-la sembla que ho fa més com un estratègia de victimisme polític que com una estratègia per solucionar el tema de la millor manera possible.... algun dia prendrem nosaltres la iniciativa?

Artur Josep Martínez Caba.

Presentació.

2007-08-24T10:35:00.001-07:00

Hola a tots i a totes.

Be comence per fi a escriure a este el meu blog. Sobretot espere que no siga un d'eixos blogs que acaben abandonats per la desídia de l'autor, en este cas un servidor. No sé encara com encarar-lo, però el que si tinc clar és que no vull que siga monotemàtic. Un poc de de política, un poc de festa, un poc de bon menjar, alguna cosa d'economia (la justa per no avorrir al personal) i una micoteta de viatge per acabar d'adovar-ho. Tot açò amosredo.

Be amics fins el pròxim escrit